UN PASSEIG PER LA CIUTAT PERDUDA.

GANDIA VERS 1850



Albert Vàzquez Blanco, Guillem Vinson Palmer,

Jesús Eduard Alonso López




Agraïments 3

Pòrtic 4

1. Trencar la closca 5

2. Dibuixar Gandia 6

2.1. Mapes 6

2.2. Plànols urbans: els primers intents 8

3. La ciutat perduda 11

3.1. «Murs e valls» 12

3.2. La Vila Vella 19

3.3. La Vila Nova 28

3.4. Els prados. La prehistòria del Passeig i l’Eixampla 31

3.5. El Raval 38

3.6. Alguns edificis singulars 41

El Palau Ducal 41

La Seu 42

L’església de Sant Josep 43

Les Escoles Pies 44

El convent de Santa Clara 45

L’exconvent de Sant Roc, jutjats i presó del partit 46

L’antic palau dels Vich 47

L’ermita de Loreto 48

L’ermita de la Puríssima 48

L’Almodí 48

La Llotja de la Seda 49

L’Escorxador 49

La Casa de la Neu 49

3.7. Les cases populars 50

Taula amb el nombre d’habitatges i altures per carrers 53

3.8. Els serveis urbans o la configuració d’una ciutat moderna 55

4. Acabament 60

5. Diccionari biogràfic de professionals i artistes 61

6. Fonts i bibliografia 75

6.1. Fonts 75

6.2. Bibliografia 76

7. Índex d’il·lustracions 81


Crèdits



Selecció i identificació de fotografies: Suso Monrabal

Infografia i dibuix: Edu Malonda

Documentació i reproduccions: Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia

Coberta: Toni Durà

Muntatge i disseny:

Imatges: Suso Monrabal, José Miguel Borja, Josep Antoni Gisbert i Arxiu

Històric de la ciutat de Gandia

Revisió lingüística: Isidre Martínez Marzo

Copyright: CEIC Alfons el Vell i els autors


Agraïments


En la recollida i la confecció de materials, o bé en la crítica, ens han ajudat moltes persones a les quals volem expressar la nostra gratitud. Entre elles, Suso Monrabal, Casimir Escrivà, Ferran Mut, Xavier Pérez Estruch, Laura Garcia, Pepa Furió, Vicent Olaso, Rafael Caturla, Javier Olagüe, José Miguel Borja, Josep Antoni Gisbert, Vicent Pellicer, Alberto Peñín i, finalment, a Joan Climent. Per suposat, també hem d’agrair, i tant, la inefable col·laboració de les autores anònimes que són Lola Vidal, Micaela Blanco i Conxa Garcia.



Abreujaments emprats:


RO = Reial Ordre

AHCG = Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia


Pòrtic


Oferir uns traços gràfics de la Gandia antiga, abans de la seua transformació i desaparició progressiva, és el primer objectiu d’aquesta publicació. Esbossar unes mínimes explicacions i situar-nos en aquells moments és la finalitat de les ratlles que teniu a continuació. Tot plegat, tractem d’aportar una aproximació senzilla i visual a la realitat urbana de la Gandia del xix, la qual dóna, evidentment, per a descripcions molt més prolixes i per a plantejaments molt més globals i ambiciosos.


La geografia de l’espai urbà ens apareix marcada per unes línies, aparentment simples. Tanmateix, a ningú no se li escapa que al seu damunt hi havia cases humils o sumptuoses, murs gruixuts o valls i espais per al divertiment; pels carrers passejaven persones, amb calma o amb afany, i hi circulaven carros i animals de càrrega. Molts d’ells havien passat prèviament per les casetes dels consumeros en penetrar a la Vila. Alguns edificis emblemàtics allotjaven les poderoses famílies que lluïen pedigrí nobiliari; tres o quatre comunitats eclesiàstiques, trontollants, o el petit govern de la vila. La ciutat, evidentment, tenia vida i ànima. La conformaven un munt de llauradors, jornalers i artesans dels més diversos oficis i habilitats. Captaires i dones en la solitud i la misèria. Advocats, metges, notaris i escrivents que treballaven, sobretot, al servei de propietaris, industrials i rendistes. Nosaltres tan sols anem a comentar els traçats urbans en una mena de col·lecció de segells i un estampat final. Sense ignorar, és clar, que aquesta mateixa societat que acabem d’esmentar és la que produïa una empremta espacial.


Tornant al dibuix, hem de dir que el que nosaltres hem fet ha estat tractar de reproduir uns traçats reconstruïts mil·limètricament i exhaustivament. Uns traços que mai no han estat immòbils: fins i tot en temps que ens hem imaginat quiets i repetitius. Els canvis constructius no són privatius d’avui si bé, és clar, el ritme i l’abast són d’una desmesura nova.


El recorregut que plantegem durà aparellat, de segur, un grapat de sentiments: de recança, de sorpresa; potser també d’indignació. O de complaença. La nostra missió és, en tot cas, la d’acompanyar el lector en el recorregut per la ciutat que existí fa un segle i mig, de la qual som hereus més o menys voluntaris, menys o menys conscients.


No anem a fer ací teoritzacions sobre la història de l’urbanisme o sobre l’esperit d’una ciutat. Només volem intentar traslladar-nos als temps en què la Gandia medieval i moderna experimentava una metamorfosi imparable cap a una altra cosa: cap a una ciutat d’eixamples, de prados i de passeig, cap a una ciutat que volia trencar la seua closca i que passava de ser un cau dominat pels cavallers a un espai més obert, comunicatiu i burgès.



1. Trencar la closca


Si bé els canvis ideològics i polítics ja s’anunciaven amb la il·lustració i el liberalisme, la transformació real de l’espai, la construcció de la ciutat burgesa i l’enderroc de les muralles són posteriors: en bona part, de la segona meitat del xix i, sobretot, de la Restauració borbònica del darrer quart de segle. És per això que hem triat les dècades centrals del xix com a objectiu per a retratar: la ciutat antiga tot just abans d’«el gran canvi». De fet, des d’avui, podríem contemplar la Gandia dels inicis del xix com una ciutat que anava deixant arrere el seu caràcter senyorial, ducal; en trànsit de ser tota una altra cosa però encara sense prou forces com per a visualitzar una estètica o un mapa d’equipaments i de serveis públics de qualitat. De vegades, fins i tot, ens podria semblar bruta, amb greus problemes de salubritat, amb pocs i vells edificis per a una població en augment que determinava una altíssima densitat humana i edilícia, sobretot en els sectors més humils. Els documents disponibles, tanmateix, ens obligaran a referir-nos a moments molt posteriors en què les línies, els volums i l’estètica urbana són canviats. Moments precisos en els quals ens podem fer una idea del salt i de la transformació, bé fóra radical o gradual.


Abans de les eixamples hi havia hagut uns moviments interns que anunciaven els nous temps: les alineacions dels carrers i la transformació dels espais oberts1. El sistema d’alineacions juga un paper molt important en la transformació d’una ciutat: va dirigit a modificar i regular els traçats viaris; disposa l’amplària que haurà de tenir un carrer en funció de l’interès públic; propugna una idea de ciutat unitària. En ocasions, també es regula l’alçada reglamentària dels edificis, cosa que afecta tant els carrers nous com els del casc antic. Com podrem comprovar a través del passeig virtual, aquestes alineacions afectaren molts dels carrers del casc antic i fins i tot arribaren a canviar la seua fesomia.


Un altre signe inequívoc del canvi urbà va ser la reforma al voltant del convent de Sant Roc. Els actes polítics i, concretament, la revolució –manifesta especialment a través de la desamortització dels regulars–, tingueren un efecte evident en l’alliberament i el pas a propietat pública d’uns extensos espais al si de les ciutats i els seus murs. Així naixien allò que s’ha vingut a nomenar «eixamples interiors», al bell mig de nombrosos problemes econòmics, normatius i de planificació.


A Gandia, el 1839, la corporació municipal sol·licitava la cessió de l’edifici del convent de Franciscans Descalços amb la intenció d’instal·lar-hi els jutjats i les presons del partit2. La cessió va ser concedida i confirmada per la Junta de Venda de Béns Nacionals el 18423. A això s’afegia la compra de l’hort per l’Ajuntament l’any 1844. És a partir d’aquesta nova situació que es planejarà, d’un costat, la reforma de l’edifici i, de l’altre, la creació d’una plaça i l’obertura de nous carrers, aspectes que veurem més detalladament a través del nostre recorregut. La remodelació al voltant de Sant Roc actuaria com una mena de banc de proves per a consolidar una zona neuràlgica en la ciutat, cosa que implicava pensar el sentit dels seus usos, així com la intercomunicació de la Vila Nova i de la Vila Vella a través de tres noves vies.


La ciutat es bellugava, tota ella, i es preparava així per botar –i desfer– el mur que durant segles li havia donat forma, protecció i identitat. Però també uns límits i una frontera.



2. Dibuixar Gandia


2.1. Mapes


Buscar mapes específics de la Gandia del xix és una tasca, ara com ara, estèril. No havia arribat encara el moment de posar el terme en un paper. La conjunció entre necessitats pràctiques (normalment, contributives o militars) i els treballs topogràfics encara no s’havia donat. En una Europa en què s’havia generalitzat la confecció de cadastres, ací encara ens havíem de fonamentar en les declaracions dels mateixos propietaris per tal d’establir les contribucions: érem lluny de l’ansiejada equitat i ponderació en la valoració de la riquesa real. Serà al llarg de la primera dècada del segle xx quan es legislarà sobre el cadastre i la seua execució4.


No hi van mancar les temptatives benintencionades i, de fet, el 1870, els progressistes de Prim, de la mà d’un prestigiós científic, Carlos Ibáñez de Ibero, van crear l’Instituto Geográfico Nacional. No obstant això, l’afany per fer mapes fiables va topar amb nombroses contestacions i inèrcies; fins al punt que es va permetre que els topògrafs portaren armes de foc en els seus treballs de camp. D’altra banda, l’agrimensura, considerada fins aleshores una bella art, passava ara a considerar-se una enginyeria, cosa més d’acord amb l’esperit pràctic i científic del segle.


Com a resultat de la creació de l’Institut Geogràfic i de tot el procés general de conformació de planimetries municipals, serà a l’any 1904 quan s’efectuarà la delimitació i amollonament dels termes municipals de Gandia i de la comarca.


Aquestes circumstàncies cartogràfiques generals donen, fins i tot, més transcendència encara al primer plànol del terme, elaborat pel pare escolapi Leandre Calvo l’any 1900. Per primera vegada en la història, hom tindrà constància de la grandària i de la forma veritable del terme, delimitat el 17405. Aquest plànol i les circumstàncies de la seua elaboració mereixerien un acurat estudi que ara no s’escau de fer.




DOC 01

Plànol del terme de Gandia, del pare Leandro Calvo, dibuixat a quatre tintes. Representa els accidents orogènics, realça les línies fluvials i ressenya la parcel·lació rural de tot el terme. Any 1902. Escala 1:10.000. AHCG.


DOC 02

Plànol del terme. Realitzat per iniciativa estatal, conté un prolix dibuix de les vies de comunicació, així com edificacions aïllades –ermites, alqueries, corrals, etc. Mostra una densa retolació de topònims. En la part superior central hi ha una taula amb el càlcul de la superfície del terme: 5.974 hectàrees 37 àrees. Si el comparem amb el plànol de Leandro Calvo, més complex, hi podrem observar canvis en la desembocadura del Serpis posteriors a la construcció del port. Any 1904. Instituto Geográfico y Estadístico.


2.2. Plànols urbans: els primers intents


Els plànols que avui dia podem trobar de la Gandia del xix són, majoritàriament, puntuals i de detall. Tenen una finalitat eminentment pràctica i s’utilitzen per resoldre problemes urbanístics concrets. Era el 1868, escassos dies després de la revolució gloriosa, o setembrina, quan el recentment nomenat mestre d’obres de la ciutat, Fidel Garrido6, adreçava a la nova corporació un preciós escrit on es queixava, amb amargor, de la situació urbanística. No sols se’n planyia, però. A més a més, hi analitzava causes i proposava solucions.


séame permitido decir, a pesar mío, que en medio de todo un movimiento que de algunos años a esta parte se viene notando, no todas las poblaciones han adelantado en su embellecimiento, tanto cuanto exige la ilustración […] la Ciudad de Gandia a despecho de la fama y reputación que goza, y ciertamente mereció en otro tiempo, está actualmente ofreciendo un ejemplo de ésta triste verdad. Si se trata de averiguar la causa, bien pronto se descubrirá que la carencia de un plano general de alineaciones, por una parte, y por otra la falta de un reglamento de policía urbana en armonía con las costumbres agrícolas, comerciales e industriales de esta ciudad, son los motivos principales de encontrarse actualmente más atrasada en su arreglo y embellecimiento que otras poblaciones, quizá de menos importancia y con menos elementos7.


El raonament és perfecte per a introduir la necessitat d’un plànol oficial de la ciutat, al qual s’haurien de subjectar en el futur totes les noves edificacions i sobre el qual caldria meditar i estudiar amb encert qualsevol millora o canvi. Si es feia així, «la ciudad de Gandia, en el transcurso de algunos años, será una de las más hermosas poblaciones de España».


Bé fora pels vendavals polítics o bé per inèrcies acumulades, allò cert és que la lloable iniciativa no va tenir via. Nou anys després, tanmateix, ara ja consolidada la Restauració borbònica, tres mestres d’obra, Pasqual Boigues, Josep Bru i Antoni Vicent Vidal, reprenien la idea i s’oferien a fer un plànol de la població. Tots tres apel·laven al fet que «mucho hermosea una ciudad […] un acertado sistema de alineaciones». Com a raonament pràctic de pes, però, feien referència no tant a la idea global d’un ordenancisme (la de Garrido), com a la qüestió més concreta de la salubritat i la ventilació. Certament, això havia de preocupar les autoritats en un segle en el que s’havien produït, i encara es produirien, traumàtiques epidèmies de còlera morbo8.


DOC 03

Explanada sud de la Vila i part del Raval. L’únic plànol parcial de la ciutat que es conserva de la seua sèrie. Representa fins i tot les longituds de les façanes dels habitatges. Any 1876. Escala 1:500. AHCG.



L’any de 1876 ja s’havia efectuat un plànol parcial: el de la zona extramurs, que comprenia des del portalet de Benipeixcar fins a la baixada al riu pel carrer d’Obradors i el contrafort del pont vell d’Oliva. La resta, a hores d’ara, es troben desapareguts. El general de tota la ciutat, a escala 1: 1.000, també. El plànol parcial esmentat, signat per Fidel Garrido i Pasqual Boigues9, plantejava la rectificació de línies de façana de diversos carrers i il·lustra perfectament i amb tot rigor del perfil meridional de la ciutat decimonònica.


Ens resta, això sí, un plànol simplificat, a escala 1:3.000, dibuixat per Antoni Vicent Vidal l’any 1878, que reproduïm tot seguit i que ens ha servit de punt de partida per elaborar el nostre plànol final10. Vidal va representar la planta de la ciutat i els seus voltants amb una excel·lent precisió.


DOC 04

Després de dos anys de treball, el mestre d’obres Antoni Vicent Vidal regalava aquesta planimetria de la ciutat al seu amic Rafael Garcia. Dibuixat a vuit tintes, ressenya 19 edificis públics. Any 1878. Escala 1:3.000.


Com hi podreu observar, descriu ben bé les illes de cases i aporta una taula amb la relació dels edificis i dels establiments més destacats. També fa constar una llegenda explicativa del material tècnic utilitzat: un pantòmetre perfeccionat, un autèntic luxe per a l’època. El plànol suma, a més, un element importantíssim: els primers traços i la primera concepció de l’eixampla que estava projectant-se. Era costum que en un mateix dibuix aparegueren els carrers existents i els futurs. Malgrat l’escala, al plànol de Vidal es troben detalls ben significatius, com ara els pilars dels porxos de la plaça Major i del carrer d’Obradors, reflectits amb el criteri més estricte.


El 1890 va ser encomanat i executat per part de l’arquitecte Andrés Fernández un plànol de la ciutat que no ha arribat fins els nostres dies11. Sí que és accessible, en canvi, un plànol sense data publicat a la meritòria obra geogràfica de Carreras Candi i que retrata Gandia cap a 191012.


DOC 05

Plànol de la ciutat publicat a la Geografía General del Reino de Valencia, dirigida per Francesc Carreras Candi. Més concretament, en el volum sobre la província de València, a càrrec del cronista de Xàtiva Carlos Sarthou.



*******


Ja fa alguns lustres que diversos investigadors, des del món de l’arquitectura, l’art, la geografia, l’economia, l’arqueologia o la història, vénen fent incursions més o menys detallades pel passat urbanístic de Gandia. El que ara fem és presentar un estat dels coneixements d’allò que sabem sobre la morfologia urbana de Gandia abans del salt endavant que van significar l’enderroc progressiu de les muralles i la construcció de les eixamples del Prado i de l’Estació.


El nostre recorregut i el nostre plànol final, doncs, recull el fruit d’un grapat d’investigacions i d’experiències esparses, li aporten el sentit i la mesura científica de la topografia i us proposen una reconstrucció virtual de la Gandia de 1850 sense que hi haja antecedents, com hem vist, d’un plànol de conjunt de la Gandia d’aleshores.


Els plànols coneguts són més abundants dels que ací reproduïm i comentem. Esperem que alguns d’ells, desapareguts, vegen la llum pública algun dia. En tot cas, els que presentem poden ser suficients per a fer-nos una idea de l’evolució que volem retratar.


Començarem el nostre itinerari amb la definició del perímetre ciutadà, perfectament marcat per les muralles. Continuarem amb el Raval, la Vila Vella, o medieval, i seguirem per la Vila Nova. Farem una mirada al futur Passeig (l’espai entre la Vila i el Raval) i als prats. Ens pararem, així mateix, en un grapat d’edificis emblemàtics, individualitzats, però que no es poden entendre fora del context urbà. Acabarem, finalment, amb una ullada cap a les cases i alguns detalls que ens han cridat poderosament l’atenció.




3. La ciutat perduda



Per a fer-nos una idea de la visió de Gandia, del seu perfil i volum, ens posarem en la pell d’un viatger que arribava pel camí Fondo o del Castell, des del nord. Cap a 1850 potser seria més còmode arribar pel que era conegut com a camí veïnal de primer ordre d’Alzira a Gandia. Ben probablement, tant l’un com l’altre es trobaven en mal estat. Uns anys més tard, però, el 1859, ja s’estaven realitzant les expropiacions per a les obres de la novíssima i transcendent carretera del litoral o Silla-Alacant13. Ens trobem flanquejats per horts, molts d’ells envoltats de moreres. Al fons, destaca la silueta de les sòlides muralles amb els seus torrellons. Els de la nostra esquerra són rectangulars; els que tenim al davant són circulars. Contra l’horitzó es retalla l’edifici de l’antiga universitat, coronat per una elegant galeria d’arcs al pis superior. A la seua dreta, la imponent cúpula de l’església de l’Escola Pia, que sembla suspesa damunt les teulades. Cap al fons s’aprecia l’estilitzada torre campanar de la Seu i, amb tota claredat, la façana dels apòstols, amb el magnífic rosetó central al bell mig d’un mur llis de pedra. La ciutat, nascuda com a escut de la cristiandat amb el mític Jaume I, manté una fesomia singular, amb unes fites visuals que, des de ben lluny, la identifiquen14.


DOC 06

Vista de Gandia des del nord cap a 1870. Autor desconegut. Col·lecció José Miguel Borja.


DOC 07

Vista de Gandia des de ponent cap a 1870. Autor desconegut. Col·lecció José Miguel Borja.


3.1. «Murs e valls»


Contra les muralles topaven forasters, rodamons i pobletans; bandolers, milícies i exèrcits; negociants i contrabandistes; empestats i pròfugs. La ciutat buscava la seua identitat i la seua protecció al si dels murs. Defensava la seua integritat, els seus privilegis i la seua situació dominant en el hinterland. Hi havia un dins i un fora.


No un, sinó tres recintes tenia el baluard gandià; d’èpoques diferents i tipologies perfectament definides. El Raval, d’un costat, tenia tres portes i una portella i es continuava per la plaça del Quarter. La Vila Vella i la Vila Nova constituïen un recinte tancat en si mateix, separat del Raval, amb tres portes d’accés a aquest i dues portes més al nord.

Són prou conegudes les diverses descripcions de Gandia i de les seues muralles15, unes amb valoracions optimistes i d’altres de més rigoroses i negatives, com la de Vespasiano Gonzaga, al segle xvi. Arribats al xix, tenim la visió, sembla que prou ponderada, que ens dóna l’agent de Madoz: «Sin ser la ciudad de Gandía una plaza inexpugnable con respecto a sus fortificaciones, no deja de ofrecer alguna resistencia por las fuertes y sólidas murallas de cal y canto16

De la importància de les muralles en la conformació d’una ciutat i en el control d’un territori ens dóna raó permanent l’interès dels mateixos reis en la construcció del recinte. En una data tan primerenca com el 1255, Jaume I recaptava diners amb aquesta finalitat. Segons diu un pergamí d’aquells anys, ell mateix s’atribuïa l’edificació de Gandia per a defensa de la cristiandat i la dotava d’una àrea d’influència. El seu nét, Jaume II, rematava la feina i concedia exempcions i privilegis per tal d’enllestir l’obra durant el segle xiv17.


DOC 08

Perímetre dels tres recintes murats. G. Vinson.

El perímetre del recinte medieval tancava una ciutat de conquesta amb una planta ortogonal. Els flancs d’aquest primer baluard no eren rectilinis, cosa estranya, ja que la moderació de la topografia no sembla posar impediments perquè això fóra així. El condicionant del meandre del riu, o la disposició irregular del camí reial i de la sèquia paral·lela, potser en foren la causa. Amb tot, el mur es perllongava pels flancs nord, oest i sud, i quedava a l’est el llit del riu a manera d’una gran vall. Tot i això, aquest flanc oriental també articulava trams de muralla i, almenys, dos torrellons i una porta: la de la Mar.




DOC 09

Flanc nord: llenç del prat de València cap a 1878. Autor desconegut.


DOC 10

Flanc oest: plànol de l’antiga torreta del carrer del mateix nom. Amb la construcció del segon recinte murat, una part del primer va perdre la seua funcionalitat militar. Els torrellons van ser reutilitzats amb altres finalitats i el del carrer de la Torreta va passar a formar part d’un habitatge; el del carrer de Calderers es troba avui a la vista, refet com a transformador elèctric. L’anterior escala principal de la Biblioteca Central és també un antic torrelló.


DOC 11

Flanc est amb el riu: llenç de la muralla al jardí de les Clarisses. Dècada de 1910. Autor desconegut.


DOC 12

Torrelló quadrat de la muralla medieval.


Aquest recinte estava flanquejat per torellons quadrats de 12 metres que encintaven un llenç del mur, de traça rectilínia, amb gairebé dos metres de gruix per vuit d’alçada. El conjunt de la fortificació estava construït amb la tècnica del tapiat; els torrellons apareixien rematats amb merlets i articulaven estances interiors cobertes amb voltes gòtiques apuntades18. Un torrelló, del qual hi ha pocs vestigis documentals, és el que degué existir a la vora de la porta de Sant Domènec, al carrer Major. El recolze pròxim de l’accés i la distància dels altres torellons ho justificarien19. Aquest torrelló, a l’igual que l’accés en colze, deuria ser molt similar al que es situava tot just a l’altre extrem del carrer Major, el torrelló de l’Àngel que flanquejava, al nord, l’accés a la Vila des del camí de València. Coneixem perfectament la seua estructura i dimensions, tant pels nombrosos testimonis gràfics que ens han arribat, com per un interessant document datat el 1699 on s’especifiquen les obres que s’han de dur al torrelló i a la casa del portaler que hi havia al seu costat20.




El segon recinte, renaixentista, es va construir per iniciativa de Francesc de Borja, duc de Gandia, a mitjans del segle xvi, per murar la Vila Nova21. El seu traçat s’inicia en perpendicular al torrelló de l’Àngel, a l’entrada del carrer Major, tot abraçant l’antiga universitat, ara Escola Pia. En el mateix cantó del col·legi (carrers d’Alzira-Marqués de Campo) hi havia el primer torrelló de planta circular, el qual connectava amb el llenç de muralla que anava fins al torrelló del Pi. Des d’ací fins a la torre que es trobava a la confluència del Passeig-Sant Rafael, hi havia 390 metres, en dues alineacions, amb una fletxa de 9 metres. El punt intermedi estava reforçat amb un altre torrelló de planta ortogonal i més menut que els circulars. Aquesta configuració beslluma les defenses en estrella que es construïen a les darreries del xvi, com ara el castell de Dénia o el fort del Bèrnia, a conseqüència de l’augment de potència de l’artilleria. Des de la tercera torrassa del cantó del Passeig, la muralla es tancava en connectar amb el torrelló del primer recinte medieval in continuum22. Les noves muralles feien un total de 851 metres de desenvolupament i estaven construïdes amb maçoneria i morter de calç.



DOC 13

Torrelló del Pi. L’únic que avui perviu d’aquells tres d’idèntica planta que guardaven els extrems del segon recinte murat. Cap a 1940. Historia Gráfica de Gandía..., pàg. 93.


DOC 14

Plànol de planta del torrelló intermedi (ortogonal). Entre el torrelló del Pi i el que es trobava en la confluència del carrer de Sant Rafael-Passeig, n’hi havia un de quart, de menor grandària. Aquest plànol era propietat d’Antoni Buada. AHCG.


DOC 15

Garita. Sobre el llenç de muralla del segon recinte, entre torrellons, hi havia diverses garites com la que ací es beslluma. Cap a 1870. Col·lecció José Miguel Borja.


De menor envergadura eren els murs que voltaven el Raval i l’explanada que avui és l’inici del passeig de les Germanies. En realitat es tractava d’una tanca construïda amb maçoneria i morter de calç, d’aproximadament 2,50 metres d’alçada, que protegia el perímetre urbà del Raval gandià.

Arqueòlegs i medievalistes ens faran algun dia descripcions més detallades de les muralles. A nosaltres el que ara ens interessa és el fet de la seua desaparició, vista aleshores com una «millora», especialment en els moments més revolucionaris. Durant el sexenni 1868-1874 ja havia començat l’enderroc de trams de la muralla medieval23. Tanmateix, arribats a la Restauració monàrquica de 1874, les muralles tancaven encara la ciutat, i amb això, la remetien a l’aïllament, a la por i al passat. Poc abans, l’octubre de 1869, murs i torres encara s’utilitzaven per a la defensa contra els republicans federals, alçats en armes24. Més encara: entre les darreries de 1874 i els inicis de 1875, poc després de la invasió carlina, per ordre de la Junta d’Armament i Defensa, estava reconstruint-se el llenç de muralla entre les portes de Sant Domènec i de la Vila Nova, recentment enderrocat25.


En contra d’allò que preveia un primitiu pla d’eixampla que contemplava la construcció de murs «para la seguridad de la población», l’any admirable de 1881 un picot innovador i decidit acabava amb un passat que es presentava com a obscur. Durant aquests anys, però, la memòria de les turbulències socials i militars era ben fresca i la por d’alguns era ben explicable26.


Segons El Litoral27, l’any 1881: «És un número que merece le esculpamos en bronce. Notables acontecimientos tuvieron lugar […] los cuales dejarán profundamente grabada su simétrica figura en la memoria de los buenos gandienses. Fueron desapareciendo, uno tras otro, los portales de Oliva, Santo Domingo, San Luis, monumentos de escaso mérito arqueológico, de cuyas ruinas brotaron elegantes y modernos edificios en el antiguo camino de Oliva y Prado de Valencia, capaces de albergar higiénica y desahogadamente numerosas familias, hacinadas antes en insalubres chiribitiles.»


El 23 de gener d’aquell mateix any, amb motiu de la inauguració de les obres de l’eixampla i en un símil del que avui seria la col·locació de la primera pedra, es feia l’acte simbòlic que marcava la definitiva demolició de les muralles: «Pasan las autoridades por la Plaza de la Constitución, Calle Mayor, Caldereros, Villa Nueva de San Roque, Villa Nueva del Trapig y, constituídos en el punto llamado Prado […], el Alcalde Rausell tomará la piqueta e iniciará simbólicamente el derribo del muro que cerraba la explanada de la Plaza del Cuartel junto a las casas del postigo.»


De 1883 data l’expedient pel qual es vendrien en pública subhasta les portes de València, Sant Domènec i l’antiga d’Oliva28. Gandia començava a ser, literalment, una ciutat oberta. Al Raval, el 1882, Miquel Martí i altres cinc veïns del carrer de l’Algepseria sol·licitaven que es tombara el mur que, al sud, fitava amb el camí de ronda29. Les actuacions en aquest sentit seran constants fins els nostres dies.

Més insòlites són les referències als antics passos de ronda. Aquests havien circumdat interiorment les muralles i havien desaparegut. Les ocupacions de facto per part dels propietaris de les cases contigües havien estat constants al llarg de segles. Ja el 1308, els jurats de la vila denunciaven el fet i anunciaven mesures que, amb el temps, es demostraren ineficaces. Clarament es pot comprovar, això, en les cases annexes a mur dels carrers de Sant Bernat o l’antic Chanzor, les quals empraven la muralla com a mur travesser de l’habitatge. Només el carreró de la Sopa, darrere de Sant Roc, restava com a recialla d’aquests passos antics.

Els portals de la Vila eren cinc: el de València, el de Sant Lluís, el de la Beata, el de Sant Domènec i el de la Vila Nova o del Trapig. Un dels dos portalers s’encarregava del seu control mentre que l’altre tindria cura de les entrades i eixides del Raval.


La porta de la Beata, també anomenada del Tossal, donava accés a la ciutat des de la plaça del Quarter, venint des del pont vell d’Oliva i del Raval. El 1850 va ser substituïda per una altra que, malgrat anomenar-se oficialment de Sant Josep, era coneguda popularment com abans. La porta del Tossal oferia un greu inconvenient per als coetanis: estava oberta en un racó de la muralla, i s’hi feia difícil i arriscada l’entrada i eixida de carruatges: aquests havien de fer una volta molt sobtada i topaven sovint amb els qui entraven o eixien. Aquesta entrada en recolze tenia un origen antic i una finalitat clarament defensiva, vista la immediatesa del Palau. Tal com ens deien en la seua memòria els mestres Vicent Sancho i Salvador Codoñer, era pròpia de «tiempos de alfanjes y lanzas»30.

Amb la finalitat de millorar l’accés, s’havia presentat el 1847 un escrit signat per veïns que va provocar l’inici d’un Expediente para la apertura de una nueva puerta en el extremo de la Calle del Tosal que de salida al arrabal de dicha ciudad. L’obra es duria a terme, no sense problemes, tot eliminant i tapant la de la Beata. En bona part es va fer gràcies a la decisió de l’alcalde d’aleshores, Jaume Torres. Tanmateix, aquesta fou, precisament, una de les qüestions al·ludides per rellevar-lo de càrrec el 185331. Aqueix mateix any s’enllestien les obres del nou portal de Sant Josep, el qual tindria una caseta adjunta així com una làpida i un escut d’armes. Durant l’enderroc del llenç de muralla i vora l’antiga porta, va ser rescatada una apòcrifa làpida romana, la famosa Voconia Pax, que es traslladà a la casa consistorial.


Sobre els altres portals hi va haver menys actuacions. Sabem, això sí, que l’any 1873 l’Ajuntament feia pública subhasta d’un solar al costat de la porta de Sant Lluís32. Més tard, l’octubre de 1880, el mestre d’obres municipal denunciava l’estat ruïnós en què es trobava la mateixa porta, a la qual li mancava l’arcada que servia de suport33. Pel que fa la porta de València, oberta després de l’ampliació del recinte murat renaixentista, disposem de documents gràfics que ens il·lustren del seu aspecte al segle xix.


DOC 16

Portal de València cap a 1882. Historia Gráfica de Gandía..., pàg. 90.

El Raval, del seu costat, comptava amb les portes de Sant Salvador i d’Oliva. A més a més, cal tenir en compte el postiguet de la Sèquia o de la plaça del Quarter34, i el portalet Nou. Aquest darrer es trobava en l’actual mitjancera del Serrano i tancava el torelló cantoner del segon recinte.


Disposem d’un plànol signat per Pasqual Boigues, l’any 1875, per tal de reformar el portal de Sant Salvador35. Amb tota seguretat, també per aquestes dates, el portal d’Oliva no presentava un bon estat de conservació, ja que coneixem un projecte per a la seua remodelació, també del mestre Boigues (1878). Aquest incloïa, com l’anterior, un plànol de les façanes, la planta i la secció36. Significativament, aquestes remodelacions coincidien amb la renovació urbana d’aquest sector de la ciutat. Apuntaven, però, en contra de la voluntat d’obertura a l’exterior que es manifestava en l’imminent pla d’eixampla, que afectava de ple l’estructura urbana i edilícia del Raval. El debat entre la ciutat antiga, que no acabava de morir, i la nova, que no havia nascut, era ben viu.



DOCS 17 i 18

En uns temps de dubtes i de contradiccions al voltant del futur de les muralles, encara s’elaboraven nous projectes sobre els portals d’Oliva i de Sant Salvador. Tot i que no s’arribaren a realitzar, ens deixen constància del paper tan important que tingueren aquests portes per a la ciutat.




Poc podem dir dels valls que es trobaven circuint l’exterior del recinte emmurallat. El Quarter, enjardinat, ocupava part del vall en la plaça del mateix nom. A continuació, entre les portes de sant Domènec i de la Vila Nova la vall era estreta, d’uns dos metres. Allí es trobava l’antic prat, en la zona que ara és passeig, el qual va acabar traslladat a l’actual plaça d’aquest nom. D’altres valls van ser cultivades durant algun temps. A la fi del xix, això sí, les vores exteriors de la muralla renaixentista les veuríem convertides en solars en mans privades: majoritàriament en les de Josep Rausell, hereu de Francesc Moran37. En l’actualitat, algunes valls de l’avinguda d’Alacant han estat reutilitzades com a cotxeres38.


DOC 19

Fossar de la muralla contigu al passeig de les Germanies.


DOC 20

Fossar de la muralla a l’actual avinguda d’Alacant.



3.2. La Vila Vella


Ens arriba l’hora de penetrar en aquella ciutat del xix. Veurem uns carrers encara sense voreres o llambordes, on el tràfec de carruatges i animals creava una atmosfera densa i polsosa; mal enllumenats a les nits, amb petits fanals d’oli; durant els dies de pluges, un malson per als vianants, plens de fang fins als turmells.


Per tal de poder fer aquest viatge, aprofitarem sobretot la valuosa informació que ens proporcionen els plànols de rectificació de línies, de manera que el recorregut anirà il·lustrat per aquesta mateixa planimetria, segons el carrer en què ens situem.


Entrarem a Gandia venint des del sud. Hem arribat pel camí vell d’Oliva, o bé per altres vies i sendes que vénen de Daimús o d’Almoines. Abans de travessar el riu d’Alcoi per l’antic pont d’Oliva, podem observar des dels Benietos, davant de nosaltres, el singular perfil de la ciutat sobre la cornisa del riu. En primer terme, el Raval, amb la seua disposició allargada, on distingim el mur perimetral i algun hort tancat. Al darrere, teulades i fumerols s’enfilen seguint les línies dels carrers. La silueta de l’església de Sant Josep, amb l’elegant cúpula i l’esvelt campanar, apareix retallant-se contra el cel. Seguint la mirada cap al nord, ens impressiona l’imponent estructura del Palau Ducal, situat al punt més elevat de la Vila Vella. També distingim el campanar i el presbiteri rectangular de la Seu. Rematant la singular panoràmica del riu, amb les cases tancant la ciutat, els vells edificis de l’Hospital de Sant Marc i el monestir de Santa Clara.


Una costera menuda ens apropa al portal d’Oliva. El traspassem i ens envolta l’enrenou de la gent, els carruatges, les mercaderies, els tallers i les botigues, oberts al carrer i protegits per un seguit de porxos. Ens trobem al carrer d’Obradors, al cor del Raval, on més endavant tornarem. Ara seguim cap a la plaça del Quarter i ens trobem davant la porta de la Beata. A l’esquerra, cap a l’oest, s’estén la muralla i les altres portes d’accés pel sud a la Vila, una al carrer Major i l’altra a la Vila Nova del Trapig. Un polsós camí, protegit pel fossar a un costat i un mur a l’altre, arriba fins al portalet del camí de Benipeixcar.


Franquegem el portal de la Beata per buscar la plaça del Duc i arribem a l’estretíssim carrer del Tossal. Ja coneixem els entrebancs i el zig-zag d’aquesta entrada. Per això, els intents per reformar-la venien de molt antic. Del 1890 data un projecte del mestre d’obres Josep Bru al qual es van oposar alguns veïns39. Tanmateix, al 1896 ja s’havien tombat cases al carrer de l’Arquebisbe Company per millorar les comunicacions amb la plaça del Quarter i eixir al recte. També s’enderrocava una part de l’Almodí40 per fer possibles les noves línies. Una vegada consolidades aquestes, es tractaria de vendre els terrenys sobrants de la via pública a la plaça del Quarter amb la finalitat de configurar el que avui dia és l’inici del passeig de les Germanies. De passada, «podrían obtenerse pingues resultados»41.



DOC 21

La primera reforma del carrer del Tossal va consistir a dotar-lo d’un accés directe a la plaça del Quarter i evitar així l’estret recolze pel qual s’accedia a la porta del Tossal o de la Beata. El grafisme ressalta la línia de la muralla en aquest sector de la ciutat.


DOC 22

Plànol dels carrers del Tossal i de la Llimera. Aquest és un de molts dels projectes de realineació del carrer del Tossal que es repetiren al llarg d’un segle. En aquest cas, s’hi implicaven també la plaça del Duc i el carrer de la Llimera.


DOC 23

El carrer del Tossal després de la primera reforma. En primer pla, la plaça del Duc. Al fons, el carrer del Tossal, ja obert directament a la plaça del Quarter. Al fons de tot, el desaparegut carrer de Sant Ponç. Cap a 1910. Autor desconegut.





Sobre aquest sector encara hi haurà nous projectes als anys 1920, bastant agressius. El de l’arquitecte alcoià Joaquim Aracil, de 1922, trobava al davant una tumultuosa oposició en el plenari municipal. Traslluïa una ampla visió de futur, un gran rigor mètric i una definició clara del que ara és el carrer del Duc Alfons el Vell. És el que reproduïm ací, al costat del de 1890 (un altre projecte no executat que vinculava el carrer del Tossal a l’antic carrer de la Draperia, aleshores ja anomenat d’Ausiàs March)42.

DOC 24

El carrer de la Llimera, abans de la seua realineació definitiva. Sobre el mur de la recent construïda capella recolzaven les antigues cavallerisses del Palau, les quals havien estat expropiades per eixamplar l’antic carreró. Guía del Palacio Ducal..., pàg. 104.


Els projectes definitius tractaren de perllongar la plaça del Duc en la seua amplària fins arribar al Passeig, amb certes consideracions respecte als habitatges preexistents. El de 1948 encara no va ser el darrer43.


Ens trobem ja a la plaça del Duc, davant de la majestuosa, però un tant desballestada, façana de l’abans gloriós Palau Ducal. Continuem pel carrer de la Llimera, lloc on es situaven les cavallerisses del palau, expropiades i enderrocades el 184644. Aquest carrer va tenir diversos projectes de realineació vinculats a la plaça del Duc i al carrer del Tossal; o bé al carrer del Mur Trencat, amb el qual es va realitzar la reforma definitiva i el traçat actual.


DOC 25

Primer projecte de realineació del carrer del Mur Trencat-Monges. El definitiu, molt posterior, reconsiderava l’ample del carrer projectat.


Deixem darrere el carrer de la Llimera i continuem pel del Mur Trencat. El topònim és dels antics i tradicionals, molt probablement a causa dels embats de les riuades sobre el mur que protegia la ciutat45. D’aquest carrer tenim a l’abast un projecte d’agençament de 187546 que finalment no es va executar. Tan sols un habitatge es reconstruïa d’acord amb la nova alineació. No obstant això, cal destacar que aquest vial patia greus inconvenients per al trànsit, en bona part a causa de la sèquia que hi discorria. Era la que, després d’omplir la cisterna del palau, eixia pel convent de Santa Clara cap al camí del Mar. Com era habitual, la sèquia havia estat descoberta en els segles precedents, com ho testimonia la ubicació de ponts per poder salvar-la47.


DOC 26

Carrer del Mur Trencat i accés a la font. Col·lecció Josep Antoni Gisbert Santonja.


Pel carrer de les Monges i deixant a la dreta el de l’Hospital, girarem tot just per davant del portaló d’accés al convent de santa Clara, fins arribar al de Sant Pasqual. Si mirem cap el nord, a la dreta, veurem el portal de Sant Lluís flanquejat per dues torres medievals. Una mica més endavant s’obria un carreró sense eixida, un atzucac, que discorria en paral·lel a un llenç de muralla antiga. La seua obertura i conversió en el carrer que avui coneixem, de Sant Bernat, va ser facilitada per la creació de la Plaça de Maria Enríquez i l’enderroc de part del convent de Santa Clara. En la primera dècada del xx es trobava en formació48, però el projecte definitiu el va fer l’enfeinat arquitecte Aracil, l’any 1925, durant la productiva alcaldia de Joaquim Ballester49.


La factura actual del carrer de Sant Pasqual-Alcalà de Olmo serà fruit d’actuacions molt diverses. Abans era un carrer de dimensions semblants a les actuals travessies. De 1882 i 1888 daten dos projectes de reestructuració i el 1929 es presenta el darrer, el qual afecta l’àbsida de la Seu50. Aquest vial esdevenia així un important eix comercial i de comunicacions que, des de sempre, ha comunicat longitudinalment de nord a sud la ciutat, passant pels seus centres neuràlgics, la plaça Major i la del Duc.


DOC 27

Entrada del carrer de Sant Pasqual des de l’antic Prado de València. L’habitatge en primer pla està construït sobre les antigues valls o fossars.


DOC 28

Un primer projecte de realineació del carrer de Sant Pasqual. El posterior i definitiu afectaria l’absis de la Col·legiata.

Prosseguim el nostre camí pel carrer de les Nogueres, paral·lel a la muralla medieval, per a arribar a la plaça de Loreto, denominada així perquè l’ermita de Loreto ocupava un dels seus costats. La reforma més important de la plaça va vinculada, precisament, a la demolició de l’antiga ermita en el tombant del xix. El 1896 l’ermita no hi era, ja que es projectava la construcció d’un edifici públic «en los terrenos de la derribada ermita de Loreto»51. El 1899 s’encetaven els tràmits per subhastar públicament els solars de l’antic edifici52 però, finalment, s’optava per cedir el solar de l’antiga ermita com a via pública, mitjançant un projecte per convertir la plaça de quadrada en rectangular. La part posterior de l’ermita, que arribava fins a la muralla, restava com a solar municipal: el que ocupaven abans els bombers i avui la Universitat Popular.



DOC 29

Plànol de solar restant a la plaça Loreto. És la part posterior de l’ermita de la Mare de Déu de Loreto on, amb el temps, han estatjat diversos serveis municipals. Els ciments de l’ermita, a la qual s’accedia pel carrer Loreto, resten sota la plaça actual.



Pel carrer Loreto arribem a un dels indrets més emblemàtics de la ciutat: el carrer Major. Via fonamental de comunicacions ja des d’abans de la conquesta, constituïa un tram urbanitzat de l’antic camí Reial53. De fet, connectava els portals de València al nord, en la part baixa, i el de Sant Domènec al sud, en la part alta; i en ell es localitzaven alguns dels més tradicionals establiments per als viatgers, com ara la casa-posada de Josep Marzal o els «poadors» per abeurar els animals. També era un dels carrers amb més prestigi, on es situaven les cases de moltes de les famílies més influents de la ciutat, com ara l’edifici cantoner amb la plaça de les Escoles Pies, propietat dels Cebrià-Ferrer, que havien obtingut la baronia de Mislata el 174054.


Durant el darrer quart del segle xix podem observar diverses modificacions del seu traçat. La primera que reproduïm data de 1887. Afectava l’illa entre el carrer de la Creu i el carrer del Forn (el seu tram central estret) i va comportar l’enderroc de molts edificis: entre ells «otra casa de la calle mayor propia de Don José Marzal que está destinada a posada y fonda denominada de San Antonio, en la cual y en el ángulo de su izquierda entrando, existió una antiquísima torre que fue demolida a mediado del año último, con motivo del retiro de su fachada para el ensanche de la calle […] estas casas eran indudablmeente de las más antiguas de esta población»55. Després d’aquesta actuació van arribar immediatament noves construccions que seguien la nova línia. La segona reforma, de 1895, recomponia la convergència amb la plaça de les Escoles Pies56. En el mateix sector incidia el pla general de 1929, que es reprenia el 1947 i es concretava encara més endavant.


DOC 30

Plànol de rectificació de línia al carrer Major. En el seu punt més estret tenia a penes tres metres d’ample. Allí es trobava emplaçat el torrelló, de temps immemorial, que cita Sanz y Forés.

DOC 31

Vista de la part alta del carrer Major. Sucre & Borja..., pàg. 202.


DOC 32

Rectificació de línies a l’entrada del carrer Major des de l’antiga plaça de les Escoles Pies.


A més de les transformacions que es poden observar en els plànols adjunts, a l’altre cap, el carrer Major experimentaria un seguit de transformacions lligades als canvis en la plaça del Quarter i l’inici del passeig de les Germanies. La desaparició del carrer de Chanzor facilitava el seu eixamplament en aquest extrem.



DOC 33

Des del carrer d’Abadia i al llarg de dos segles (1739-1936) es podia observar aquesta vista de les edificacions annexes a la Col·legiata. Any 1924. Fotografia Loty. AHCG.


DOC 34

L’actual plaça dels Apòstols amb l’antiga abadia. El 1851 s’incoava expedient de ruïna i es reparava. Any 1936. Fotografia Thomas Wood. AHCG.


Des del carrer Major, pel carrer de l’Abadia i la plaça dels Apòstols, ens arribem a la plaça Major, que durant segles ha estat, com és lògic, centre neuràlgic: de caràcter espiritual per la ubicació de la Seu; comercial pel mercat al detall i les tendes als porxos; administratiu per l’emplaçament de l’Ajuntament o de l’antic Consell; lúdic perquè allí es celebraven les festes més rellevants. Aquesta plaça, un tant irregular, ha tingut moltes denominacions, com a mostra de les múltiples activitats que hi han tingut lloc i de les situacions polítiques hagudes (plaça del Mercat, de la República, del Caudillo, de la Constitució…). Recentment ha recuperat el que potser fóra el seu nom primigeni, abans que altres instàncies el raptaren definitivament. Una de les poques actuacions que coneixem prèvia al 1850 va ser la de tombar una casa cantonera entre el carrer de Sant Pasqual i el de la Pescateria. De l’època que ens ocupa, el principal canvi fou l’alineament i l’enderroc dels porxos situats entre el carrer de l’Almodí i el carrer de la Draperia (d’Ausiàs March, des de 1884)57. Fins a quatre expedients, incoats el 1890, confirmen aqueixa actuació.


DOC 35

Aquest plànol de planta, realitzat el 1880, proposava la reordenació de les porxades de la plaça Major, a més de la realineació dels carrers adjacents. Ignorava els porxos existents al sud de la plaça, enfront de la Seu, els quals serien tombats deu anys després. Proposava (traços en roig) la reordenació de la majoria dels porxos i la seua reconstrucció en l’estil arquitectònic de la Casa Consistorial. És a dir, el que avui dia existeix.


DOC 36

Fotografia realitzada per Thomas Wood el febrer de 1936. Els arcs ogivals en maçoneria (primer pla) perviviren fins ben entrat el segle xx. Els dos restants ja havien estat reformats en el segle anterior. AHCG.


Evidentment, la situació actual de l’espai al voltant de l’ajuntament ha canviat substancialment, sobretot a la seua part posterior. Els canvis més radicals són relativament recents: dels inicis de la dècada de 1970 data l’expropiació de les illes de cases compreses entre els carrers Arcs, Telègrafs i Pescateria (els dos darrers avui desapareguts). Poc després tenen lloc les taxacions i recursos (1974)58. Aquesta actuació va ser traumàtica, sobretot per als ocupants i els propietaris, notificats per un inefable «motorista»: foren nombrosos els recursos, les absències i les malalties sobtades. Desapareixia, de sobte, una part important de la ciutat antiga. El resultat ha estat l’eixamplament de l’edifici consistorial, inaugurat el 1982, i l’obertura de la plaça de la Vila, la qual tenia la vocació de trobar-se comunicada amb la plaça Major a través de les arcades de l’Ajuntament.


DOC 37

Al carrer de la Presó s’accedia per l’arc esquerre de la façana de l’Ajuntament. Aquest espai es troba ocupat ara per la Casa Consistorial. Al fons, el carrer del Mur Trencat. Any 1974. Col·lecció José Miguel Borja.


DOC 38

El carrer dels Arcs (popularment dit de la Porquera) tenia el seu accés des de la plaça Major, a través del primer porxo a la dreta de la façana de l’Ajuntament. Fotografia R. Zara. Fira i festes...


DOC 39

L’illa d’habitatges que es trobava entre els carrers de la Pescateria i de la Presó durant el repàs urbanístic que es va efectuar els anys 1970. Posteriorment es tombarà l’Ajuntament i sobre aquest espai es configurarà l’actual plaça de la Vila i la nova Casa Consistorial. Any 1974. Col·lecció José Miguel Borja.


DOC 40

Plànol parcel·lari de les dues illes de cases afectades en la remodelació dels voltants de la plaça Major. S’expropiaran tots els habitatges corresponents a 39 parcel·les. Es ressalta en blau la zona ocupada pel nou edifici consistorial. G. Vinson.



El carrer dels Arcs ha estat un dels més problemàtics del centre històric. Encara és possible distingir la darrera casa que manté l’antiga línia de façana d’aquest tortuós carrer (no sabem fins quan). El vell apel·latiu de carrer de la Porquera ho diu tot. Un cronista del xix ja en feia una asseveració contundent: «Quien penetre por la callejuela del Arco junto a la casa consistorial verá lo que era Gandía 600 años atrás. Pisará también unos silos o tinajas a ras de callejón pertenecientes a una casa cuya fachada se ha hecho retroceder para dejar más paso a la vida y a la a luz.» L’antic carrer es transmutava en un nou context, sense haver conegut les llambordes o l’asfalt.


Des de la plaça Major continuem pel carrer de l’Almodí, designat així perquè en ell se situava antigament aquest centre públic d’emmagatzematge i distribució dels cereals, tant necessaris per a l’abastament de la població. Seguim pel carrer Major, pel carrer del Forn, voregem el mur de l’hort gran del convent de Sant Roc i arribem a la placeta de la Puríssima, on es situa l’ermita de la Puríssima Concepció59.




Els voltants de Sant Roc i la placeta del Segó (o del Rei En Jaume)


Quan el 1588 es va fundar el convent de franciscans, no feia molts anys que s’havia eixamplat l’espai urbà de la ciutat. Dues antigues ermites restaven ara dins del nou recinte de muralles: la de Sant Sebastià, al nord, i la de Sant Roc. Al seu voltant es desenvoluparen sengles edificis emblemàtics.


Com hem comentat adés, després de la desamortització de Mendizábal el convent fou cedit a l’Ajuntament per la Junta de Venda de Béns Nacionals el 19 de octubre de 1842. A més a més, l’Ajuntament de Gandia comprava, dos anys més tard, els horts del convent.


DOC 41

Plànol de l’hort gran del convent de Sant Roc adquirit, en terminologia de l’època, pels propis de la ciutat. Reflecteix les façanes dels habitatges del carrer de la Creu i les portelles de darrere de les cases del carrer Major. En la part inferior esquerre, el carreró de la Sopa i la muralla. S’hi pot observar amb rigor l’arbrat de l’hort. Proposa l’obertura del carrer de la Puríssima com a perllongament del carrer de la creu, passant per damunt de l’ermita del mateix nom. El projecte d’illes d’habitatges es va desestimar posteriorment.


És en aquest període quan es planteja una interessant reforma urbanística d’aquest sector de la ciutat murada60. De fet, en el mateix 1844 s’autoritzava la demolició de la nau principal de l’església del convent amb la intenció de perllongar el carrer de la Vila Nova de Sant Roc fins a la muralla (el futur Passeig). Tanmateix, l’inici d’un plet per part del duc, per ser patró del convent, paralitzava aqueix plantejament.


Al poc de temps assistim a la remodelació urbana de l’entorn; entre 1855 i 1857 es construïa una plaça en els terrenys que ocupava l’hort gran del convent. Aquesta tendia a comunicar-se amb altres punts de la ciutat mitjançant l’obertura de nous carrers: els del Beat Andrés Hibernón, de la Puríssima i del Mestre Giner.


Del 1862 data l’expedient que es va formar per a l’obertura d’un nou carrer que uniria la plaça del Segó amb el carrer de Sant Roc61, avui Dona Teresa.


DOC 42

Projecte de realineació del carrer de Sant Roc i obertura de la transversal que connectarà amb la plaça creada a l’antic hort del convent.


El carrer de la Puríssima va ser creat arran de la intenció de comunicar millor la Vila Vella i la Vila Nova. La seua construcció, cap a 1870, va implicar la desaparició de l’antic carreró de la Sopa, anomenat així –és de suposar– per la funció que tenia de donar quemenjar als pobres que acudien al convent. Per fer-ho possible, es va tombar l’ermita de la Puríssima i, en un temps de bones voluntats i soflames anticlericals, es va fer una vaga promesa de reconstruir-la que no es va concretar mai62.

DOC 43

Planta d’emplaçament de l’ermita de la Puríssima, la qual va desaparèixer per tal que es poguera obrir el carrer d’aquest nom.

El 1884 s’iniciava el procés per obrir el carrer que, des de la plaça del Segó o Rei En Jaume, havia de donar eixida al passeig de les Germanies. Es completava a partir de 1891 amb l’expropiació de tres cases del marqués de Jura Real (gran poder en declivi), entre les quals hi havia una antiga almàssera63. D’ací naixerà el carrer del Mestre Giner, inaugurat en els primers anys del segle xx.


L’execució d’aquest carrer marcava una fita en el relleu de les oligarquies que controlaven econòmicament i políticament la ciutat. Els Castillo o Jura Real s’havien negat a l’enderroc de les cases abans del cobrament del seu import. Seria precisament el marqués de González, exasperat enemic, qui avançaria els diners perquè es poguera executar l’obertura, justament quan ell havia aconseguit paralitzar la continuació del mateix carrer fins al Prat, que afectava la seua pròpia estada.


DOC 44

Connexió de la plaça del rei En Jaume amb el Passeig (actualment Mestre Giner). Aquest va ser el tercer i darrer projecte. Enderrocada l’ermita, restava pendent l’expropiació de l’antiga almàssera dels marquesos de Jura Reial. El plànol dibuixa el torrelló de l’extrem sud-occidental i els llenços de muralla del primer recinte.



Tornem al carrer Major pel carrer de la Creu i passem per la porta de Sant Domènec; des d’aquesta, pel camí que discorre junt al fossar de les muralles, arribem a la porta de «Santo Tomás»64.


3.3. La Vila Nova


Aquest és un espai urbà consolidat a la segona meitat del segle xvi, sobretot arran de la construcció de les noves muralles renaixentistes. Segons alguns autors, existien fora del recinte emmurallat medieval un conjunt d’edificacions que conformaven el que en la època es denominava la Vila Nova. Aquestes edificacions s’estenien pels terrenys confrontants a la porta i camí de València i es continuaven, a ponent i migjorn, a la part exterior de la muralla. Les noves muralles permetrien englobar unitàriament totes aquestes construccions dins de l’espai urbà controlat i protegit65.


El caràcter perfectament rectilini dels dos carrers principals de la Vila Nova, ço és, la Vila Nova del Trapig o Sant Francesc de Borja, i la Vila Nova de Sant Roc o Sant Duc, fa pensar que es tracta, possiblement, dels primers carrers de Gandia «tirats a cordell».


La Vila Nova de Sant Roc presenta un traçat en paral·lel al llenç occidental de l’antiga muralla medieval. Esdevé longitudinalment com a nexe d’unió de dos importants centres religiosos, l’església jesuïta de l’antiga Universitat i l’església del Convent de Sant Roc. També és el vial de connexió amb els carrerons que des de la Vila arriben a la Vila Nova.


El carrer de la Vila Nova del Trapig rebia aquest nom perquè allí es situava el trapig del duc per a la producció del sucre. A l’època en què ens situem, feia anys que no estava en funcionament i no deuria presentar un bon estat de conservació. De fet, el 20 de maig de 1865, l’Ajuntament donava permís a Esteve Boix Jacquet per a tombar l’antic trapig i construir als seus terrenys una fàbrica de seda dotada amb la maquinària a vapor: la futura «Lombard»66.


Havíem entrat per la porta de la Vila Nova o Sant Tomàs després de passar pel pont del fossar de les muralles. Tot just a la dreta encara podíem descobrir el carreró de la Sopa, amb el seu portalot al fons, per on els monjos franciscans donaven menjar a captaires i morts de gana. A l’esquerra podíem observar el gran casalot de Francesc Moran Roda (avui dia, edifici de Fomento) i, un poc més avant, el vell trapig ja esmentat. Les cases s’alineen perfectament a les dues mans del carrer, les quals presenten unes variacions mínimes en el seu ample que no superen els 20 centímetres. En molts punts amida 9,20 metres, equivalents a 40 pams valencians.


DOCS 45 i 46

Entre aquestes dues fotografies, molt pròximes cronològicament (primera i segona dècada del xx), hi ha una diferència important en el fons: mentre que a l’horitzó de la primera s’observa la silueta d’una font acabada de construir, l’altra encara conté el llenç de muralla amb el portal de la Vila Nova. Autors desconeguts.


DOC 47

Carrer de Jaume Torres. Una vegada obert, tindria lloc un projecte d’eixamplament que tombaria el torrelló que hi havia. Finalment el carrer s’eixamplà per la part sud i va perviure encara el torrelló durant algun temps.



Cal dir que els immobles de majors dimensions es situen en els trams cap al sud. Al nord, el carrer apareix tancat pel mur que envolta l’hort de les Escoles Pies. Finalment, cap a les darreries del xix, tenia lloc el perllongament a través de l’hort de l’Escola Pia, que permetria la connexió de la Vila Nova amb la carretera d’Alzira67.


Les dues viles noves, de Sant Roc i del Trapig, estaven comunicades per tres travessies que foren progressivament eixamplades. La seua estretor encara avui contrasta amb el traç dels carrers esmentats. La primera actuació va recaure sobre la tercera travessia, acostada a les Escoles Pies. Les expropiacions es realitzaven el 1893, i la finalitat aleshores expressada era la de «hermosear la entrada de la población por la parte de la Plaza del Colegio y Villanueva del Trapig»68. Les altres dues són eixamplades ja en el segle xx.


Ens endinsem per la primera travessia fins la Vila Nova de Sant Roc i a la dreta observem la plaça de Sant Roc. Allí destaca el convent de Sant Roc, exclaustrat i desert, on estan fent-se les obres de l’Audiència i les presons del districte judicial. S’hi pot apreciar perfectament la seua façana principal, amb una part on es localitzava l’accés al cenobi i l’altra on es veuen la nau i la façana de l’església derruïdes. Uns anys més avant, el 1871, la façana serà reconstruïda tal com la podem contemplar avui69. Pel davant de l’atri descobert de la porteria es situava l’hort menut, voltat del mur, que també pertanyia al convent.


A l’esquerra, cap el nord, el carrer es tanca amb l’imponent silueta de l’església de l’Escola Pia i la seua enorme cúpula amb teules vidrades de color. Al front es troba el carrer de Calderers (l’ofici dels antics prestadors i usurers), el qual arriba fins el carrer Major. Aquesta via va ser objecte d’un projecte d’alineació el 1890, però no es va arribar a executar.


Continuem pel mateix carrer de la Vila Nova de Sant Roc en direcció nord. A la cantonada amb el carrer Brunel hi havia l’Almodí i l’Escorxador. En els seus alts malvivia un local poc decent on es feien funcions teatrals.


Més endavant, a l’esquerra, hi ha la segona travessera i, just al davant, un carreró estret on encara es por distingir una torre medieval (el carrer de la Torreta). Al seu fons s’albira, carrer Major enmig, el carrer de Vicaris. Tornem a la Vila Nova del Trapig per continuar en direcció a la tercera travessia vora l’hort de les Escoles Pies. Hi podem comprovar la humilitat dels immobles d’aquest sector. Molts anys endavant, cap a la meitat d’aquest tram i a la mà esquerra de les cases, s’obriria el carrer Nou d’Octubre. La idea de comunicar la Vila Nova amb la carretera d’Albaida va conèixer diverses provatures, la primera de les quals intentava de passar per terrenys dels pares escolapis. L’agost de 1925 es presentava un altre estudi per banda de l’arquitecte Joaquim Aracil, segons el qual es pretenia explanar el carrer de Pius X entre els carrers de Sant Rafael i de Sant Francesc de Borja, davant la segona travessia de la Vila Nova. El projecte es mouria, finalment, fins l’emplaçament actual entre la segona i tercera travesseres.


Per la tercera travessia arribem a la plaça de l’Escola Pia, espai ampli situat entre les cases i l’edifici de l’antiga Universitat. Al fons hi havia la porta de València, que donava eixida al Prado de València.


Abans d’abandonar els carrers de la ciutat, potser no vindria malament fer algunes observacions. La primera sobre l’ampli lapsus de temps que sovint transcorre entre la fase de planejament i l’execució definitiva dels projectes. No es tracta d’un fet estrany ni casual, sinó més aviat repetitiu i recurrent. L’evolució de la ciutat l’hem de llegir a mig i llarg terme. No per anys ni per dècades. Si més no, val la pena portar a la memòria el ja centenari desig de fer un passeig per la vora del riu, al costat de les muralles. En altres casos, cal referir-se a planejaments executats parcialment que mai no seran enllestits. Així, les noves alineacions del pla Aracil, dels feliços anys vint, seran seguides en alguns casos (a l’entrada del passatge Lombard –carrer de Sant Francesc de Borja–, en algun edifici del carrer de Sant Salvador…), però mai no s’enllestiran per haver tornat les coses a la línia antiga. La passió dels racionalistes per la línia recta no sempre va triomfar, com vam veure en el cas de l’església del Beatet.


3.4. Els prados. La prehistòria del Passeig i l’Eixampla


Alguns autors de la primera meitat del xix resulten fonamentals per a fer-nos una idea de la concepció i de la percepció que es tenia aleshores de Gandia. Certament, criden l’atenció els comentaris sobre els espais extramurs coneguts com a prados, els quals es vivien i pensaven d’una format diferent a l’actual Amb el temps –que ho canvia tot– esdevindrien importants vials per a l’expansió urbanística.


Si atenem a la descripció de l’il·lustrat Vicent Ignasi Franco, feta l’any 180470, ens adonarem que ens parla de «otro arrabal que está en el paseo, camino de la ermita de las almas […].» Es tracta en realitat del «Prado de València», el qual s’estenia des de la porta de València fins a la riba del riu, tot passant per davant de la desapareguda ermita de les Ànimes.


Pasqual Madoz71 feia referència a tres barris extramurs de la ciutat, el primer dels quals el constituïen les cases del mateix Prado. «El uno titulado Casas del Prado, situado frente a la puerta de San Luis, y lo forma una línea de casas pequeñas de un solo piso; el otro es la Alquerieta de Oriola»72, «que forma una línea de 15 casas iguales a las del anterior; y finalmente el Grao de Gandia73 situado al Este y a media hora de la Ciudad, con 50 casas pequeñas y de un piso […]».


Les ciutats del barroc incorporaven grans espais oberts amb àmplies perspectives. Era aquest un concepte escenogràfic i suggestiu, propi de la cultura i l’estètica del moment, que connectava perfectament amb la imatge de poder absolut dels monarques. Eren llocs ideals per a grans actes d’exaltació, desfilades i representacions religioses. Aquesta mena de passeigs o avingudes, generalment estructurats com a parc lineal flanquejat per filades d’arbres, s’incorporava a la trama urbana de moltes ciutats. Un bon exemple el tenim al Prado que es creava a la ciutat de València l’any 1677, actualment conegut com a Alameda74. Amb tot, pensem que a la majoria dels pobles i ciutats hi havia amplis espais exteriors, a tall d’explanades, que coincidien amb les principals vies de comunicació i haurien de tenir un ús comunitari75.


El prat de València a Gandia responia a aquests plantejaments i s’articulava en paral·lel al traçat de les muralles, amb un ampli i espaiós camí central vorejat d’arbres als dos costats. Els vianants que arribaven per la senda de València, pel camí del Mar des del Grau, o que passaven a gual el riu, hi trobarien una càlida acollida. A més a més, el seu caràcter lúdic i d’esbargiment s’havia vist reforçat des de la instal·lació d’un trinquet de birles i de pilota que va tenir lloc el 178476. Es localitzava en el tram més pròxim a la porta de València, al costat de la muralla, i ocupava els terrenys terraplenats de l’antiga vall. Moltes són també les referències que ens parlen del seu caràcter comercial, determinat per la instal·lació del tradicional mercat de fruites i verdures, així com el de la fulla de morera.


La localització d’aquests mercats, tanmateix, va ser objecte d’una intensa i contínua controvèrsia. Sabem que l’any 1851 s’acabava d’instal·lar el mercat de fruites al prat de València77. Tanmateix, el 1854 es localitzava a la plaça del Quarter. Només l’epidèmia de còlera d’aquell mateix any provocaria un nou trasllat al prat de València, per a tornar de bell nou a la plaça del Quarter, una vegada havia reculat la passa78. Uns anys després, entre juny de 1867 i febrer de 1868, es construïa un nou mercat de fruites i verdures entre la porta de Sant Domènec i la de la Vila Nova, als terrenys terraplenats del fossar de la ciutat79. Tot aquest anar i venir amagava una qüestió molt important: el progressiu desplaçament dels centres comercials de caràcter públic cap al sud de la ciutat. Potser això va estar motivat per la percepció de l’espai extramurs del nord com a insegur, precisament en uns temps d’avalots, alçaments i revoltes, però també d’intensa delinqüència comuna i d’assaltadors de camins. Potser també hi van influir les operacions urbanístiques i immobiliàries que es planificaven i que abocaren en l’Eixampla sud de la ciutat.


En els dies de mercat, especialment, el prat de València presentava una gran animació. Pels diversos camins arribaven cavalleries i carros plens d’hortalisses. Les parades de fruites i verdures s’instal·laven sota els grans arbres de l’avinguda, i davant nostre se’ns apareixia una imatge certament pintoresca, alhora que ens sentíem envaïts per un munt de sensacions: colors i olors de gentada, de fruites i verdures que s’escampaven per terra. De lluny estant, podíem sentir el crits dels jugadors i del públic apassionat del trinquet. Quina vida s’hi respirava! Agutzils i oficials municipals vetlarien per l’ordre i l’acompliment de les ordenances de policia urbana.

Deixem el sarau del prat i, en travessar la porta de Sant Lluís, ens adrecem tot recte fins a la porta de Sant Josep i la plaça del Quarter. En aquest extrem sud hi havia el sector que anava des de la plaça d’Obradors pel camí que, al costat de la vall de les muralles, arribava al portalet de Benipeixcar. Aquest espai esdevindrà eix clau del desenvolupament urbà de Gandia i de la seua Eixampla, i per això li dedicarem una atenció especial.


La plaça del Quarter, continuació de la d’Obradors, rebia aquesta denominació per una raó evident. La ciutat, per evitar la presència de soldats dins la vila, va construir, cap a 1730, un quarter extramurs entre les portes de la Beata i de Sant Domènec, ocupant segurament els terrenys del fossar de les muralles a les quals s’adossava. Sabem que el febrer de 1812 es realitzà un inventari dels seus continguts80 amb motiu de la guerra el Francés. Tanmateix, en un moment de canvis revolucionaris, el 1836, es plantejava el seu aterrament amb l’excusa, paradoxal, de recuperar la muralla i poder defensar-se més bé81. El 1847 l’alcalde Jaume Torres va transformar el solar en un jardí, però més endavant, el 1876, es va tornar a construir, aquesta vegada per edificar un nou Almodí82. La plaça del Quarter, doncs, després anomenada plaça de Sagasta, ocupava l’actual inici del passeig de les Germanies, el qual començava a configurar-se paral·lelament a la planificació de l’Eixampla i l’aterrament de les muralles.


Abans de continuar, volem apuntar unes reflexions al voltant de la primera Eixampla de Gandia, la del sud. En ella, en la seua execució, incidiren tot un seguit de factors. D’entrada, cal valorar el procés urbanitzador al voltant del convent de Sant Roc. Tot seguit, cal recordar el desplaçament dels centres comercials. El sud era considerat més segur en una època de constants intranquil·litats públiques. Per últim, cal destacar el factor econòmic, determinant. Els propietaris dels terrenys agrícoles es beneficiaren de la seua requalificació en sòl urbà. L’especulació sobre el sòl prenia vol en un període on la diversificació de les activitats dels burgesos (agrícoles, comercials i bancàries) es completava amb noves inversions en el desenvolupament constructiu.


El primer intent d’obertura a l’exterior de la ciutat emmurallada s’havia produït justament al nord. Hem vist en aquest extrem un incipient desenvolupament constructiu al voltant del prat de València i de les principals vies de comunicació. També es situaven en aquesta zona el nou escorxador83 i l’estació del tramvia de cavalls de Gandia a Carcaixent, inaugurat l’any 1864 per iniciativa de Vicent Alcalà de Olmo84. Al voltant de la dècada dels 1870 es donava una intensa activitat constructiva en aquest sector: un creixement no planificat que demostrava l’enorme potencial urbanístic cap al nord-est. Potser les mateixes vies de comunicació esdevingueren barreres físiques, però podem pensar que els interessos dels propietaris condicionaren el creixement cap al sud85.


Amb tot, després de la construcció de l’estació de ferrocarril promoguda pel marqués de Campo, el 1881, també es planificava l’expansió cap aquest sector. Aquesta es trobava supervisada pels arquitectes Josep Maria Arnau i Lluís Ferreres, així com pels mestres d’obra Pasqual Bohigues i Josep Bru. La primera intervenció remarcable va ser la prolongació del carrer d’Alcalà de Olmo-Sant Pascual per donar eixida des de la plaça Major fins a l’estació del ferrocarril86: es tractava de l’actual carrer del Magistrat Català i antiga senda d’en Blanch. L’avinguda que, des de la plaça de les Escoles Pies, també arribava a l’estació del ferrocarril rebria el nom ben significatiu de Marqués de Campo. Igualment acabaria obrint-se el carrer que donava eixida des de Monges-Mur Trencat fins al carrer del Mar87. Era el que enderrocava l’antic convent de les Clarisses i les muralles, per tal de donar eixida al camí del Grau i a la carretera del Litoral, amb la qual es construïa un nou pont sobre el riu. Per últim, hi hauria el projecte ja citat de 1896 que partia en dos l’hort de l’Escola Pia, donava eixida des de la Vila Nova del Trapig fins a la carretera d’Albaida i es perllongava en direcció a la carretera del Litoral (actual carrer de Colom).


Tornant a les antigues partides de Portetes i Assoch, constatem que quasi tots els terrenys de cultiu que ocuparà l’Eixampla pertanyien als germans Vallier i a Josep Rausell, hereu del gran propietari i polític que fou Francesc Moran Roda, i alcalde de Gandia l’any miraculós de 188188. Així, se’ns apareixen els promotors de l’Eixampla sud com aquells que estant lluitant pel control financer i polític local89. Amb l’agreujant que el Raval quedarà afectat per les normes i disposicions del procés urbanitzador, mitjançant expropiacions en el cas de l’obertura de carrers, o carregant als propietaris de les cases amb la cessió de part dels seus solars90.


L’eixampla projectada pretenia que els nous carrers foren una prolongació dels de la ciutat i el Raval, amb la fi de «dar a todo el conjunto uniformidad, belleza y comodidad para el tránsito; dando a las manzanas la superficie necesaria para la buena distribución de los solares, y a éstos formas regulares para que las casas resulten cómodas en el interior y de buen aspecto en el exterior». Es tracta, per tant, d’un plantejament expansionista, on l’Eixampla actua com l’extensió de la ciutat consolidada, tot i que en connexió amb les teories higienistes desenvolupades durant tot el segle, que proposaven mes amplària i ventilació dels espais urbans.


El projecte de l’Eixampla va ser aprovat el 24 de desembre de 1880. Ja sabem com el 23 de gener de 1881, amb l’animació de la banda de música, se n’inauguraven les obres. Les autoritats passaven per la portella de les cases o del Quarter per iniciar el seu enderroc simbòlic. Aleshores, per a obrir l’actual carrer de Vallier hagueren de tombar-se dues cases i la portella, a més de tapar la sèquia.


El carrer principal d’aquesta eixampla sud seria el que «hoy es mercado de frutas y verduras»91. Es traçava entre la recentment projectada carretera d’Albaida i la desembocadura del carrer Major. Aquesta nova via tan espaiosa no seria una altra que el futur passeig de les Germanies, denominació atrevida per al seu temps, la qual formava part de l’ideari i de la memòria dels liberals més avançats92.


Els altres eixos bàsics eren les prolongacions dels carrers Major (futur carrer de Vallier) i la Vila Nova del Trapig (futur carrer de Rausell). N’hi ha un altre que no es va arribar a fer (el perllongament de Mestre Giner, des de la plaça del Rei En Jaume) i el que, transversalment, aniria des de la plaça de Sant Josep fins a la carretera d’Albaida. Tots ells havien de tenir una amplària mínima de 8 metres. El transversal que hem citat, actual de la Mesquita del Raval, caldria entendre’l també en el context de l’expansió i comunicació de la plaça de Sant Josep, que veurem en endavant.


L’any 1882 s’acordava la formació d’una plaça en la intersecció dels carrers de l’Eixampla: el conegut Prado, on es pretenia instal·lar el mercat de fruites i verdures. També s’acordava obrir un altre carrer que comunicara el passeig de les Germanies amb la via transversal de l’Eixampla: Moran Roda. Per a la formació de la nova plaça s’havien d’expropiar els terrenys propietat de Joan Baptista Vallier, Josep Rausell i Carme Avargues. La cessió de gran part dels diners de l’expropiació per part de Rausell perdurarà en la memòria col·lectiva dels gandians fins els nostres dies, considerant-lo com un prohom benefactor dels interessos públics de la ciutat. A l’altre costat, en contrapès, es situa la figura del marqués de González, Lluís Vallier, qui aconseguia la supressió d’un carrer projectat de l’Eixampla «a fin de que dichos señores puedan continuar el suntuoso edificio que para su uso particular proyectaban»93.


L’any 1884 s’aprovava l’obertura del carrer de Pelleries (antic carrer de Curtidors) per tal que els veïns del carrer de Sant Salvador pogueren obrir-hi façana i també, pensem, per la necessitat d’ampliar les indústries de l’adob de pells, concentrades en aquest sector del Raval.


Cal destacar que les noves edificacions no serien ocupades per la burgesia local. Només els marquesos de González vivien a l’Eixampla, mentre que la resta de les classes benestants residien al casc històric.


Molt més endavant, el 1936, durant la guerra civil, es va enderrocar el grup de cases de la plaça del Quarter, que tenia al darrere l’hort dels jesuïtes. Fou aleshores que es va construir una escalinata per a baixar a l’hort. Acabada la contesa, els jesuïtes recuperaren la propietat i es van apressar a tancar-la, de manera que, el 1942, l’arquitecte municipal, Pablo Soler, havia de demanar un aclariment a la corporació per si s’havia de perllongar el passeig fins al riu o bé fins al mur de l’hort94.


També van reivindicar la propietat els antics amos de les cases, però l’Ajuntament, amb bon criteri, s’estimà més procedir a l’expropiació. Com que les arques municipals eren buides, per fer-ne front es va crear un impost especial que afectava els veïns del passeig de les Germanies fins al teatre Serrano. Va ser l’impost popularment anomenat «de la brisa marina»: l’Ajuntament, per justificar-lo, al·ludia als beneficis que suposava per als habitants poder fruir de l’agradosa brisa del mar, gràcies a l’enderroc de les cases.


Encara el 1945 es contemplava l’enderroc de l’antic Almodí i dels habitatges del carrer de Chanzor intramurs, cosa que provocava una nova alineació del Passeig. L’any 1951 es tombaven les cases números 2 i 4 del tram aleshores anomenat Cabo Pastor, entre els carrers Vallier i Forn. Amb les noves línies es construïa l'edifici per a Banesto95. En una data encara més recent, cap a 1970, sobre una variant del projecte de 1945 es realineava la part que dóna al Raval i desapareixia, com veurem a continuació, el carrer de Sant Ponç.


3.5. El Raval


El Raval era, des de l’època medieval, un barri extramurs de la vila on s’havia concentrat la població musulmana desplaçada dels seus llocs de residència arran de la conquesta i la colonització cristiana. La nova caseria es desenvolupava originalment als voltants de l’eix que comunica la vila amb el pont d’Oliva. El seu creixement estava condicionat, al nord, per la ciutat, i a l’est pel riu. Hem vist ja com entre la Vila i el Raval es situava un espai obert i diàfan: la plaça del Quarter.

La seua via més important era, per tant, el carrer d’Obradors, o del Canonge Noguera, molt atractiu des del punt de mira social i urbanístic. Hem contemplat com estava de transitat i ple de tallers d’artesans amb tenda oberta. Molt alterat en la seua fesomia i els seus usos, tot ell era porticat. En un article de la premsa local de 1917 se’ns feia una descripció ben il·lustrativa que val la pena de reproduir: «Creció la morería, cuyo centro más importante sería la Plaza de Obradores, abierta al camino que subía en su ángulo Sureste, como lo revelan los hondos pórticos y la rasante de los huertos hasta el puente viejo […] La plaza de obradores y sus contornos aún no han perdido del todo su típica hechura moruna con sus pórticos rudísimos de madera, bien distintos de los ojivales que existen en la plaza del mercado.»96 Si la plaça Major celebrava mercat setmanalment al recer de 23 porxos, el carrer d’Obradors en disposava de 58 per a l’enrenou diari.


El 1882 s’encetava la reculada de l’alineació, cosa que va dur a l’enderroc de totes les façanes antigues i en va canviar totalment l’aspecte. L’ímpetu municipal per escometre la reforma fou gran. Aquell mateix any s’encetaven cinc expedients de ruïna, un dels quals tenia com a motiu «greu» la fenedura de la façana. No obstant això, l’oposició davant d’aquesta reforma faria que la consolidació de les noves línies es dilatara en el temps97.


Al mateix temps que s’efectuaven aquestes reformes, la construcció del nou pont a la carretera d’Alacant alterava l’epicentre comercial de la vila i encetava el declivi comercial d’aquesta zona. Pel que fa la seua morfologia, sabem que el 1927, en la confluència dels carrers d’Algepseria, Oliva i Obradors, l’Ajuntament adquiria dos solars per fer-hi una placeta.



DOC 48

Plaça i carrer d’Obradors amb els seus nombrosos pòrtics. Detall del plànol de Pasqual Bohigues i Fidel Garrido, realitzat el 1876 a escala 1:500. Il·lustració núm. 3. AHCG.



Cap a ponent, i paral·lelament al carrer d’Obradors, s’obrien carrers estrets que connectaven la plaça del Quarter amb la plaça de Sant Josep: del Forn o del Sentit, Sant Josep i Sant Ponç; amb la travessia de Sant Ponç, que les tallava perpendicularment. El creixement del Raval cap al sud quedava estructurat mitjançant dos carrers longitudinals i paral·lels entre si (que perllonguen en aquesta direcció la d’Obradors i plaça de Sant Josep): els carrers de l’Algepseria i de Sant Salvador, respectivament. Ambdós es comunicaven per dues travessies. A l’extrem meridional del carrer de Sant Salvador es situava la porta del mateix nom, que constituïa l’accés sud al Raval.


La plaça de Sant Josep es situava al centre del barri. En ella es localitzava l’església parroquial del mateix nom, la qual ocupava, des del segle xvi, l’espai on era l’antiga mesquita musulmana. La configuració de l’espai obert que avui coneixem es va donar, sobretot, en el primer lustre del xx. Les notícies que en tenim parlen de la demolició de cases en estat de ruïna, entre 1904 i 1906, per tal de fer la plaça més ampla98. Així s’aconseguia també comunicar l’eixampla del Prado amb l’eix viari Forn-Sant Salvador. D’altra banda, a causa de la destrucció de la primitiva església durant la guerra, es va reconstruir l’actual en un altre lloc, facilitant l’obertura del carrer de Benet XV. El projecte, tanmateix, ja estava traçat des d’abans del 193699.


El carrer d’Oliva (que va des de l’antiga porta d’aquest nom fins al pont) és de nova creació. Si més no, ja consta en un plànol de 1907, fet per Antoni Vicent Vidal100. El carrer de Sant Ponç va ser cedit i desaparegut en època molt recent (1975)101. El projecte de realineació i eixamplament del seu paral·lel, el carrer del Forn, sí que es va consolidar fins a la travessia del carrer de Sant Ponç, en un nou vial de 10 metres d’amplària. En ell es va produir un retir significatiu de les façanes de llevant, mentre que a ponent es van realinear les construccions preexistents102.


A la fi d’aquest recorregut pels carrers de la Vila i del Raval hem pogut constatar les variacions de molts carrers; però també el mateix canvi en el seu llistat. Van ser sis els carrers o carrerons desapareguts i dotze els carrers o places nous, oberts intramurs.



Carrers desapareguts Carrers i places oberts



el Tossal Plaça de Maria Enríquez

Chanzor Sant Bernat

de la Sopa Plaça de la Vila

de la Presó Plaça de Jaume I

de la Pescateria Puríssima

Sant Ponç Dona Teresa

Nou d’Octubre

Jaume Torres

Plaça de Sant Josep

Mesquita del Raval

Oliva


Ens resta parlar de la plaça de Maria Enríquez i del carrer de la Mesquita del Raval. Ambdós casos es troben imbricats amb la desaparició de l’antic convent de les Clarisses i amb l’església de Sant Josep, raó per la qual donarem detall quan parlem d’aquests edificis.


DOC 49

Plànol de planta de la ciutat vers 1850. Intramurs. En base a la documentació d’arxiu generada arran de les reformes urbanes realitzades a posteriori. És retroactiu en el temps fins on ens permeten arribar amb rigor els plànols parcials existents. G. Vinson.

3.6. Alguns edificis singulars


Evidentment, no anem a rememorar ara la llarga i complexa història d’alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Parlarem, això sí, d’algunes de les seues variacions en els temps contemporanis, sobretot d’aquelles variacions que afecten l’entorn urbà.



El Palau Ducal


És clar que el palau dels ducs, comprat pels jesuïtes a les acaballes del xix, ha esdevingut l’edifici més rellevant i representatiu de la ciutat. Després d’haver viscut èpoques glorioses i la construcció de la galeria daurada durant els inicis del xviii, cap a 1850 l’imponent immoble havia perdut bona part de la grandesa d’altres èpoques. Feia cent anys que havia mort, sense descendència, la darrera duquessa Borja. Aleshores, el títol va recaure successivament en els Benavente i els Osuna, els quals relaxaren la seua relació amb la nostra ciutat. Amb el temps van acabar espoliant i malvenent els béns i les propietats del ducat, entre elles el nostre palau. La pèrdua de la jurisdicció senyorial i el procés desvinculant descavalcaren els nobles dels seus antics privilegis i deixaren els seus edificis en un estat tan lamentable que era l’exacta mostra visual del final de segles de preeminència.


També durant la productiva alcaldia de Jaume Torres va tenir lloc una remodelació de l’espai que ocupaven les cotxeres del Palau i el carrer de la Llimera. Atès que les cavallerisses es trobaven en estat de ruïna, Torres va encetar un expedient per tombar-les. Sobre el conjunt de l’edifici, les guies més completes continuen sent les dels pares Solà i Cervós (1904) i la del pare León (1926). Actualment es prepara una altra, coordinada per Vicent Pellicer.


DOC 50

Vista del Palau des de llevant. Any 1920. Fotografia Thomas.


DOC 51

Vista del Palau des de ponent. Any 1904. Fotografia Thomas.



La Seu


En arribar a la plaça Major ens trobem amb el referent religiós de la ciutat, un magnífic monument gòtic conservat al llarg dels segles: la Seu o Col·legiata de Gandia. Es tracta de l’únic edifici gandià gairebé construït amb carreus de pedra, les primeres etapes del qual encara es troben entre la foscor dels temps i les interpretacions arqueològiques. Sí que resten més clars altres períodes constructius: el del ducat d’Alfons el Vell, en els inicis del xv, i el del ducat de Maria Enríquez, en els inicis del xvi. Dels seus trets arquitectònics i artístics ens parlen a bastament Vicent Pellicer i Ximo Company en un treball al qual ens remetem103.


A mitjans del segle xix, l’edifici presentava al seu interior unes característiques molt diferents de les actuals. Des de l’època barroca, la remodelació interna de les esglésies va ser una constant i, en conseqüència, molts temples gòtics van estar camuflats per intervencions de caràcter superficial i decoratiu. Es tracta d’una tendència que perduraria durant el neoclàssic fins la revitalització dels estils històrics per influència del pensament romàntic.


En l’any 1774 havia tingut lloc un primer intent de reforma interior, a càrrec del mestre d’obra Nofre Trotonda, que tan sols afectava el presbiteri. Les obres s’aturaren en l’arc toral que separa el presbiteri de la nau del temple104. Encara va continuar la reforma, a partir de 1793, ara a càrrec de l’arquitecte neoclàssic Vicent Marzo105. Tanmateix, els esdeveniments polítics, sobretot les guerres, la va complicar i la va allargar en el temps, potser fins al punt de deixar-la incompleta. Fou a les darreries del xix quan l’arquitecte municipal va dur endavant un procés de repristinació. Amb ell feia tornar l’interior de la col·legiata al seu estat primitiu que avui podem contemplar –amb l’excepció del presbiteri.



DOC 52

Alçat de la Col·legiata. El 1716, el capítol i consell assumien la necessitat de construir un arxiu i aula capitular. L’arxiu ocupava una «inmensa y despejada aula que se extendía desde la torre de la Colegiata hasta la puerta llamada de los Apóstoles con una anchura de siete metros». El 1739 s’inaugurava aquest recinte. G. Vinson.


L’església de Sant Josep


La fàbrica del temple era relativament moderna i d’estil classicista. La seua construcció havia començat el 1774 sota la direcció de l’arquitecte Vicent Marzo, de l’Acadèmia de Sant Carles. Aturada l’obra per manca de recursos, es va finalitzar el 1801106. L’edifici era notable: constava de tres navades ben proporcionades i un creuer cobert per una cúpula elegant. Les dimensions eren de 27,54 metres de longitud, 16,20 d’amplària entre murs, i 16 d’alçada de les voltes generals, des de la clau al terra107. El 1907, l’arquitecte diocesà Josep Camaña en va declarar la ruïna i es va agençar tot seguit, sense solucionar, sembla, els greus problemes estructurals que tenia. Va ser destruïda durant la guerra civil i reconstruïda durant la postguerra. En refer el temple, es respectava el vial obert cap al carrer d’Oliva i s’alçava de nova planta en el lloc on es trobava l’antiga abadia.


DOC 53

Sant Josep. L’antiga mesquita era convertida en església i desapareixia l’any 1936.

Fotografia realitzada cap a 1924 per Loty. AHCG.



Les Escoles Pies


L’edifici imponent de l’antic Col·legi i Universitat de Gandia ocupava la totalitat de l’angle nord-occidental del recinte emmurallat. Hi havia un cos principal del col·legi articulat a l’entorn d’un claustre central, l’església i l’hort. La institució educativa va rebre un colp duríssim amb l’expulsió dels jesuïtes que la gestionaven el 1767. Ben aviat, al desembre de 1772, era suprimida la universitat gandiana.


Tot seguit es decidia destinar l’immoble com a Casa de Misericòrdia i, amb aquest motiu, s'hi van fer un seguit de reformes entre els anys 1785 i 1788108. Encara que aquestes afectaren la major part del cos principal, cal destacar la reconstrucció de les façanes sud i est, és a dir, les que avui podem contemplar: en primer lloc la que s’obria a la plaça interior situada entre el portal de València, el carrer Major i el propi col·legi; l’altra cara, al prat de València. Aquestes dues façanes, amb la disposició simètrica dels regulars buits rectangulars, articulats verticalment en tres plantes, creaven un elegant joc d’ombres i llums, que han presidit moltes hores dels gandians dels segles xix i xx. No hi ha cap concessió a l’ornamentació. Tan sols se situava en la façana principal, per damunt de la porta d’accés, un baix relleu amb el bust del fundador, inscrit en un medalló amb una inscripció, i un escut amb les armes de la Casa Ducal. Segons ens informa Sanz i Forés, cap 1840 –data significativa– es llevava el blasó de la casa ducal per posar-ne un altre amb les armes reials109.


Amb el buit deixat per l’antiga Universitat, l’Ajuntament es trobava delerós que aquest edifici es destinara a col·legi d’ensenyament públic. Per això va moure diverses gestions fins que el 28 de desembre de 1806 una reial ordre hi establia els Pares Escolapis. Aquests, el 1807, van prendre possessió del col·legi, l’església i l’hort110, a més de les rendes de les ermites de Santa Anna, Sant Joan i Sant Antoni.


D’aquesta manera, el vell edifici tornava a recuperar l’ús per al qual va ser fundat: l’ensenyament tutelat per una orde religiosa. Aquest va ser interromput durant els anys de la guerra de la Independència, quan va servir de caserna, i uns anys després, encara, es destinava l’ala de ponent com a escola de cadets (1815-1817).


El 1851, el cronista al servei del duc, Basilio Sebastián, autor d’un exhaustiu inventari dels béns del ducat111, es referia al col·legi amb aquestes paraules: «Modernamente se ha renovado casi todo el convento y aún se sigue obrando, de suerte que es un edificio casi nuevo del todo112


DOC 54

L’antiga Universitat, després del programa de reformes que realitzaren els pares escolapis. Cap a 1890. Autor desconegut.


El convent de Santa Clara


De fundació medieval, el cenobi de les monges clarisses compartia església amb els franciscans que antigament tenien davant. Entre ambdós convents hi havia l’actual plaça de Maria Enríquez. Algunes fotografies i plànols encara ens donen testimoni d’un pati porticat que, hipotèticament, havia de trobar-se entre els dos cenobis. Va ser el 1898 que es va obrir el carrer de la Duquessa Maria Enríquez (que fou abadessa del convent), amb la qual cosa les monges hagueren de traslladar-se a l’actual emplaçament113. Aquesta reforma es feia amb la intenció d’unir el carrer de les Monges amb el del Mar, i comportava l’enderroc de bona part del convent. Els contemporanis, sembla, prioritzaven la rectitud de les línies i l’obertura de la ciutat a l’exterior sobre altres consideracions. Potser, fins i tot, els liberals i una part del poble es sentien satisfets en veure en terra els vells murs del sòlid poder de l’Església114.


DOC 55

Plànol del projecte d’obertura de l’actual plaça de Maria Enríquez. AHCG.


DOC 56

Pati d’accés al convent. Darrere de l’arc central del porxo de la dreta es troba la porta de l’església, tal com la coneixem avui dia. Al fons, en el centre, la porta del convent. Cap a 1890. Autor desconegut.


DOC 57

Reconstrucció teòrica de l’antic convent segons la documentació consultada i els criteris compartits per V. Pellicer i G. Vinson.


L’exconvent de Sant Roc, jutjats i presó del partit


Dos eren els elements constructius antics que van servir de base per a planificar i assentar el convent fundat el 1588 per Carles de Borja. Per un costat, la vella ermita de Sant Roc i, de l’altre, el tram de muralla medieval que li quedava proper. L’espai entre ambdues construccions serà l’ocupat per futur cenobi i, més concretament, pel seu claustre.


En aquesta casa florí la mística dels recollits i reformadors franciscans, entre els quals destaca, com és conegut de tots, la figura del beat Andrés Hibernón115. Una de les intervencions més importants duta a terme en el conjunt arquitectònic va ser la construcció de la capella del Beat. Aquesta s’iniciava el mateix any en què va ser beatificat: el 1791.


Evidentment, no volem ocupar-nos tant de l’edifici conventual, fet dins dels canons del franciscanisme, com de les seues transformacions durant el xix. De la primera qüestió ja ens donen i donaran compte els estudis de Pasqual Sanz, Albert Vàzquez, Daniel Jiménez i d’altres que se’n puguen produir.


El segle xix és clau en la història de l’edifici. El 1835, els franciscans es veien forçats a l’exclaustració i va restar només un religiós a cura de l’església, on es continuava celebrant el culte. Entre 1849 i 1850 es duien a terme les obres de reforma per instal·lar-hi els jutjats del districte, de la qual cosa es va encarregar el mestre d’obres de la ciutat, José Domingo Soler. Segons el valuós testimoni de Pascual Sanz, «las obras, pues, se llevaron a efecto, destinándose para cárceles parte de la planta baja que comprendía, entre otras piezas, el refectorio y parte de las dependencias inmediatas […]; una parte del claustro para oratorio de los presos, cerrando con reja de hierro y una puerta de comunicación a la sacristía de la iglesia y habitaciones para el alcalde; y en el piso principal y segundo, se hizo la sala de la Audiencia pública; despacho reservado, oficinas para escribanos y para los procuradores, a los que más tarde se añadió local para el Juzgado Municipal, Archivo, etc. Y cárceles en el piso alto para mujeres y para presos de cierta clase116».


El vell cenobi, així, experimentava un procés definitiu de transformació funcional. Passava a jugar un paper igualment important en la vida pública de la ciutat, però ara des de la vessant civil.


A les darreries dels anys 1860, el mestre d’obres Fidel Garrido seria qui portaria a terme la reconstrucció total de la façana de l'església. L’esllavissament de part de la volta durant els anys 1840 havia afectat greument l’estructura de l’edifici. Ara es reparava la coberta i es substituïa la façana antiga, de la qual només restaria un escut llaurat en marbre del duc Carles de Borja.


A més de prorcionar recer als jutjats i la presó, l’edifici es va aprofitar per acollir famílies pobres i un destacament de fusellers (els antics miquelets, ara encarregats de perseguir bandolers). A les acaballes de segle, el noble hisendat Francesc Moran Roda va adquirir els terrenys que fitaven al sud i, en el seu testament, va establir les disposicions necessàries per a fundar un asil benèfic. Aquest nou edifici s’articulava a l’entorn d’un pati central, i va ocupar una part de les dependències del convent. S’hi van fer càrrec les franciscanes terciàries, que han mantingut l’església del Beat oberta al culte fins els nostres dies.


L’edifici, doncs, es va mantenir amb nombroses fragmentacions, de vegades gairebé caòtiques, fruit de diferents intervencions, fins que el 1988 s’encetava la transformació contemporània en Biblioteca Central i Arxiu Històric de la Ciutat.


L’antic palau dels Vich


Es tracta del vell convitori i actual col·legi de Nostra Senyora del Carme, amb traces de casa senyorial. És un edifici poc estudiat i dedicat a usos tan diferents com autors hem consultat. Segons Joan Saderra, va passar de la família dels Vich als Borja, juntament amb la devesa i altres possessions117. L’omnipresent quart duc el va convertir en convitori de moriscs que ell mateix va clausurar en vista del fracàs. Segons Antonio de León, també era conegut com a casa d’Alonso; hi residien governadors i alcaldes majors. A primeries del xx, encara conservava traces de palauet gòtic, detalls de bona fusteria i adornaments d’algeps118. Es va destinar a hostatgeria de pobres i a vaqueria dels ducs. Durant el xix fou també ocupat per famílies pobres i serví de cavallerissa per al tramvia de sang que anava a Carcaixent. De 1883 data l’expedient per a agençar la construcció i la façana del col·legi Nostra Senyora del Carme119.



DOC 58

Façana de l’antic palau dels Vich el 1883 i la que es proposava alçar aleshores. AHCG.


DOC 59

Planta noble del col·legi de Nostra Senyora del Carme. Guía del Palacio Ducal..., pàg. 199.



L’ermita de Loreto


Segons consta en un inventari de 1881, l’Ajuntament posseïa aquesta ermita, de 412 metres quadrats, en el carrer del seu mateix nom. Fitava per darrere amb la muralla, per l’esquerre amb la plaça, també de Loreto, i a la dreta amb la casa de Francesc Sancho. Uns anys més tard, el 1887, l’Ajuntament posava a la venda un tros de terreny sobrant de via pública en la plaça. Abans d’acabar el segle xix, el 1899, es tombaven els murs que restaven «del antiguo edificio comunal» i es feia la plaça en forma rectangular120.



L’ermita de la Puríssima


Tancava el final del carrer de la Creu i ocupava un cantó del primitiu recinte murat. Era menuda i es trobava patrocinada pels marquesos de Jura Real. Per la dreta i per darrere fitava amb l’hort gran de l’antic convent de Sant Roc, ara plaça del Rei En Jaume. L’Ajuntament va decidir la seua demolició el 1868 per tal de perllongar el carrer de la Creu i formar el que s’anomenaria de la Puríssima, en recordatori. Per fer això possible es van expropiar també cases de Francesc Moran Roda i de Baptista Perelló. El bisbe i l’apoderat del marqués de Jura Real presentaren les seues respectives queixes. De fet, l’ermita no seria mai més reconstruïda, tal com s’havia anunciat.



L’Almodí


Aquest servei de caràcter públic té una llarga història i un munt de localitzacions diferents. Durant l’Antic Règim va ser alhora un centre neuràlgic per a l’avituallament de la ciutat (era magatzem de grans) així com per al finançament del consell de la vila. Tot alhora, servia de centre de negocis i d’intercanvi que donava allotjament a negociants i viatjants. El 1858 es trobava emplaçat a la Vila Nova de Sant Roc, on ara és el centre de salut. Els seus alts es condicionaren per servir com a teatre municipal entre 1863 i 1864121. Com hem vist, més tard se’n faria un altre a l’entrada del carrer Major des del Passeig.


La Llotja de la Seda


Una vegada més, va ser durant l’alcaldia de Jaume Torres quan una reforma va destinar una part de l’Almodí per a Llotja de la Seda, amb porta al carrer Brunel. Tanmateix, com que l’Ajuntament ja no tenia facultats per a condicionar la seua venda lliure, el projecte va fracassar, i va comptar amb l’oposició frontal –sobretot– dels compradors. Abargues imputava el malguany a l’egoisme dels negociants122.



L’Escorxador


Coincidia amb la carnisseria i, a mitjan segle xix, es trobava a la Vila Nova de Sant Roc, al mateix costat de l’Almodí, és a dir, on és ara l’edifici lliurat a oficines de recaptació municipal. El 1849 s’obria un expedient per a fer una pescateria en el mateix lloc. Uns anys més tard, el 1869, la corporació municipal decidia vendre aquest edifici en subhasta i construir un altre fora vila, justament a la cantonada entre la carretera de València i el carrer d’Alzira. Tanmateix, no arribaria a vendre’s123.


La Casa de la Neu


La disponibilitat de neu per als malalts i per a confeccionar refrescs i gelats era garantida per la mateixa institució municipal, que arrendava anualment el servei als nevaters que venien de Salem i altres pobles del Benicadell o de la Mariola. Per guardar-la i vendre-la, hi havia una Casa de la Neu, situada en el carrer de Vicaris, en el mateix habitatge que el 1888 fou propietat de Tomàs Melo («que antes se llamaba casa de la nieve y pertenecía a la Iglesia Colegial»). L’impagable cronista Sanz y Forés ens la descriu amb alguns detalls interessants: «Estas casas eran indudablemente de las mas antiguas de esta población, y la semejanza de sus arcos y tapias y hasta de sus techos, particularmente en la de la C/ mayor, con los del edificio Grao de Gandía, induce a creer que ésta última data de la misma época en que Gandía creció y llegó a ser población de alguna importancia124


DOC 60

L’antiga casa de la neu el 1880. S’hi veu la porta amb arc de mig punt i una petita obertura en cadascuna de les plantes. AHCG.

3.7. Les cases populars


Enfront de la minoria d’edificis emblemàtics, a la ciutat predominaven les cases tradicionals. Si els primers solien anar carregats de simbologies i de missatges, les segones eren majoritàriament senzilles. Per un costat, es trobaven íntimament relacionades amb la vida familiar (amb la llar com a centre) i, per l’altre, amb les activitats preponderants a Gandia: les agrícoles i les artesanals. Els canvis en l’estructura agrària o els conreus podien afectar aquesta part molt més sensiblement que als estatges familiars125. Predominava allò pràctic sobre l’element decoratiu o l’ostentació. Segons Zurilla126, aquesta arquitectura s’adaptaria al medi físic i econòmic sense correspondre a cap classificació. Fins i tot les cases de llinatges il·lustres, amb més ostentació, no solien respondre a estils arquitectònics definits ni disposaven d’excés de materials nobles, com ara els carreus.

Les cases s’adaptaven a les parcel·les allargassades disposades en perpendicular als carrers i quedaven agrupades en illes. S’hi diferenciava molt bé un cos principal, que donava al carrer, i un pati interior on es situaven els elements d’utilitat econòmica. Sovint els habitatges disposaven d’amples hortes i jardins intramurs de la ciutat, cosa que, afegida als immobles i horts en mans de comunitats religioses, creava una situació contradictòria: mancaven solars i, amb això i la por a edificar fora de les muralles, s’iniciaren les construccions en altura. Aquest procés de creixement cap amunt va estar regulat per noves lleis, entre elles la de 1832, que alliberava els lloguers en benefici de les classes adinerades. Això va provocar un vertiginós procés d’especulació immobiliària, la qual entrava en el mateix joc del desenvolupament econòmic.


Les diferències de grandària ens donen idea de les densitats urbanes i, per tant, demogràfiques, en diferents parts de la ciutat. El parcel·lari actual, d’altra banda, no difereix massa de l’antic. Haurem de tenir en compte, això sí, els carrers desapareguts i les zones transformades, com els carrers de Sant Bernat i de la Puríssima. També s’han produït algunes agregacions i particions, les més cridaneres als carrers Forn i de Sant Ponç.


Si bé antigament hi havia moltes cases d’una sola planta, la majoria, a la Gandia de 1850, en tenien dues o tres. La pressió demogràfica i el creixement econòmic del xviii, o la mateixa proliferació d’activitats complementàries com ara la cria del cuc de seda, n’eren algunes de les causes. Les cases d’una planta, pròpies de sectors humils, solien restar només al Raval. Les plantes baixes s’estructurava en dues o tres navades, amb un ampli pas de carro, i podien tenir una o dues mans, factor aquest últim que condicionava la distribució del buits en la façana127.


Les reformes del xix comportaren també una substitució sistemàtica de les portes d’accés, amb arcs de mig punt, per unes altres amb llindes rectangulars. Els canvis a les façanes es complementaven amb una alineació simètrica dels buits, portes o finestres, i amb la seua ampliació. Així havia de ser, d’acord amb els plantejaments higienistes que hem pogut palpar. Les balconades es multiplicaven i creaven un ambient més alegre i comunicatiu.


L’accelerat desenvolupament econòmic dels darrers decennis ha provocat una contínua substitució d’aquells habitatges que continua avui dia amb especial fúria. Amb això estem provocant la desaparició definitiva dels edificis construïts en el darrer terç del xix i el primer terç del segle xx, els quals, al seu torn, havien suplantat les arquitectures preexistents heretades de l’antic règim. Comptat i debatut, cada vegada resulta més difícil llegir arquitectònicament la nostra ciutat.


A continuació podreu contemplar una selecció de plànols extrets d’un bon nombre d’expedients sobre recrescuts, reformes de façanes i d’interiors d’habitatges. Allò que interessava a l’Ajuntament eren les alineacions i les façanes. De fet, sobre la grandària d’aquestes es pagaven els arbitres. La legislació general també feia prevaler la qüestió de les línies mentre que, a l’interior, els propietaris podien executar les obres que més els convinguera128.


No és fàcil zonificar les tipologies d’habitatges. En un mateix carrer, o al mateix Raval, podien donar-se casos molt diversos. Ja hem vist com a la Vila Nova convivien els habitatges més luxosos de la part alta amb els més corrents de la part baixa. El que sí que sembla evident, després d’una revisió documental, és que les parcel·les de les cases del Raval eren més menudes i amb pocs espais destinats al pati. El mateix s’esdevenia en alguns carrers de la vila emmurallada, com ara el de l’Hospital. Les parcel·les de majors dimensions corresponen a les classes benestants, localitzades fonamentalment al carrer Major, la Vila Nova del Trapig, de Vicaris o d’En Sanç. Les seues cases derivaven formalment de les arquitectures barroques d’empremta aristocràtica, on les façanes reflectien l’estatus social i econòmic del propietari. Aquests elements caracteritzaran igualment les arquitectures burgeses de la segona meitat del segle129.

Tot seguit, comentem alguns dels plànols als quals ens hem referit anteriorment.



DOCS 61-80

Façanes de cases.


61 i 62

En el mateix carrer Major s’observen diferències significatives de grandària.


63

El comte de Pestagua va sol·licitar una cosa inaudita: una disminució de volum! La reforma que ací s’efectuava, amb els buits posteriors de la planta baixa, ha arribat fins els nostres dies.


64

En la part alta del carrer Major, en la seua entrada des del portal de Sant Domènec (entre el desaparegut carrer de Chanzor i el del Delme) hi havia aquest antiquíssim habitatge tancat de mur i amb un gran pati.


65 i 66

S’observen canvis d’obertures a les façanes. Desapareixen progressivament els antics portals amb arcs de mig punt, normalment de maçoneria.



67 i 68

Reformes que buscaven una major simetria en les obertures de les façanes. En ocasions, això obeïa a una reforma més pregona que buscava una distribució interna també més simètrica.


69

Porta amb accés ogival i unes obertures mínimes en la façana. Pervindrà fins primeries del segle xx.

70

Habitatge-tipus al carrer Major. La simetria de la façana, molt possiblement, corresponia a una distribució d’estatges a dues mans.


71 i 72

Recreixements típics en alçada. En els enderrocs d’alguns d’aquests edificis s’ha pogut observar com sobre un mur de tapiat n’hi havia uns altres de maçoneria.


73 i 74

Reformes de porxades a la plaça Major.


75

Encara que els habitatges que es construïen modificaven radicalment allò que ja existia, seguien aprofitant-se els murs antics. L’antic habitatge, amb pati central i estatges a l’altre extrem, segons Fontavella, «recuerda lejanamente la casa romana, pero más simplificada».


76

Recreixement en alçada d’un habitatge al carrer de Santa Clara. En aquest sector de la Vila proper a l’Hospital, hi havia parcel·les molt menudes.


77 i 78

Una altra peculiaritat que sovint es donava: els antics recreixements en alçada que ocupaven el vol de la casa veïna.


79

Reforma d’un edifici singular: el forn del carrer de Sant Pasqual. Aquests establiments eren tan importants que van donar nom a dos carrers, l’un a la Vila i l’altre al Raval.


80

Casa del Raval amb un recreixement que ha arribat fins els nostres dies.



DOC 81

Densitats de cases a la Vila i al Raval: superfícies i nombre d’habitatges. G. Vinson.






Taula amb el nombre d’habitatges i altures per carrers


Plaça/carrer Nombre de plantes Total


Vila 1 2 3 4


Major 3 3 18 1 25

Arcs 3 2 6 - 11

Presó 9 3 1 - 13

Pescateria 6 8 13 - 27

Sant Pasqual 1 6 17 4 28

Sant Silvestre 5 6 6 - 17

Llimera - 1 7 - 8

Mur Trencat 2 6 8 - 16

Hospital 3 19 - - 22

Tr. Hospital - 2 2 - 4

Monges 3 1 4 - 8

Santa Clara 5 12 3 - 20

Sant Bernat 3 11 9 - 23

Nogueres - 10 6 - 16

Loreto 3 10 33 - 46

En Sanç 5 10 11 - 26

Vicaris 7 11 22 - 40

Forn - 7 1 - 8

Almodí 2 4 5 - 11

Confraria - 3 4 - 7

Sant Roc 1 5 - - 6

Calderers 2 6 9 - 17

Pl. Col·legi - 6 4 - 10

Vila Nova Sant Roc 6 18 18 - 42

Vila Nova Trapig 13 45 25 - 83

Salelles 2 3 4 - 9

Sant Borja 4 4 1 - 9

Delme 2 3 1 - 6

Chanzor 2 2 1 - 5

Major 2 15 52 2 71

Creu - 8 5 - 13

Brunel 5 3 1 1 10

Torreta 4 5 4 - 13

Pl. Duc - 7 5 - 12

Tossal 2 16 5 - 23



RAVAL


Pl. Quarter - 4 12 - 16

Obradors 4 16 32 - 52

Tr. Sant Ponç 1 9 - - 10

Tr. Sant Josep - 5 1 - 6

Forn 2 24 6 - 32

Sant Ponç 4 6 3 - 13

Sant Salvador - 32 7 - 39

Algepseria 6 38 - - 44

Tr. Sant Josep 1 5 - - 6

Tr. Algepseria - 4 - - 4







3.8. Els serveis urbans o la configuració d’una ciutat moderna


Arribem a la fi del nostre itinerari. Al llarg del camí corregut hem topat ja amb alguns edificis d’utilitat pública: la carnisseria, l’Almodí, la Casa de la Neu…, però caldrà veure ara alguns altres aspectes que ens proporcionen una idea més completa i de conjunt de la ciutat que estem dibuixant: cas dels consums, l’enllumenat o les sèquies que la travessaven.


En aquest sentit és molt il·lustratiu l’informe que el mateix Ajuntament de Gandia emetia, el 1910, davant del ministre de la Governació. S’hi tractava, aleshores, d’una qüestió tan fonamental per a la ciutat com era la municipalització dels serveis públics, cosa que afectava el llindar de les competències municipals i el bon funcionament global de la ciutat.


L’informe era motivat per un qüestionari amb què es pretenia conèixer quins eren els serveis que funcionaven en aquells moments i quins havien estat funcionant en els darrers cinquanta anys, fet que ens remunta al temps del nostre estudi-passeig. Ens confirma aspectes que hem tractat i ve a constituir-ne un bon resum.

Un primer tema que atacava, amb tota cruesa, era l’estretor econòmica dels ajuntaments en relació a la recaptació dels arbitris i la consegüent dependència pressupostària dels mateixos.


[…] cualquier iniciativa para mejorar los servicios tropieza con grandes inconvenientes, y es raro el Alcalde o Concejal que, aún reuniendo grandes alientos a las demás condiciones de ilustración y honradez, se atreva a suscribir mociones para llevar a los presupuestos de ingresos impuestos o arbitrios que no hayan llegado a la categoría de consuetudinarios, por temor a una mal entendida impopularidad, conducta esta que priva no solo de crear aquellos servicios que la policia urbana y la higiene requieren en el bien del procomún […]130.


La por a pujar els imposts era molt accentuada i amb motiu: els ciutadans d’aleshores eren molt rebels i els costava poc no pagar a la mínima oportunitat; a més a més, els regidors eren responsables del cobrament davant del Govern Civil i de la Diputació Provincial; de manera que els responsables municipals es trobaven, realment, en una situació incòmoda i difícil.


L’extens text que transcrivim a continuació contestava a les disposicions de l’enquesta. El reproduïm, amb breus comentaris a les notes de peu de plana, perquè resumeix amb sinceritat i perfecció la situació de la ciutat després de les millores de mig segle. Al nostre entendre, demostra que el creixement de la ciutat no havia estat planificat d’una manera integral, raó per la qual es fracassava en alguns objectius desitjats: sobretot els referents a la sanitat i el trànsit. Els subratllats que apareixeran són nostres.


Hasta el año 1881, estuvo esta ciudad amurallada, con tres o cuatro puertas de entrada, y en la parte exterior, y muy inmediata, existía una barriada llamada Arrabal de San José que se pensó unir al casco, como lo demandaba el aumento de la población y el vertiginoso desarrollo de la agricultura, industria y comercio. El Ayuntamiento tropezó con muchos inconvenientes, pero por fin venció y cumplió sus fines y decididos propósitos, derribando las murallas y construyendo el ensanche de la ciudad, hasta dejar unidos el antiguo casco y el arrabal.

Esta mejora, la más grande de las que se han llevado a cabo en los últimos cincuenta años, no fue bien meditada, pues el Ayuntamiento, ansioso de ver transformada la ciudad, no se fijó en la importancia que tenía para el municipio, a cuyo favor pudo adquirir los terrenos que había de urbanizar con el fin de enagenar las parcelas edificables, logrando así una fuente de ingresos; y si se fijó y estudió la trascendencia del ensanche, consintió que la iniciativa particular tomase en ello decidida participación hasta explotar lo que pudo ser, y era en efecto, de interés común.

Por eso se observa que el empréstito que entonces se emitió fuese tan mezquino, casi lo imprescindible para expropiar los terrenos de la apertura de varias calles ya que, en honor de la verdad, hubo propietarios, a los que benefició el ensanche, que cedieron gratuitamente algunas áreas que hoy constituyen hermosas plazas y avenidas131.

A esto siguió la apertura y alineación de otras calles y plazas del interior que fueron el complemento para llegar al embellecimiento relativo de la población, que se diferencia de la de hace cuarenta años extraordinariamente132.

El empedrado de calles y plazas ha ganado bastante en Gandia, pues si bien es cierto que no se ha implantado el adoquinado, las aceras van modificándose y el arroyo se conserva con buena superficie, merced a la piedra machacada que se emplea en su entretenimiento, hasta que llegue el día de establecer la red de alcantarillas exigidas por la Policía urbana y la higiene, base principal para modificar el centro de la vía pública con asfalto o adoquinado133.

Aquí hemos de repetir aquello que dejamos expuesto sobre los nuevos arbitrios. El alcantarillado se implantaría en esta ciudad, si se impusiera el canon de acometida, arbitrio que ofrece el inconveniente apuntado de ser rechazado pasivamente por la opinión […].

Dos o tres veces ha estado el Ayuntamiento decidido a la costrucción de la red de alcantarillas a empresas particulares, por faltarle medios y recursos al municipio, pero hechos los estudios preliminares del asunto, pronto comprendieron esas empresas los obstáculos que se oponian al negocio, y lo abandonaron con el natural disgusto de la municipalidad y de aquellas personas interesadas en el fomento de la población, y en este estado se halla al presente lo que es de vital interés para la salud pública y lo que con fundamento puede conceptuarse piedra angular de la policía urbana.

El alumbrado público, se estableció en esta Ciudad el año 1844, utilizándose como combustible el aceite de olivas, hasta 1870 que empezó a usarse el petróleo, cediéndose el suministro anualmente a particulares, en subasta pública. En 1896 se transformó el alumbrado de petróleo por eléctrico y su explotación se confirió a una empresa, por término de veinte años134 […].


DOC 82

Antic fanal de reberbero a la plaça Major. La columna monolítica havia estat rescatada de les obres que s’efectuaren a l’entorn del convent de Sant Roc. Historia Gráfica de Gandía...


Las aguas potables, cuyo suministro fue insuficiente en esta Ciudad durante muchos años, no solo tenían pocas condiciones de potabilidad sino que eran un constante peligro para la salud pública, pues en invierno se llenaba un gran aljibe o cisterna del agua que discurría por las acequias inmediatas a la población, y de este líquido se servía el vecindario, en su mayoría, para todos los usos de la vida, con excepción de algunas casas que utilizaban aguas de los pozos existentes en ellas135. Este era el servicio de aguas en 1892 en que se inició por el Ayuntamiento la conveniencia de transformarlo por otro más racional y en armonía con el progreso de la época, y cedió el suministro al dueño de un nacimiento abierto en el término del inmediato pueblo de Beniopa, que lo ha de explotar durante noventa y nueve años y cuyos derechos cedió después el concesionario a una empresa que es la que quedó subrogada con la Ciudad.


La constante aspiración del vecindario, y el anhelo del Ayuntamiento de dotar de aguas potables a la población produjeron gran influencia para ceder este monopolio a una empresa particular, pues no de otra manera se hubiese llevado a efecto un contrato que ha de durar noventa y nueve años, con perjuicio de muchops intereses del municipio. Gandia tiene aguas potables, en efecto, pero es pagando las clases pudientes a la empresa un canon de dotación o aprovechamiento, mientras que los vecinos de posición modesta no pueden utilizar esta agua por falta de fuentes públicas136 y tienen que comprar el líquido que necesitan por decalitros, siendo deficiente la limpieza interior de las habitaciones por la carencia de este elemento indispensable para la vida.

Respecto al interés público, se puede utilizar el agua potable para el riego de calles y plazas y en los casos de incendio, por medio de tomas existentes en la red de tuberías extendida por la población y por esto se fijó en el contrato que el Ayuntamiento satisfaría la suma anual de cinco mil pesetas, durante el plazo de veinticinco años. Este contrato, que en 1893 celebró el Ayuntamiento, no tiene otra explicación ni se concibe más que por la necesidad absoluta de dotar de aguas potables a la población […].

Para la administración y explotación de los mercados, el Ayuntamiento tiene establecido un arbitrio de ocupación con arreglo a las tarifas que vienen rigiendo, y otro arbitrio sobre las pesas y medidas de uso voluntario que se utilizan en las transacciones. Como se ve la municipalización es directa y la Corporación subroga en los derechos a los rematantes, según los pliegos de condiciones que se formulan periódicamente para la celebración de las subastas […].

El Matadero público es de la pertenencia del Municipio, y el Ayuntamiento lo arrienda anualmente por una cantidad alzada que satisface el contratista a estos fondos, […].

En el matadero se ejerce la debida inspección, y las reses son revisadas en vivo y en canal por el veterinario encargado al efecto.

El Cementerio lo administra y explota el Clero parroquial, sin que el municipio tenga la menor intervención mas que la que le compete por la ley en materia sanitaria. Reune malas condiciones por faltarle capacidad e higiene, y esto dio motivo a que el Ayuntamiento formulara un proyecto de Necrópolis que fue aprobado por la Superioridad, pero surgieron reclamaciones por parte del Clero, alegando prelación para construir y administrar el Campo Santo, y hasta ahora han continuado las cosas en el mismo ser y estado; si bien es verdad que la Corporación ha promovido de nuevo sus gestiones para adquirir el terreno en donde ha de emplazarse y para acometer las obras indispensables, hasta conseguir dotar a Gandia del cementerio que requiere su población 137.

Sens dubte, aquesta és una molt bona descripció de l’estat de la ciutat en els inicis del segle xx, moments en què molts dels serveis s’havien de privatitzar per manca d’inversió pública. Era difícil un «tractament integral» en aquestes circumstàncies, ja que els problemes de finançament es resoldrien fins els anys 1920 i 1930, tot començant a superar-se la servitud dels interessos dels privilegiats.


Abans d’acabar, enllestirem el panorama amb alguns detalls al voltant del poador i del tan famós com impopular impost de consums. Som conscients, tanmateix, que encara resten moltes qüestions per investigar i arredonir en el dibuix de la ciutat d’aquell temps: així, els correus i el telègraf, els camins, els ponts o les comunicacions. El quadre de la ciutat no solament pot ser eixamplat i millorat, sinó que caldria emprendre seriosament la tasca.



DOCS 83 i 84

Pont vell d’Oliva. En una ciutat murada i situada estratègicament per controlar les vies de comunicació, sorprèn l’emplaçament d’aquest pont, tres-cents metres aigües amunt de la Vila. Una desafortunada ampliació del pas de rodament va provocar l’enderroc dels ampits o muradelles originals i l’han desfigurat. A més, el primer ull de la dreta es troba encegat. Dues fotografies de Carlos Lombard (1889) i de Thomas (1910), editada per Ferrer.


L’aigua que esculpeix paisatges també defineix les ciutats. Tota una xarxa de canals travessava Gandia i la sèquia mare portava l’aigua des de l’assut del Vernissa, com es sol dir, «des de temps immemorial». Discorria per la banda esquerra dels rius Vernissa i d’Alcoi i es diversificava successivament en infinitat de ramals.


A la ciutat arribava després de dividir-se en dues al partidor que hi havia davant les cases de l’Alquerieta de Martorell. Una penetrava pel carrer de l’Algepseria, donant servei a les cases, horts i indústries del Raval; continuava cap a la vila per omplir la cisterna del Palau i eixia pel carrer del Mur Trencat i Monges, tot creuant el convent de les Clarisses fins el camí del Mar. Després, circulava en paral·lel fins al Grau. L’altra discorria vora la senda que vorejava el Raval a ponent, introduint-se en la vila pel portal de Sant Domènec, després de travessar la plaça del Quarter. A poc d’entrar dins dels murs, havia de trobar-se l’antic «poador»138. Continuava pel carrer Major, el perfil del qual, sinuós i corbat, potser estiga condicionat pel seu traçat. En travessar la Vila, la sèquia donava servei a algunes cases i jardins, eixia pel portal de València (on antigament hi havia un altre poador) i acabava regant les parcel·les rústiques situades al nord de la ciutat.


Com és sabut, durant el segle xix i bona part del xx, l’impost de consums era una de les principals fonts de finançament del municipi. Tot i això, era molt odiat per la majoria, ja que gravava el consum de tothom i no específicament els béns d’aquells que més tenien. És el problema dels imposts directes. Això no volia dir, però, que la circulació i venda estigueren limitades, com abans del xix. Els arrendadors de l’impost havien de donar llicència per a dipositar i vendre a «cosecheros, fabricantes, negociantes o especuladores en grueso y traficantes al por menor».


Per fer possible la recaptació i el control, els empleats (consumeros) ocupaven unes casetes situades a les portes d’accés a la ciutat. Algunes arribaren a cremar-se al bell mig d’aldarulls populars, com el de 1911, motivat sobretot per les mobilitzacions efectuades per la guerra del Marroc.



4. Acabament


No sabem ben bé si aquesta col·lecció de radiografies, en paraula i en imatge, servirà per a llegir millor la nostra ciutat, per a passejar-la i tastar-la com un vi vell i saborós. La recança de l’antic no ens satisfà. En canvi, sí que caldria reflexionar, una vegada més, sobre harmonies i contrasts en la nostra ciutat. De la ciutat històrica tan sols resten alguns traços fora de context. Les noves edificacions substitueixen les antigues cases, sovint, esgarrant l’ànima de la ciutat més que no recreant-la i projectant-la cap al futur.


Evidentment, com apuntàvem en començar, aquest passeig no és més que un pròleg per a empreses més ambicioses; un preàmbul, un marc o un esperó per a incursions en altres aspectes de la vida ciutadana139. Pot ser també una palanca per a recuperar i donar a conèixer fonts tan valuoses com aquelles de les quals hem begut: documentació d’arxiu o materials hemerogràfics i bibliogràfics. Entre aquests darrers no podem evitar la temptació de fer un especial esment a la biografia de Jaume Torres que repetidament hem citat, feta per l’advocat, arxiver i cronista Josep Abargues. Obres com aquesta ens ambienten, amb testimonis de primera mà, no ja en les nombroses reformes urbanístiques que tingueren lloc durant la seua alcaldia, sinó en l’ambient polític i el tarannà d’un personatge. Aquest, sens dubte, va imprimir un caràcter propi a les seues actuacions en la recerca d’un compromís amb la ciutat, el qual hauria d’anar més enllà d’amiguismes i d’interessos concrets140. Així mateix, no ens podem oblidar de personatges que, des d’òptiques diferents, van ser claus en el desenvolupament de la ciutat decimonònica: Vicent Alcalà de Olmo, Esteve Boix Jacquet, Josep Rausell Ribas, els Vallier –Marquesos de González de Quirós– o els Castillo –Marquesos de Jura Real. D’alguns d’ells comencem a saber-ne algunes coses, però encara resta molt per explorar al voltant de la biografia d’aquests i d’altres prohoms; o d’un munt de famílies, criades o persones volanderes que donaven la seua empremta a la ciutat. El viatge, evidentment, no acabava on nosaltres l’hem deixat. Pot i deu continuar-se en l’espai, en el magma social i en el temps.


DOC 85

Plànol en perspectiva de la vila de Gandia vers 1850. És la síntesi visual de tot aquest estudi. Amb tot el rigor que ens ha estat possible, hem dibuixat les muralles i els seus fossars, les portes, els carrers i els edificis més emblemàtics. G. Vinson.




5. Diccionari biogràfic de professionals i artistes



Aquest llistat és el resultat d’un llarg procés d’investigació al voltant de la realitat urbana i arquitectònica de la ciutat de Gandia durant el segle xix. Un procés que va consistir en la revisió exhaustiva de sèries documentals molt variades, fonamentalment a l’Arxiu Històric de la ciutat de Gandia: expedients d’obres públiques i privades, de planificació urbanística, padrons d’habitants o de contribucions, llibres d’actes municipals, etc. Evidentment, no hi són tots el que van ser, però de segur que tots aquests professionals van ser actors dels canvis ocorreguts a Gandia al llarg del segle xix i part del xx, amb el que això va suposar com a substitució de la ciutat històrica, hereva del món medieval i modern, per un altra de contemporània, que a hores d’ara estem destruint. És per això que juntament amb arquitectes, mestres d’obra i obrers de vila, ens hi apareixeran fusters, ferrers o manyans. Tots ells, sovint pertanyents a sagues de tradició artesanal, participaven als projectes de construcció o restauració dels edificis. També hi hem inclòs artistes relacionats amb la pintura o la decoració, l’escultura, els argenters o, fins i tot, els fotògrafs, amb la intenció de documentar un ampli segment de persones relacionades amb el món de les arts i de la construcció, el qual és susceptible de ser ampliat amb futures investigacions d’aquest o d’altres períodes de la nostra història.



6. Fonts i bibliografia


6.1. Fonts


La font més important per a aquest treball ha estat la secció d’Obres Públiques i Urbanisme de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia (signatures AB-1755-1808). Dins d’ella podem trobar sèries corresponents a plans municipals, projectes d’urbanització, edificis públics, llicències d’obra, enderrocs i denúncies. Aquestes sèries les hem seguides no solament en la secció històrica amb inventari publicat (fins 1924)141, sinó també en els successius afegits de documentació intermèdia i administrativa, amb descripcions recentment informatitzades.


També hem utilitzat padrons de béns urbans per al pagament de la contribució territorial urbana, així com de població. I les sempre útils i significatives actes de l’Ajuntament.


Els plànols i mapes han estat trets, majoritàriament, dels expedients d’urbanisme, citats convenientment, i també del fons específic de plànols de l’AHCG i de l’Instituto Geográfico.


Les fotografies procedeixen, en la seua major part, també de l’AHCG, així com de les col·leccions de Suso Monrabal i de José Miguel Borja.



6.2. Bibliografia



ABARGUES Y FERRER, José. Biografía de Don Jaume Torres y Roses, alcalde que fue de Gandía. Gandia: J. Rodrigo [19-?].


AGUILAR, Inmaculada. La estación de ferrocarril: puerta de la ciudad. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1988.


AGULLÓ, Benjamín, O.F.M. Virgen de Gracia. Monasterio de Santa Clara. Gandia: 1990.


ALONSO I LÓPEZ, Jesús Eduard. «Breu assaig sobre la força armada local i la formació de lestat liberal». Espai Obert, núm. 1 (1994), pàgs. 27-32.

-------- «Enlairament i continuïtat de la petita noblesa valenciana: el llinatge dels Moran a la Safor (ss. xviii-xix)». Actes del II Congrés Internacional dHistòria Local de Catalunya. Barcelona, 12-13 de novembre de 1993. Barcelona: L'Avenç, 1995, pàgs. 185-190.

-------- «Les comarques centrals valencianes i la caiguda de la monarquia borbònica (1868)». Al-gezira, núm. 9 (1996) (a), pàgs. 305-318.

-------- «Batecs de Revolució a la Valldigna: 1868-1869». LAvenc, núm. 3 (desembre 1996) (b), pàgs. 7-18.

--------- Història de la Safor. Simat: Edicions la Xara, 1998.

-------- De la Safor a la Cuba colonial: Vicent Alcalà de Olmo, un militar emprenedor. Gandia: CEIC Alfons el Vell / Ajuntament de Benirredrà, 1999.

--------- Sáenz de Juano. Simat de la Valldigna: Edicions la Xara, 2002.

--------- L’expansió del Raval i els constructors d’una nova ciutat (segle xix) [en premsa].


ALONSO, J.; PONS, A. «Amortització i desamortització al clergat secular: la Col·legiata de Gandia (1661-1867)». Estudis dHistòria Contemporània del País Valencià, núm. 8 (1990), pàgs. 31-61.


AMORÓS, Luis. El monasterio de Santa Clara de Gandia y la famiIia ducal de los Borja. Gandia: Sercopal, 1982.


ARCINIEGA GARCÍA, Luis. La memòria del ducat de Gandia i els seus annexos. Redactada per Basilio Sebastián Castellanos per al duc d’Osuna (1851-1852). Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2001.


BANYULS GARCIA, Jeroni. Desenvolupament i urbanisme a Gandia. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1986.


BOHIGUES, C. «La casa tradicional. Les cases agrupades i urbanes: tipus i evolució». Temes d’etnografia valenciana. València: [s.e.], 1983, vol. I, pàgs. 267-287.


CAMARENA MAHIQUES, José. Historia del distrito de Gandia. Gandia: [s.e.], 1965.

------ Gandia, un itinerari pel passat. Gandia: Departament de Cultura, 1992
[24 pàgs.; il.; 23 x 29 cm + cromos].


CANET, Isabel. «Fisonomia d’una vila: l’urbanisme medieval de Gandia». Sucre & Borja. La canyamel dels ducs: del trapig a la taula [exposició]. València: Conselleria de Cultura i Educació, 2000 [Josep A. Gisbert, ed.].


CARDONA ESCRIVÀ, Joan; ESCRIVÀ MIÑANA, José Vicente. «Gandia, una vila emmurallada». Gandia pedra sobre pedra: un recorregut per la Gandia monumental. Llibret Corea 2001. Gandia: Associació Cultural Sagrada Família-Corea, 2001, pàgs. 121-124.

---- Informe sobre los recintos amurallados de la ciudad de Gandía

[treball inèdit.].


Centre Cultural. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1994 [text d’Albert Vàzquez].


CERVOS, Federico; SOLÀ, Juan María. El Palacio Ducal de Gandia: monografía histórico-descriptiva. Barcelona: [Thomas], 1904.


CHABÁS, Roque. Los primeros pobladores de Gandia. Roque Chabás Llorens. Gandia: [s.n.], 1988 [edició, estudi preliminar i notes a cura de Felipe G. Perles. Vall de Bayrén. Sèrie d’articles publicats a la revista El Archivo en 1886-1887].


Enciclopedia Jurídica Española. Barcelona: Francisco Seix editor [s.a. Publicació autoritzada per R.O. de 4 de juny de 1910].


ESCRIVÀ CALATAYUD, Andrés. «Instituciones de Gandía, I». Fundación Benéfica Hospital de San Marcos y San Francisco de Borja. Fundación Docente Casa de Enseñanza de Niñas Mariana Maricón y Mariana Abargues. Colegio Nuestra Señora del Carmen. Gandia: ed. autor, 1989.


FAUS MASCARELL, Joan Carles. Propiedad de la tierra y cambio social durante el siglo XIX. Crecimiento y transformaciones en la agriculytura capitalista de la comarca de Gandia (1820-1887). Memòria d’investigació per al CEIC Alfons el Vell. Gandia: 1992.


FAUS, J.C. i ALONSO, J.E.: "Quan la integració sí que funciona: Gandia al segle XIX”. Plecs d'Història Local, núm. 79 (febrer 1999), pàgs. 51-53.


FONTAVELLA GONZÁLEZ, Vicente. La Huerta de Gandía. Saragossa: Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC, 1952.


FRANCO, Vicente Ignacio. «Descripción política, civil y rústica de la ciudad de Gandia y su término». Memoria en la que se contiene la población actual de primero, segundo y tercer orden de este Reyno de Valencia, con la historia y estado en que se hallan la ciudad de Gandia, las villas de Pego, Callosa de Ensarriá y Enguera. València: [s.e.], 1804.


FUSTER PELLICER, Francesc. El beat Andrés Hibernón (1534-1602); una vida entre la Contrareforma i el Barroc. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2002.


Gandia: 450 anys de tradició universitaria [exposició]. Sala Municipal dExposicions Coll Alas. Gandia. Del 23 dabril al 15 de juny de 1999. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1999 [textos de Mariano Peset i altres].


GARCIA FRASQUET, Gabriel. Catàleg de la premsa comarcal. La Safor (1880-1982). Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1988.

---- Leducació a la Safor: des de la desaparició de la Universitat de Gandia fins a la segona república. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1994.

---- El teatre al País Valencià: el cas de la Safor (1800-1936). Simat de la Valldigna: Edicions la Xara, 1997.

---- Literatura i societat a la comarca de la Safor (1833-1936). València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.


GISBERT, Josep Antoni (coordinador). Sucre & Borja: la canyamel dels ducs : del trapig a la taula. Valencia: Conselleria de Cultura i Educació [etc.], 2000.


GONGA COLOMINA, Josep Enric. La ciutat i els costums: una aproximació a la vida quotidiana de la Gandia del xix. Simat de la Valldigna: Edicions la Xara, 2000.


IZQUIERDO, José Luis. Curso de urbanismo: introducción al planeamiento urbano y al uso de la cartografía en urbanismo. Madrid: Colegio Oficial de Ingenieros Técnicos en Topografía, 1986.


JIMÉNEZ PUCHOL, Daniel. El Convento de San Roque de Gandía [treball inèdit, 2000].


LA PARRA LÓPEZ, Santiago. Tiempo de peste en Gandia (1648-1652). Gandia: Ajuntament de Gandia, 1984.


LEÓN, Antonio de, S.I. Guía del Palacio Ducal y otros insignes recuerdos de los Borjas en la ciudad de Gandía. València: Tipografía Moderna, 1926.


MADOZ IBÁÑEZ, Pasqual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: est. literario-tipográfico de P. Madoz y L. Sagasti, 1845-1850 [ed. facsímil: València, 1982, 2 vols].


MARTÍ SANZ, Andrés. Polvillo de antaño: documentos para la historia de Gandia. Gandia: Impremta Martínez, 1971 [1a ed.: 1932].

MARTÍNEZ ALCUBILLA, Marcelo. Diccionario de la administración española. Madrid: J. López Camacho, impresor, 1892 [5a ed.].


Memoria de la reparación de la iglesia filial de San José. Gandia: [s.e.], 1909.


Municipalización de Servicios. Real Orden de 16 de julio de 1910. Informe emitido por el Excelentísimo Ayuntamiento de Gandia sobre las reformas que estima indispensables para municipalizar los servicios públicos. Discutido y aprobado en sesión los días 12 y 13 de septiembre de 1910. Gandia: Imprenta de J. Ferrer [s.a.].


MUT OLTRA, Ferran. «Un siglo de historia urbana: de la ciudad-baluarte a la ciudad-hormigón». Gandia, 1881-1980. Gandia: [s.e.], 1981, pàgs. 277-283.


OLASO SENDRA, Vicente. L’Hospital de Sant Marc de Gandia, una institució per als pobres malalts (segles xiii-xx). Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1988.


OLASO SENDRA, V.; GARCIA GIMENO, A.; ALONSO LÓPEZ, J.
Larxiu municipal de Gandia: inventari del fons històric (1274-1924). València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1991.


PASTOR ZAPATA, José Luis. Gandia en la baixa Edat Mitjana: La Vila i el Senyoriu dels Borja. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1992.


PELLICER I ROCHER, Vicent; COMPANY CLIMENT, Ximo. «L’evolució constructiva i arquitectònica de l’església col·legiata de Santa Maria de Gandia». En Abelardo HERRERO (coord.). La Seu-Colegiata de Santa María de Gandía. Gandia: Associació Amics de la Seu, 2002, pàgs. 65-127.


PERLES MARTÍ, Felipe G. Historia gráfica de Gandía. Gandia: Fomento AIC, 1981.


PONS PONS, Anaclet; SERNA ALONSO, Just. Els ferrocarrils a la Safor: vies i mercat al segle xix. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1993.

---- Un negoci de families: els Trènor i els Vallier a la Safor del segle xix. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 1996.


RICA LAFORA, V.; CUBELLS CALVO, V. El cólera morbo en Beniopa: memoria de la epidemia ocurrida en dicha población en noviembre de 1884. València: Imprenta y Librería de Ramón Ortega, 1885.


SADERRA, Juan. «El Palacio Ducal de Gandía. Bases y fundamentos para la reconstitución del antiguo palacio». Revista de Gandia, núms. 882-885 (abril-maig 1917).


SANZ Y FORÉS, Pascual. Del Convento de San Roque, juzgado, cárceles y asilo de beneficiencia de Gandia. Gandia: 1890 [reed. 1983].

---- Grao de Gandía. Apuntes históricos de este barrio y del denominado Llavador y su iglesia (Año 1888). Gandia: Instituto Duque Real Alonso el Viejo, 1980.

---- Inscripción de Voconia: su interpretación y traducción. Defensa de la del Padre Diago. Gandia: Establecimiento Tipográfico de los Sucesores de J. Orts, [188-?].

---- Historia del Colegio y Universidad de Gandía.[Gandia]: [s.n.], 1970.


SARTHOU CARRERES, Carlos; ALOY, José Martínez. Provincia de Valencia, tomo II. En F. CARRERAS Y CANDI. Geografia General del Reino de Valencia. Barcelona: Alberto Martín [s.a.].


SERRA DESFILIS, Amadeu. «Casa, església i patis: la construcció de la Seu de la Universitat de Gandia». Gandia, 450 anys de tradició universitària. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1999.

----- «L’antiga seu de la Universitat de Gandia». Llibret de Falla Corea. Gandia: [s.e.], 2001.


TORRES FAUS, Francesc. Evolució del mapa municipal valencià. Simat de la Valldigna: Edicions de la Xara, 1999.


Tresors de les clarisses de Gandia, els [Gandia]: Ajuntament de Gandia, 2003.


VÀZQUEZ, Albert. Paisaje urbano. Tipologías y lenguajes arquitectónicos [treball inèdit per al CEIC Alfons el Vell dins del projecte Gandia al segle xix. De la desintegració del ducat a la construcció de la ciutat contemporània. 1992].

---- «La reforma interna de la Gandia del xix». Espai Obert, núm. 1 (1994), pàgs. 53-60.

----- «Arquitectura del segle xix a Gandia». Miscel·lània Josep Camarena. Gandia: CEIC Alfons el Vell / Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni, 1997, pàgs. 169-184.

----- Centre Cultural. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1994.


VINSON, Guillermo. «La fotogrametría y la representación de la arquitectura». III Congreso Nacional de Topografía y Cartografía. Madrid: 1984.


ZURILLA, Ángel. «La casa popular». El Llibre de la Safor. Gandia: 1983, pàgs. 323-328.


7. Índex d’il·lustracions



  1. Plànol del terme. P. Leandro Calvo. Any 1902.

  2. Plànol del terme. Instituto Geográfico y Estadístico. Any 1904.

  3. Plànol parcial de l’explanada del carrer d’Obradors-Algepseria

al sud de la ciutat. Any 1876.

4 Plànol de la ciutat. Antonio Vicente Vidal. Any 1878.

5 Plànol de la ciutat. Carlos Sarthou. Cap a 1910.

  1. Fotografia amb el perfil de la l’Escola Pia i la Seu des del nord.

  2. Fotografia amb el perfil de la Seu des de ponent.

  3. Perímetre dels tres recintes murats.

  4. Fotografia del flanc nord de les muralles.

  5. Plànol de l’antiga torreta del carrer del mateix nom.

  6. Fotografia del flanc est (riu) amb vista de la Seu.

  7. Fotografia de torrelló quadrat de la muralla medieval.

  8. Fotografia del torrelló del pi.

  9. Plànol de torrelló ortogonal.

15 Fotografia d’una garita.

  1. Fotografia del portal de València.

  2. Plànol d’alçat del portal de Sant Salvador.

  3. Plànol d’alçat del portal d’Oliva.

  4. Fossar de la muralla contigu al passeig de les Germanies.

  5. Fossar de la muralla a l’actual avinguda d’Alacant.

  6. Plànol del carrer del Tossal.

  7. Plànol dels carrers del Tossal i de la Llimera.

  8. Fotografia del carrer del Tossal.

  9. Fotografia del carrer de la Llimera.

  10. Plànol del carrer del Mur Trencat-Monges.

  11. Fotografia del carrer del Mur Trencat.

  12. Fotografia de l’entrada del carrer de Sant Pasqual.

  13. Plànol del carrer de Sant Pasqual.

  14. Plànol de solar restant a la plaça Loreto.

  15. Plànol de rectificació de línia al carrer Major.

  16. Fotografia de la part alta del carrer Major.

  17. Plànol de rectificació de línies a l’entrada del carrer Major.

  18. Fotografia del carrer de l’Abadia.

  19. Fotografia de la plaça dels Apòstols.

  20. Plànol de planta de la plaça Major.

  21. Fotografia d’arcs gòtics a la plaça Major.

  22. Fotografia del carrer de la Presó.

  23. Fotografia del carrer dels Arcs.

  24. Fotografia de les cases enderrocades a l’actual plaça de la Vila.

  25. Plànol parcel·lari d’allò expropiat i enderrocat a

l’entorn de la plaça Major.

  1. Plànol de l’hort del convent de Sant Roc.

  2. Plànol de planta de l’ermita de la Puríssima.

  3. Plànol del carrer sant Roc i connexió amb plaça del rei En Jaume.

44 Connexió de la plaça del rei En Jaume amb el Passeig.

45-46 Dues fotografies de la Vila Nova amb canvi de perfil al fons.

47 Plànol del carrer de Jaume Torres.

48 Plànol de la plaça i carrer d’Obradors.

  1. Plànol de Gandia vers 1850.

  2. Vista del Palau des de llevant.

  3. Vista del Palau des de ponent.

  4. Alçat de la Seu o Col·legiata.

  5. Fotografia de l’església de Sant Josep.

  6. Fotografia de les Escoles Pies.

  7. Plànol del monestir de Santa Clara.

  8. Fotografia del monestir de Santa Clara.

  9. Perspectiva del monestir de Santa Clara.

  10. Plànol de la façana de l’antic palau dels Vich.

  11. Fotografia de la primera planta del col·legi de Nostra Senyora del Carme.

  12. Plànol de la Casa de la Neu.

    1. Façanes de cases: plànols.

  1. Croquis amb les densitats de cases a la Vila i al Raval.

  2. Fotografia de fanal a la plaça Major.

83-84 Pont vell d’Oliva.

85 Plànol en perspectiva de Gandia vers 1850.









1 VÀZQUEZ: 1994.

2 VÀZQUEZ: 1994, 55-57, i al fullet Centre Cultural. SANZ Y FORÉS: 1890.

3 El 1842 s’inicia un «Expediente de concesión del exconvento de San Roque de esta ciudad y construcción de cárceles en el mismo». AHCG, AB-1874.

4 Caldria veure, entre altres disposicions, la Llei de 27-3-1900, que estableix el registre fiscal en totes les províncies, llevat del País Basc i de Navarra, i que dicta disposicions sobre cadastre; la creació de la Junta per a la formació del cadastre (9-10-1902); R.D. de 20-2-1906, que organitza en diverses províncies el servei de conservació del cadastre i dels registres fiscals de la propietat rústica i pecuària; la Llei de 23-3-1906, que estableix l’avanç cadastral i el cadastre parcel·lari. I, finalment, la Llei de Contribució Territorial de 1910.

5 El terme particular de Gandia era més restringit que no l’antic general o de Bairén. Es va constituir el 1740 arran dels padrons de la contribució de l’Equivalent. Cfr. TORRES FAUS: 1999, 164-171.

6 La figura de Fidel Garrido va ser determinant a l’hora de regularitzar la planificació urbanística, així com la pràctica arquitectònica a la ciutat de Gandia durant la segona meitat del segle xix. Per a més informació, podeu consultar VÀZQUEZ: 1992, 63-66, i VÀZQUEZ: 1994, 57-58.

7 AHCG, AB-1756/15. 10-10-1868.

8 AHCG, AB-1756/15. L’escala que es plantejava per al plànol general era d’1:1000 i 1:500 per als parcials. Sobre el còlera es pot veure el treball citat de RICA I CUBELLS així com les abundants fonts sobre el tema en els arxius de la Diputació Provincial de València i AHCG.

9 AHCG, AB-1756/43.

10 Per les notícies que tenim, aquest plànol fou donat per Vicent Gregori Vidal a l’Ajuntament de Gandia cap a 1980. Malauradament, a hores d’ara, l’Arxiu de la Ciutat només en disposa d’un fotolit.

11 AHCG, AB-82. Actes de l’Ajuntament de 19-10-1890 i 21-12-1890.

12 SARTHOU CARRERES: s.a., pàgs. 376-377.

13 Encara en aquestes dates les vies de comunicació patien unes condicions molt dolentes per a les comunicacions. Serà justament a partir de les dècades centrals de la centúria que s’engegaran tot un seguit de mesures per solucionar els problemes de les comunicacions arreu de tot l’estat. El cas de la nostra ciutat no hi va ser una excepció. Per a més informació, consulteu PONS i SERNA: 1993. Les taxacions i citacions per a les expropiacions de la carretera del litoral en AB-1767/10. Abans de la seua construcció, el viatge a València es solia fer per la senda de València que portava fins al Grau i allí connectava amb el camí reial de Cullera o camí de l’arena. Els exèrcits, però, o els carros que no volien arriscar-se en temps de pluges, anaven a València per Alzira.


14 Per introduir la realitat urbana de la ciutat des dels seus orígens, així com la seua evolució fins les acaballes del segle xvi, consulteu l’interessant article de CANET: 2000, 201-218.

15 Entre elles CAVANILLES: 1795; FRANCO: 1804, 161-181; i també altres cronistes i viatgers com ara Viciana.

16 MADOZ: 1845, 352-360.

17 Va ser el professor Josep Camarena qui ens parlava d’aquest primer recinte. Sobre les muralles, podeu consultar entre altres CARDONA i ESCRIVÀ: 2001, 121-124.

18 Malgrat la progressiva destrucció de les muralles gandianes, encara es conserven trams d’aquest primer recinte, així com alguns torrellons. Els enderrocs d’alguns immobles al carrer de Sant Bernat i l’avinguda d’Alacant han deixat a la vista restes d’aquestes muralles medievals.

19 Hi ha també la coincidència que l’antic carrer de Chanzor es coneixia com a travessa del poador, i consta que existí un torrelló amb aquest nom. L’habitatge construït en aquest lloc en el xix presenta una rara peculiaritat que ens fa pensar en aquest torrelló, ja que la coberta és discontinua sense cap motiu aparent. Els arqueòlegs ja diran la seua, quan puguen.

20 Protocol de Josep Todo, 4 d’octubre de 1699 «Capítols ab los quals los señors Justícia y Jurats de la present ciutat de Gandia lliuren la obra que se ha de fer en la torre del Àngel per a la nova fàbrica de les presons». AHCG, FC-91. Al document apareixen els professionals de l’època, ço és, Francesc i Nofre Trotonda, Sebastià Sanchiz i Miquel Soler.

21 Les darreres investigacions ens parlen de la Vila Nova com un barri ja desenvolupat fora de les muralles de la Vila en el sector nord-occidental. Almenys des del segle xiv. Cfr. PASTOR: 1992 o CANET: 2000.

22 Aquest torrelló és molt similar, en planta i alçada, al que encara resta al cantó en la diametral oposada, al costat de les clarisses i el riu. Fins i tot posa en qüestió que l’anomenat ara torrelló del baluard siga tal.

23 En sessió municipal de 10 d’abril de 1869 hi ha la següent referència, ben indicativa: «[…] encargando las juntas revolucionarias que los Ayuntamientos lleven a cabo todas las mejoras posibles […], estando empezado el derribo de la muralla desde la torre del huerto del exconvento […] y faltando un trozo para llegar a la puerta de la Villanueva del Trapig, acordaron se saque a pública subasta el derribo del expresado trozo, inclusa dicha puerta.» AHCG, AB-68.

24 Aquest no és un fet anecdòtic sinó simptomàtic de la inestabilitat política parella al sexenni revolucionari (1868-1874) i a la darrera guerra carlina. Algunes informacions més en ALONSO: 1997 i en articles específics: ALONSO: 1996a i 1996b.

25 AHCG, AB-1756/1. El 4 de maig de 1875 el mestre d’obra Pasqual Bohigues rebia una remuneració per aquesta tasca.

26 Encara en una data tan avançada com el 1933 es podien llegir elocucions com aquesta en la premsa gandiana: «Acordaos, liberales de Gandía, de la invasión Carlista en nuestra ciudad en Marzo de 1874. Al mando de frailes cerriles, entran a saco en Gandía y, cantando el rosario, roban cuanto de valor encuentran a su paso y, no satisfechos del botín, secuestran a familias enteras. No respetan mujeres, niños y ancianos. Apalean brutalmente a los liberales […] y no entregan a los cautivos hasta recibir seis mil duros por el rescate.» En Germinal: Semanario republicano de izquierdas, núm. 37 (17-11-1933).

27 El Litoral va ser la primera publicació periòdica de Gandia. Començà la seua vida aquell mateix any de 1881. Va ser portaveu de la burgesia més avançada de la ciutat i tenia una gran qualitat. Cfr. GARCIA FRASQUET: 1988.

28 AHCG, AB-1756/54.

29 El 8 de juny de 1882 aquests veïns exposaven a l’Ajuntament «que la citada calle a su extremo por medio linda con el camino de la ronda y la separa de dicho camino una pared intermedia afeándola y evitando la ventilación y por lo tanto suplican a V.I. que previos los informes que tenga por conveniente sirva disponer el derribo de dicha pared y con ello lograr los esponentes una gran mejora para sus casas y para el público en general […]. A ruegos de Andres Puig Sancho».

30 VÀZQUEZ: 1992, 43. AHCG, AB-1779/5.

31 AHCG, AB-1779. Cfr. ABARGUES Y FERRER: s.a.; ALONSO: 1992; VÀZQUEZ: 1992.

Torres va ser alcalde entre gener de 1846 i juny de 1853; amb un parèntesi (febrer de 1850-febrer de 1852) en què va ser imposat per Reial Ordre l’alcalde-corregidor Francesc Crespo, a la qual cosa es va oposar la majoria de l’Ajuntament, capitanejat per Andreu Gomis.

32 AHCG, AB-1756/26, aquest expedient adjunta un petit plànol signat per Fidel Garrido.

33 AHCG, AB-1807.

34 AHCG, AB-441. Així consta en un document de 1850.

35 AHCG, AB-1779/21.

36 AHCG, AB-1779/23.

37 Aquests posseïen tota la franja que vorejava la muralla del xvi.

38 Tenien una contraescarpa i un talús, els quals es distingeixen en algun plànol de secció.

39 AHCG, AB-81.

40 Com ja sabem, l’Almodí es localitzava prèviament, vora l’Escorxador, en un edifici públic de la Vila Nova de Sant Roc. La construcció del teatre municipal faria que el servei d’Almodí es traslladara al nou edifici construït en els solars de l’antic quarter. Vegeu els plànols.

41 AHCG, AB-1760.

42 AHCG, AB-1755/25.

43 AHCG, AB-2708/8.

44 AHCG, AB-1807.

45 LA PARRA: 1984, 68. El 1652 constava amb aquesta denominació. Existeix un expedient datat a l’octubre de 1843 on l’Ajuntament de Gandia especifica les obres que s’han de fer per la «reconstrucción de los destrozos causados en las obras públicas y comunes en el término jurisdiccional de esta ciudad por el temporal de 20 y 21 de octubre de dicho año»; AHCG, AB-1779/4. VÀZQUEZ: 1992, 45.

46 AHCG, AB-1756/30. El 28 de maig de 1875, «la comisión de aceras y bombados dijo: que como les consta a los señores de esta corporación, las calles Mur Trencat y Monjas se encuentran en un estado deplorable, siendo muy difícil transitar por ellas, particularmente en los días de lluvia».

47 LA PARRA: 1984, 67-68.

48 Cfr. «Sol·licitud de llicència de Vicent Trotonda per edificar una casa de la seua propietat en «un solar sito en la calle en construcción paralela a la de Santa Clara (1909) ». AHCG, AB-1792.

49 AHCG, AB-1762/31.

50 AHCG, AB-1756/61 i AB-1755/8.

51 Es tracta d’un projecte de l’arquitecte municipal José Maria Manuel Cortina Pérez que mai no es va dur a terme. AHCG, AB-1780/3.

52 AHCG, AB-1756/60. Com solia passar quan s’actuava amb patrimoni particular per vendre’l en subhasta pública, el procés seria llarg, contradictori i, a la fi, no executat. Segons es deia en aquest expedient de 1887, «para embellecer la plaza de Loreto de estad ciudad, sería muy conveniente que el Ayuntamiento vendiera en pública subasta el trozo de terreno sobrante de la vía pública situado en la misma plaza lindante entrando con la calle Loreto a la izquierda […]. Con la venta del espresado sobrante se podrían obtener pingues resultados para el actual ejercicio».

53 Per a alguns investigadors era sobretot un camí de servitud de la sèquia que hi discorria.

54 Alguns altres dels residents eren els comtes de Pestagua, amb l’accés pel carrer Brunel, Vicent Alcalà de Olmo (al núm. 37), Esteve Boix Jacquet o Josep Part Ribes.

55 SANZ Y FORÉS: 1888, 12.

56 AHCG, AB-1760.

57 AHCG, AB-1756/63. Expedient d’alineació de la plaça Major des del carrer de la Confraria fins al de Joan Andreu.

58 AHCG, AB-5399/5.

59 Avui podem conèixer ben detalladament aquest punt de la ciutat gràcies a dos interessantíssims plànols. El primer del mestre d’obres Josep Domingo, datat el 1863, de què després parlarem (AHCG, AB-1753/4). El segon està signat per Fidel Garrido, el 14 de novembre de 1868, i es fa a causa de la demolició de l’ermita i de les almàsseres de la casa contigua, propietat dels marquesos de Jura Real (també patrons de la mateixa ermita).

60 Per a més informació, VÀZQUEZ: 1994, 55-59; fullet Centre Cultural: 1994; SANZ Y FORÉS: 1983.

61 AHCG, AB-1756/3.

62 AHCG, AB-1756/3 i AB-68. Segons el llibre d’actes de l’Ajuntament, l’octubre de 1868 (dies després de la setembrina), «por el señor presidente se manifestó: que siendo de pública necesidad el derribo de la Hermita de la Purísima Concepción, para cuyo derribo se solicitó por este municipio en el año 1860 la competente autorización al Excelentísimo señor Arzobispo para trasladar la imagen de Nuestra Señora a otra hermita que debía construirse en lugar más a propóstio, decente y menos incómodo […] que autorize a este municipio para trasladar la imagen de Nuestra Señora con la debida pompa y magestad a uno de los templos de esta población o punto que designe el arcipreste ecónomo de esta colegial […] autorizando a este Ayuntameinto para el derribo de la citada hermita, sin perjuicio de edificar otra cuando la población se encuentre con medios para hacerlo ».

63 AHCG, AB-1760/4.

64 Amb aquest nom apareix a l’expedient de 1843 (AHCG, AB-1779/4). També hem trobat altres denominacions: Vila Nova, Moran o Benipeixcar.

65 PASTOR: 1996. CANET: 2000.

66 AHCG, AB-67; VÀZQUEZ: 1992, 44.

67 AHCG, AB-81. L’Ajuntament, per a l’expropiació amistosa de part de l’hort dels pares Escolapis, va acordar que s’hi obrira una bretxa l’octubre de 1889. Aquesta tenia com a objecte perllongar la Vila Nova del Trapig fins al límit de la carretera d’Albaida.

68 AHCG, AB-84. Actes municipals de 1893-1894.

69 L’autor de la reconstrucció seria Fidel Garrido. SANZ Y FORÉS: 1983.

70 FRANCO: 1804, 161-181.

71 MADOZ: 1982, vol. I, 352-360.

72 Es tracta l’Alquerieta de Martorell, al sud del Raval. A més de diverses cases, hi havia un enginy per a produir sucre que utilitzava la força de les aigües derivades a la sèquia del Vernissa. Va pertànyer durant el segle xv a la família dels Martorell. Després de l’expulsió dels moriscs formava part de les possessions d’uns dels oligarques més importants del moment, Baltasar de Oriola. Posteriorment va passar als Ciscar i als Castillo, aquests darrers amb els títols del comtat de Pestagua i el marquesat de Jura Real.

73 Hem de reconèixer que el Grau és el gran oblidat d’aquest treball, centrat en els nuclis històrics de la Vila. Sobre ell ens resta a tots l’assignatura pendent d’aprofundir en el seu estudi i no haver d’acudir sempre al valuós, però vell, treball de Pascual Sanz y Forés citat a la bibliografia.

Hi ha una certa contradicció entre les dades de Madoz i les que ofereix el padró de població de 1858, on només figuren 15 cases. Sembla que el seu creixement anirà lligat sobretot a la construcció de les noves infrastructures de la Gandia de la fi de segle. Ens referim, evidentment, al port i a la línia del ferrocarril que l’unia amb Alcoi.

74 L’Albereda, vora el llit del Túria, esdevenia un important punt d’esbargiment i diversió on acudien per passejar els habitants de la capital. Posteriorment va esdevenir també un element fonamental per a la planificació i el desenvolupament de la capital a l’altre marge del riu.

75 Així les eres, els llocs per els ramats o, fins i tot, per a deixar-hi el fem. GONGA: 2000, 54.

76 OLASO: 1988, 113-114 i 174.

77 El maig de 1851 s’enllestien les obres del mercat de fruites al Prat de València. Se les havia adjudicades Andrés Sancho i el pressupost i plec de condicions van estar redactats pel mestre d’obres Josep Domingo. AHCG, AB-1779/9.

78 AHCG, AB-63. Actes de les sessions del 25 d’agost i 24 d’octubre. Una de les raons perquè el mercat torne a la plaça del Quarter és «que no tienen protección los hombres en el Pardo».

79 AHCG, AB-1779/15. Els plànols d’aquest projecte són summament interessants per tal com ens donen les dimensions del fossat en aquest punt de la ciutat.

80 AHCG, AB-236. Inventario del Quartel del arrabal.

81 L’acord municipal és de 31-8-1836. AHCG, AB-58.

82 AHCG, AB-1779/22.

83 Expedient per a la construcció de l’escorxador, de l’any 1858, amb plànols de Josep Domingo, en AHCG, AB-1779/11.

84 El projecte del tramvia era presentat l’any 1859. AHCG, AB-66. Vegeu també ALONSO: 1999.

85 La polèmica al voltant d’aquesta qüestió es va manifestar a El Litoral, on aparegueren alguns articles, entre els quals destaca un del número 33 (14-8-1881).

86 S’aprofitava el traçat d’una senda rural a l’eixida de la porta de Sant Lluís. Com molt bé apunta Immaculada Aguilar, les estacions actuaven com una nova porta de la ciutat.

87 Aquesta intervenció es finalitza l’any 1898 per les dificultats en la demolició i reconstrucció del convent, encara que el projecte va ser redactat per l’arquitecte Víctor Beltrí l’any 1890 (AHCG, AB-1756/69).

88 Sobre els Vallier, podeu veure PONS I SERNA: 1996. Sobre els Moran i els Rausell, ALONSO: 1995 i l’obra en premsa.

89 El 22 de desembre de 1876 es promulgava la llei dels eixamples a les poblacions de l’estat, amb la qual cosa es derogava la de 1864. El 19 de febrer de 1877 s’autoritzava un reglament per executar-los. El 12 d’abril de 1877 l’apoderat dels senyors Vallier exposava a l’Ajuntament, presidit per Jeroni Lloret Capsir, el següent: «que habia entrado en el calculo de sus Principales edificar y por consiguiente urbanizar los terrenos que poseian en las entonces partidas del Azoch y Portetes lindantes con la plaza del Cuartel […], deseando los señores Vallier saber si el Ayuntamiento estaba dispuesto a formar el oportuno expediente […], para en caso contrario hacerlo sus Principales al amparo de la ley de ensanche de 1876.»

90 El 20 de febrer de 1881 es convoca una reunió on havien d’assistir els propietaris «interesados», i a la qual no hi acudeixen la majoria dels afectats, segons consta en l’expedient de l’eixampla (AHCG, AB-1775), i s’acordava el següent:

91 Pel costat del carrer Major i al costat del carrer de Chanzor, l’Ajuntament adquiria una casa per fer més ample l’accés al futur passeig, amb una amplària mínima de 25 metres. Des del carrer Major fins a la porta de Sant Josep tindria 10 metres d’ample. L’execució del projecte, com en molts altres casos, es trobaria plena de contradiccions i de retards.

92 Aquesta denominació ja apareixia al setmanari El Litoral el juny de 1883. El 20 de maig de 1884, l’Ajuntament acordava una nova retolació de carrers que, segons diuen les cròniques, vindria inspirada en «el más acendrado patriotismo» (patriotisme local, s’entén). En realitat, es tractava d’una veritable colonització del municipi per la nova classe rectora, la qual s’erigia en conqueridora de l’espai urbà i de la seua toponímia. En el cas del passeig de les Germanies, el seu nom es posava «en conmemoración del importante hecho histórico ocurrido en esta comarca en 1520 entre los agermanados y nobles que motivó la batalla de Vernisa, siendo este el punto por donde salió el ejército noble y por donde entró triunfante el de los agermanados que saqueó la población». També en aquests moments es batejaven (o rebatejaven) altres carrers que contribuïren força a l’actual nomenclatura: Vallier, Rausell, Moran Roda… a l’eixampla nord, l’Avinguda del Marqués de Campo, Alcalà de Olmo, del Mar (antic Pardo de València) i carrer del Port (abans de fer-se). Al centre, la plaça del Segó passava a ser del Rei En Jaume, l’antiga Llimera a Sanz i Forés, o Draperia a Ausiàs March, a més d’altres canvis. Cfr. ALONSO (en premsa).

93 Es tracta del palau construït al passeig de les Germanies, avui convertit en un magnífic Centre Cultural.

94 AHCG, AB-3690/1.

95 AHCG, AB-2849/15.

96 Revista de Gandía, núm. 884 (12-5-1917).

97 El 1926 s’incoava el darrer expedient de ruïna, corresponent a la casa número 49 del que ja es nomenava carrer del Canonge Noguera. Durant algun temps, encara restarien alguns soportals a la plaça d’Obradors, no subjecta a entreguard.

98 AHCG, AB-1760/21, 22, 23. Una d’elles era la darrera casa del carrer del Forn, número 40.

99 AHCG, AB-1765/21. El juliol de 1935, l’alcalde Palmer exposava que en el vigent pla de població estava traçat un nou carrer per comunicar la plaça de Sant Josep amb el carrer d’Oliva al costat de la torre de l’església. S’estimava que el cost seria reduït, atès l’escàs valor dels habitatges per expropiar. És aleshores que arriben a encetar-se els expedients de valoració de les expropiacions.

100 AHCG, AB-1757/8.

101 AHCG, AB-3651/17. Segons consta en un plànol, tenia 55,20 metres de llarg per 2,60 d’amplària.

102 AHCG, AB-3004/1.

103 PELLICER, COMPANY: 2002.

104 PELLICER, COMPANY: 2002, 115.

105 VÀZQUEZ: 1997, 172.

106 MARTÍ SANZ: 1932.

107 Unes altres referències sobre la història de sant Josep en Memoria…: 1909; i Revista de Gandia (30 de novembre de 1907).

108 Així consta en una inscripció situada al claustre: «En 25 de abril de 1785 se principió la fábrica nueva de esta Casa de Misericordia; a fundamentos las dos partes de Levante y Mediodía innovando y alimentando porción de fábrica sobre la de Poniente, y Norte: y se concluyó en 23 de junio de 1788, y de perfeccionarla, y hacer el conducto para las aguas de la cisterna desde el 23 de febrero hasta el 27 de junio de este año 1788.» SANZ: 1970, 34.

109 SANZ: 1970, 35.

110 Sobre l’establiment, vegeu SANZ Y FORÉS: 1970, 37-44.

111 ARCINIEGA: 2001, 163.

112 SERRA DESFILIS: 1991 i 2001.

113 Entre la bibliografia útil, no massa actualitzada, AMORÓS: 1982. Més recentment, Els tresors de les clarisses…: 2003. La comunitat actual guarda zelosament algunes de les seues velles cròniques, realitzades pels pares Carrió i Llopis, reproduïdes en microfilm a l’AHCG.

114 El 23 de novembre de 1898 alguns veïns dirigien un escrit a l’Ajuntament en què afirmaven que «aplaudiendo como aplauden por los beneficios que ha de reportar la mejora que se está realizando de la apertura de la calle continuación de las de las monjas […]». Sembla, doncs, que s’estava enderrocant el convent.

115 Cfr. FUSTER PELLICER: 2002.

116 SANZ Y FORÉS: 1890-1983, 41.

117 Revista de Gandia, núms. 882-885 (abril i maig de 1917).

118 LEÓN: 1926, 199.

119 AHCG, AB-1787/27. Des de 1870, a través d’un conveni entre l’hospital de Sant Marc i la Fundació Maricón-Avargues es reactivava i reorganitzava l’escola de xiquetes dependent d’aquesta fundació. Cfr. ESCRIVÀ CALATAYUD: 1989.

120 AHCG, AB-1756/60.

121 Cfr. GARCIA FRASQUET: 1997, 60 i ss.

122 ABARGUES Y FERRER: s.a., 9-10.

123 AHCG, AB-1779. Segons un informe tècnic de l’època, «ocupa una estensión de 330,95 metros cuadrados. Consta de planta baja solamente, distribuyéndose en una gran crujía dividida por arcos en el centro […] y entrada al patio y una galería o cobertizo donde se matan los animales».

124 SANZ Y FORÉS: 1888, 12.

125 FONTAVELLA: 1952.

126 ZURILLA: 1983, 323-328.

127 Sobre la distribució d’aquest tipus de casa i la seua evolució en altura, així com sobre els materials emprats en llurs construccions, o altres aspectes relacionats amb els habitatges urbans a Gandia, us remetem a VÀZQUEZ: 1997, 179-184.

128 RO 12-3-1878 .

129 VÀZQUEZ: 1997.

130 «Municipalización de Servicios. Real Orden de 16 de julio de 1910. Informe emitido por el Excelentísimo Ayuntamiento de Gandía, sobre las reformas que estima indispensables para municipalizar los servicios públicos. Discutido y aprobado en sesión los días 12 y 13 de septiembre de 1910.» Gandia, Imp. J. Ferrer.

131 Municipalización…: 1910, 13. Es refereix a l’emprèstit aprovat el febrer de 1882, en què s’adjudicaren les obligacions per subhasta: el marqués González se’n quedà 89 de les 120 emeses; la resta foren per a per José Maria García (19) i José Cruañes (12). Es dóna la circumstància que l’informe va signat per qui era de bell nou alcalde: Josep Rausell, un dels majors beneficiats en la requalificació dels terrenys, si bé és cert que va condonar les 56.404 pessetes que se li devien per l’expropiació dels seus terrenys.

132 Com hem vist, aquest procés d’alineació dels carrers era anterior al projecte d’eixampla.

133 S’hi veu com encara no s’havien solucionat les infrastructures bàsiques de la ciutat. Molts projectes irrealitzats, malgrat que es van plantejar o encetar als anys 1860, constataven que el creixement no tenia un tractament integral, sinó més aviat especulatiu.

134 El contracte es va signar l’any 1897. La fàbrica, situada al terme municipal de Potries, pertanyia al concessionari i transportava una producció mitjana a Gandia de 25 kW. La conservació de l’enllumenat públic anava a compte del contractista i donava llum 25 minuts abans o després, respectivament, de l’eixida i la posta del sol.

Cap a 1850, l’enllumenat públic estava subministrat per un arrendatari, el qual tenia l’obligació de proporcionar-lo «en diez y ocho noches de cada luna», al llarg de quatre o cinc hores cada nit, segons de quines llunes es tractara. L’arrendatari també es comprometia a reparar i mantenir l’enllumenat, així com a pagar els encenedors i enllumenadors; i les escales que utilitzaven. En aquells moment hi havia quaranta-un fanals a tota la ciutat. El seu nombre, doncs, era semblant al de travessies. Emplaçats a les cantonades, potser venien a constituir més un punt de referència (a tall de far terrestre) més que no un veritable focus d’il·luminació.

135 Sembla que eren moltes les cases que disposaven de pou. Moltes de les excavacions arqueològiques fetes als solars de la Vila i del Raval ho confirmen.

136 A més a més, els veïns havien de pagar les despeses de la instal·lació (segons l’informe, 40 pessetes).

137 Pensem que està referint-se al vell cementiri situat a prop de l’actual barri de Santa Anna. Respecte al que està projectant-se, se situarà al mateix lloc que l’actual, i es construirà en base al projecte de 1923, signat per l’arquitecte municipal Joaquim Sancho (AHCG, AB-1781/12-14).

138 LA PARRA: 1984, 67-68. Allí cita «la calle Mayor desde el Poador hasta el portal de Valencia […] las traviesas del callejón del Poador, calle diezmo […]».

139 De moment, l’ambient educatiu, el teatre i la producció escrita han estat explorats per Gabriel Garcia Frasquet; la vida quotidiana per Josep Enric Gonga; la propietat rural per Joan Carles Faus, i una part de les qüestions polítiques i urbanístiques per nosaltres mateixos. Vegeu la bibliografia de cadascun d’aquests autors.

140 El governador de la província, Melcior Ordóñez, després d’haver girat una visita l’octubre de 1850, el qualificava de «muy celoso, honrado y entendido». Així mateix, el també governador i literat Ramon de Campoamor, el posava sempre com a model d’alcalde. ABARGUES Y FERRER: s.a.

141 OLASO, GARCIA, ALONSO: 1991.