Història dels pobles

ADOR
ALFAUIR
ALMISERÀ.
ALMOINES
L'ALQUERIA DE LA COMTESSA
BARX
BELLREGUARD
BENIARJÓ
BENIFAIRÓ
BENIFLÀ
BENIRREDRÀ
CASTELLONET
DAIMÚS
LA FONT D'EN CARRÒS
GANDIA: BENIOPA
GANDIA: BENIPEIXCAR
GANDIA: GRAU
GANDIA: EL RAVAL
GANDIA: LA VILA
GUARDAMAR DE LA SAFOR
LLOCNOU DE SANT JERONI
MIRAMAR
OLIVA: LA VILA
OLIVA: EL RAVAL
PALMA
PALMERA
PILES
POTRIES
RAFELCOFER
EL REAL DE GANDIA
RÒTOVA
SIMAT: EL POBLE
SIMAT: LA XARA
SIMAT: SANTA MARIA DE LA VALLDIGNA
TAVERNES
VILALLONGA
XERACO
XERESA


ADOR

El seu terme s'escampa entre la serra del seu nom, la Canaleta i les vores del Vernissa i el riu d'Alcoi, ja en el pla de l'horta gandiana. Les seues fites amb Palma es fixaren en el segle XIX, el 1844, arran d'una concòrdia aprovada per la Diputació Provincial. Li va correspondre aleshores un terç de la partida de Marxuquera, el qual constitueix un enclavament separat que limita amb Gandia i Llutxent. Palma va haver de donar pas als veïns d'Ador i designà els camins corresponents.

Des de la seua privilegiada situació, a tall de balcó saforenc, en la falda del Ventura, al llarg dels segles ha conformat una unitat jurisdiccional i de terme amb Palma, poble veí i immediat, de dimensions semblants, etern company i competidor. Tant un poble com l'altre han arribat a practicar una certa endogàmia i Ador ha mirat molt en particular cap a Vilallonga i Potries. La creació d'ajuntaments separats és relativament recent (1841) i va paral·lela al procés revolucionari liberal.

D'època prehistòrica són conegudes les coves del barranc Figueral i dels Ossos. Diversos racons del seu terme donen també testimoni de la presència ibera, fonamentalment el poblat de Navesa; com també romana, sobretot a la vil·la del Reconc. S'ha parlat, fins i tot, d'enterraments visigòtics. Des de 1248 han estat registrades donacions reials. De poblament cristià primerenc, després de passar pel senyoriu de molt diversos nobles, començant pel sicilià Joan de Pròixita, el 1460 va ser adquirit pels Tolsà. El casament d'Àngela Tolsà i Ripoll amb Joan de Montcada i Cardona seria decisiu en la mida que els seus descendents (marquesos d'Aitona des de 1536) esdevindrien titulars durant moltes generacions. A les darreries de l'Antic Règim, a conseqüència de la tendència general a la centralització de senyorius, va passar a la poderossíssima casa dels ducs de Medinaceli. Per aquells anys i al voltant de la casa de l'Alfàs, antiga vil·la romana i trapig, els comtes de Ròtova configuraven una gran propietat.

La parròquia, dedicada a la Mare de Déu de Loreto, s'independitzà de la de Palma el 1574, durant el mandat del patriarca Ribera. Té una ermita dedicada al Santíssim Crist de l'Empar i un oratori privat a la Canaleta. Tant l'arxiu de la parròquia com el municipal foren destruïts durant la Guerra Civil. Per un altre costat, el Centre Comarcal d'Arxius disposa de microfilms de documentació senyorial i escriptures notarials. Tornar Dalt

ALFAUIR

Aquesta antiga alqueria musulmana va ser donada a Pere de Vilaragut pel 1249 i depenia de la jurisdicció del castell de Palma.

A vuitanta metres sobre el nivell del mar, la seua configuració és allargada i segueix la topografia del barranc que pren el seu mateix nom: un curs d'aigua, procedent de la Cuta, que circula per terres blanques i sol perdurar tot l'any. L'antic accés des del camí reial arribava pel camí de vora el barranc. Després va connectar amb la comarcal d'Almansa per Ròtova. Els diversos camins s'uneixen a la plaça i es continuen, a través del Murtar, cap a Castellonet i cap a Ador. La recent circumval·lació i els nous accessos han posat al descobert una vil·la romana amb almàssera i necròpolis.

L'horta tradicional és la regada per la sèquia comuna amb Ròtova, provenint del Vernissa. A més de l'agricultura, on va ser destacable l'expansió vitivinícola del XIX, les mines i forns d'algeps, situats a la muntanya del castell, han estat un recurs tradicional per a algunes famílies, si bé foren abandonades cap a 1955. També hi ha pedreres de marbres negres.

Als anys del franquisme va patir un estancament de la seua població que es va veure obligada a emigrar cap a França i Gandia. Però a les darreres dècades ha experimentat una important transformació urbanística i poblacional. Els vells encara recorden el constant bregar entre la família que havia dominat des d'antic, els Garcies, i els seus contraris, els Balbastres, que s'havien enriquit explotant les mines d'algeps.

El terme, dividit pel Vernissa, inclou en el seu nord les terres de l'antic llogaret de Cotalba, on s'hi troba el monestir de Sant Jeroni de Gandia. Fundat el 1388, allí es va instal·lar la primera comunitat jerònima de l'antiga Corona d'Aragó, d'on partiren diverses fornades de monjos per crear-ne d'altres a Mallorca i Catalunya. Aquest monestir ha marcat profundament la història del poble, sobretot, per haver-se constituït en el seu senyor des de 1424. Això volia dir que els monjos administraven el seu terme, nomenaven autoritats locals i recollien a la seua casa o torre una part dels fruits que es collien, molt sovint la tercera. A les darreries de l'Antic Règim, els seus habitants participaren del desig general de veure suavitzades o finides les exaccions senyorials. Malgrat el contacte quotidià amb els monjos, no deixava d'haver una certa distància. De fet, els seus habitants no solien accedir al recinte monacal i entre ells foren ben rares les vocacions monàstiques.

Eclesiàsticament, no ha tingut mai parròquia pròpia i té l'església dedicada a la Verge del Rosari. En aquest terreny, com en el sanitari, és annex de Ròtova. L'arxiu municipal és relativament ric i ben organitzat, amb documents des de la primera meitat del XIX.
(Tornar Dalt)

ALMISERÀ.

A la falda d'un tossal i a la vora esquerre del riu Vernissa, és un dels pobles que compta amb vestigis romans (una necròpolis) i va ser una alqueria musulmana. Per a Bazzana, la seua nomenclatura àrab vol dir l'erm o el desert. Depenia de les jurisdiccions dels castells de Borró i de Palma però, segons Camarena, un dels seus primers senyors, el veronés Llorens d'Escals, va construir el seu propi castell, de factura simple i forta inaccessibilitat, tot separant-se de Borró. Aquest és identificat per alguns historiadors com el de Vilella.

Antigament, l'accés s'efectuava pels camins de Castellonet i de Llocnou. El primer donava a la plaça de l'Església passant pel llavador. El nucli més vell és el constituït per la plaça de Monrubio i el carrer Major i s'ha eixamplat entrellaçant-se a través de nombroses places. Encara s'hi conserven tipologies arquitectòniques populars. El carrer que porta al pont nou, de començaments del XX, és de traçat longitudinal i de construcció més recent. Marginat un tant amb la construcció de les noves comunicacions, la seua demografia ha estat durant molt de temps estacionària o regressiva.

Fou posseït per diversos senyors laics, entre ells Ausiàs Cabrera i diversos membres de la família Ros. No pel monestir de Sant Jeroni ni pels ducs de Gandia, com de vegades s'ha afirmat, si bé aquests hi tingueren influència eclesiàstica i política. El palau dels barons fou reutilitzat com a caserna per a la Guàrdia Civil.

El seu terme té una bona porció muntanyenca de la Serra Grossa, amb rocam esquerp, i es perllonga al voltant del tossal on es troba la Venta Andreu i el Coll Blanc. Allà on s'hi estableix un graó climàtic que diferencia la zona de transició a la Vall d'Albaida de la resta de la comarca. A la bellíssima muntanya del Tramús, junt al Vernissa, hi hagué pedreres de marbre. L'aigua dels pous abundants ha estat sempre de bona qualitat. A més de l'agricultura, amb un règim de propietat molt repartit, l'elaboració de carbó ha estat una activitat tradicional. Són característiques les hortetes de vora riu, les quals reguen de l'assut.

La seua església es troba dedicada a la Nativitat de Nostra Senyora; va dependre fins el segle XVI de Palma i després de Ròtova. Esdevenia parròquia el 1953, servida pel cura de Llocnou, i guarda partides sagramentals des de 1835. Hi ha també una ermita sota l'advocació de Sant Vicent Ferrer. Del seu costat, l'Arxiu Municipal conté actes des de 1861.(Tornar Dalt)


ALMOINES

Hom sol dir que el seu nom deriva del fet d'haver estat patrimoni de la fundació de l'Almoina de la Catedral de València. Això no lleva, tanmateix, perquè hom puga especular també amb un probable origen musulmà o amb el caràcter del poblament romà, ja que se n'han trobat restes al seu terme. Els eixos més antics del poble els conformen els camins de Bellreguard i el Real, des de la plaça fins el carrer i camí de l'antigor. Destaca, també, l'existència d'un trapig, fa poc descobert, en la zona anomenada del Castell.

Tot i arribar a tenir independència de jurisdicció, els deutes contrets pels seus propietaris del quatre-cents, els d'Ixer, provocaren la seua adquisició pels Borja l'any 1500, amb els diners procedents de Roma. Malgrat comptar amb una majoria de cristians vells, després de l'expulsió morisca va rebre nova carta de població (1611) en unes condicions similars a les de la resta del ducat. Els nous pobladors arribaren des de quinze procedències diferents; majoritàriament des de Calp i Gandia.

Durant el XVI va ser un annex de la parròquia de Beniarjó i el 1574 s'independitzava amb Morera i Benieto, tots dos llocs desapareguts amb l'expulsió morisca. Avui, aquests formen part del terme de Gandia però allà on era l'antic Benieto s'alça encara l'ermita de Sant Vicent Ferrer, tradicionalment dependent d'Almoines

Una fita sens dubte decisiva per a l'esdevenir del poble va estar la instal·lació, el 1848, d'una fàbrica de seda per Enric Lombard Gaujoux, comerciant que solia venir de França per adquirir-ne el rebuig. Cinquanta anys més tard, tres dels seus fills funden la raó Lombard Frères, la qual crea una banca, consuma la ruptura amb les arrels a Nîmes i compra o eixampla altres centres fabrils. Tot això, al bell mig d'una crisi generalitzada del sector. Les coses anaren bé fins el daltabaix de 1929, el qual afectà l'abastiment de matèria primera.

La mecanització va augmentar amb el pas del filat de seda a les fibres artificials. Entre els anys 1950 i 1973, la plantilla ha tingut al voltant de 500 treballadors, la majoria dones que molt sovint es desplaçaven des del Real, Beniarjó o Rafelcofer. La disminució del treball en la fàbrica va ser molt sentida, si bé ha estat parcialment pal·liada pel sorgiment de noves indústries.(Tornar Dalt)


L'ALQUERIA DE LA COMTESSA

A frec del camí de Dénia a Gandia i a la dreta del barranc de Palmera, va formar part del terme castral del Rebollet. El seu topònim ve donat per la seua pertinença a la comtessa d'Oliva i senyora del Rebollet. Altrament, és una població relativament nova, de la qual no hi ha referències anteriors al segle XVI. El 1562 se li afegeix l'Alqueria dels Frares, tot conformant una unitat. L'actual terme seria definit el 1725.

El seu traçat segueix la via que condueix de Piles a Rafelcofer i el seu nucli més antic és el de la plaça. El creixement cap a la carretera Silla-Alacant parteix, doncs, dels moments de la seua construcció, a mitjan segle passat. Una altra línia d'expansió busca l'antiga calçada romana que venia d'Oliva i s'adreça cap a l'Alcudiola. Alguns autors parlen, també, dels 'caserius' del Rabat, de Torre i de l'Hort de Lloret. La lloma del Rabat, compartida amb Rafelcofer i La Font, va ser ocupada des de l'edat del Bronze i acollia un gran poblat dels darrers temps de cultura ibèrica.

Dues mil fanecades de terreny ferm han estat durant segles regades per les aigües del riu d'Alcoi. A mitjans del XIX cridaven ja l'atenció tres horts tancats amb tarongers i llimeres. A més d'agricultors, molts d'ells temporers a la Ribera, han sovintejat entre els seus veïns els traginers. De les indústries, s'han desenvolupat particularment la de les serradores i la confecció de caixes per a l'exportació, després consumides als magatzems de taronja. En la segona dècada del segle XX la població va tenir un fort creixement però resta estacionària des d'aleshores.

Des de les darreries del segle XVI, l'església era un annex de Rafelcofer. No serà fins 1733 quan siga declarada parròquia independent. Amb l'advocació de Sant Pere i Sant Pau, els comtes o ducs tenien el dret de presentació del rector. Ben prop, dalt d'una muntanyola, s'hi troba l'ermita de Sant Miquel, que depèn eclesiàsticament de la Font. Hi ha hagut un col·legi de xiquetes, de la Puríssima Concepció, sota la direcció de terciàries franciscanes i un oratori semipúblic dedicat a Nostra Senyora dels Dolors.

La documentació municipal data des dels inicis del segle XX però hi ha un complit arxiu parroquial que enceta les seues sèries el mateix any de creació de la parròquia (1733) i encara disposa d'algun llibre més antic.(Tornar Dalt)


BARX

Dins d'una petita vall muntanyenca, Barx descansa, obert cap al ponent, al recer de la falda de Penalba. Són famoses les seues fonts, sobretot les de la Puigmola i la Drova, la font de l'Om i la del Sirer. Al Pla de les Simes hi ha l'Avenc de la Donzella. Per ell desguassa la valleta; però rebroten les aigües en les fonts de Simat, sobretot a la Font Gran.

En les seues rodalies són ben destacades les restes prehistòriques de la cova de les Malladetes, molt prop de la del Parpalló. Fa unes desenes de milers d'anys, aquestes muntanyes encara es trobaven habitades per ossos, rens, urs, cavalls salvatges, isards i cabirols, tal com s'hi ha pogut comprovar. I els boscos eren de teixos, d'aurons i de fleixers, grèvols i avellaners.

Segons ens conta Garcia-Oliver, després de la conquesta, l'anomenada alqueria de Barx Algeval va ser posseïda per un petit noble, mossèn Eiximén d'Alvero, i els seus descendents. L'any 1300 era comprada per al monestir de Santa Maria de Valldigna a Sanxa Eiximén. A partir d'aleshores va experimentar una forta pèrdua de la població, musulmana, la qual cosa la va fer esdevenir una granja del monestir. El repoblament definitiu tindrà lloc després de l'expulsió morisca.

Al llarg de segles, Barx no va tenir ni ajuntament ni terme propi. Els intents de segregació començaren en la segona meitat del XVII quan el lloc va moure un plet contra els monjos per tal de ser incorporat a la corona. Ja en el segle XIX es van aprofitar els primers períodes constitucionals per a segregar-se de Simat, malgrat que no arribava a la població requerida per la llei (tenia 80 veïns enfront dels 100 exigits). El 1835 era declarat municipi independent i, l'any següent, es delimitaven els termes sense massa problemes: Simat restava amb 4/5 parts i, proporcionalment al nombre d'habitants, Barx ho feia amb 1/5. A mitjan del segle XX la població tendia a disminuir i als anys seixanta patiria una forta emigració cap a França.

El 1873 s'inaugura la seua Església parroquial, dedicada a Sant Miquel Arcàngel, i de l'any següent daten els seus primers llibres sagramentals. La parròquia fou ajuda de primera de Simat i el 1953 se n'independitzà. Forma part de l'arxiprestat d'Alzira i en la seua demarcació compta amb l'ermita de Sant Pere Màrtir. El fons documentals de l'Arxiu Municipal comencen amb l'any 1925 però la seua major part és posterior a la Guerra Civil.

La Drova, antigament camp d'Adzarora o Darova ha estat tradicionalment un centre de reunió de cabanyers o pastors i també un lloc per passar temporades els mateixos frares enviats des de Santa Maria. Abans i després de la Guerra Civil, un grapat de famílies de Gandia, amb esperit festiu, començaren a estiuejar-hi. La segona etapa d'expansió es dona ben avançats els seixanta.(Tornar Dalt)

BELLREGUARD


Alguns autors l'identifiquen amb l'antic Benirugat, mentre altres s'estimen més que fos l'alqueria de Sotaia, durant un temps propietat de la família Roca.

Es troba entre les primeres adquisicions de Pere Lluís Borja, allà pel 1486, i va estar molt afectat per l'expulsió morisca: el 1609 són 133 les cases que resten buides, mentre només n'hi havia quatre de cristians vells. La separació parroquial de Gandia té lloc el 1574 sota l'advocació de Sant Miquel Arcàngel.

Després de l'expulsió, els bellreguardins, a la recerca de pastures, emprengueren un procés de colonització dels marjals que començaren a consolidar en la partició contributiva de 1740. Un nou plet encetat el 1800 i enllestit el 1832 acabà amb la solució salomònica de partir les marjals entre els de Miramar i Bellreguard, tal com avui coneixem.

Durant el segle XIX pledejaren contra els Osuna, hereus del patrimoni dels Borja, i deixaren de pagar les prestacions senyorials, en línia amb el procés de superació del feudalisme. Han tingut nomenada les fàbriques de mobles i de licors o aiguardents com la de Colau. A partir dels seixanta, com a tots els pobles costaners, desperta amb força el turisme i el florir econòmic va parell amb un dels impulsos demogràfics més forts de la comarca.

És potser el poble en el qual i sobre el qual s'han publicat més llibres en els darrers decennis. Entre ells una inusual història del paisatge o ecològica escrita per Joan Pellicer. A través d'ella podem recórrer els temps en què la costa i la planura litoral estaven encara formant-se amb les aportacions al·luvials. Els temps en què la vora del mar estava atapeïda amb una pineda de pins rojals, durant l'era glacial, i els barrancs i rius voltats de bedolls, verns i oms. També s'hi fa referència a la bondat agrícola del terme i als primers bancals de tarongers, els quals foren plantats a la partida del fil del poble, el 1860, pel tio Pere Vicent.

Les partides més antigues amb què compta la parròquia daten de 1634. A l'Ajuntament, la documentació és del segle XX, si bé el registre civil és complet. Malgrat la fama de devots, la realitat és que, l'any 1936, el seu temple va ser l'únic totalment destruït de la comarca.(Tornar Dalt)

 

BENIARJÓ

Una de les particularitats més notables d'aquest poble és el fet que va arribar a tenir jurisdicció independent de la gandiana en temps dels March i va ser, durant segles, l'única població dependent de Bairén amb terme propi i delimitat. Aquesta qüestió es veuria reafirmada pel fet de no formar part del ducat de Gandia.

Durant part dels segles XIII i XIV fou patrimoni de la família Castellà. Després va passar a mans de Pere March, el plenipotenciari home de confiança del duc reial Alfons el Vell. Els serveis bèl·lics del seu fill, el poeta universal Ausiàs, foren premiats amb la concessió del mer i mixt imperi i la jurisdicció criminal, els quals va defendre amb dents i ungles davant de la ciutat de Gandia, a més de construir una séquia, que porta el seu nom, per tal d'eixamplar el regadiu. Durant l'edat mitjana, la seua població seria molt majoritàriament musulmana. Com Palma i Ador, passaria posteriorment a ser senyoriu de Joan Tolsà i Ripoll, després als Montcada (durant huit generacions) i finalment a la casa de Medinaceli. Aquesta va vendre el palau per utilitzar els seus materials, els quals foren revenuts a trossos per consumar una desfeta semblant a la d'Oliva.

La parròquia fou creada el 1535, amb Almoines com annex (independitzat el 1574) i Pardines. La capella de Sant Marc, després de l'erecció de l'església de Sant Joan Baptista, havia restat com a ermita annexa al palau. Fou enderrocada a començaments dels seixanta del segle XX. El campanar de l'església, de construcció recent, és popularment anomenat el piu roig.

Urbanísticament té semblances amb Vilallonga, amb espais irregulars que conformen petites places. Les cases s'acosten al traçat de la carretera a la darrera centúria, com també cap a la línia fèrria i cap a la unió amb Beniflà. Durant el segle XIX, la creixença demogràfica havia estat negativa. En el XX, la dinàmica serà positiva però sols fins els anys seixanta, moments en què deixa de ser el centre de negocis tarongers que li valgué el sobrenom de la Borriana saforenca.

A l'Arxiu Municipal es conserven les actes des de 1901 i conté documentació de Beniflà. En la parròquia els Quinque libri parlen a partir de 1580 i hi ha altres documents des de 1846. Part de l'arxiu senyorial es troba microfilmat al Centre Comarcal d'Arxius.
(Tornar Dalt)


BENIFAIRÓ

A la vora esquerra del riu Vaca, és un poble típic del pla. De nissaga musulmana, va estar durant molts anys lloc de mudèjars i va haver d'ésser repoblat novament després de 1609. Aleshores, solament ell, amb Barx, Simat i Tavernes, es salvà de la gairebé total despoblació. Al seu terme es troba el Castell d'Alfandech, popularment conegut com a de la Reina Mora. Encara s'hi conserven alguns elements del XIII i XIV: la porta de l'albacar, la torre de l'homenatge i la finestra per on, diu la llegenda, es va tirar la Reina Mora. També es poden trobar unes ruïnes en la casa de camp de les Carotes. Les muntanyes més ben identificades són la Penya del Migdia, que amb les seues ombres fa de rellotge, la Muntanya de les Joies i la pròpia del Castell.

El 1249 havia estat donat per Jaume I a Ferrer Matoses i Diumenge Teylla. Com sabem, però, les donacions reflectides al llibre del repartiment són molt sovint passatgeres, de forma que retorna a la corona i passa per les mans de l'emperadriu Constança fins la fundació del monestir de Santa Maria. La carta pobla per als musulmans és de 1336 i la donada als cristians de 1610. Aleshores s'hi repartiren lots de tres hectàrees que derivarien en una comunitat de llauradors prou homogènia, si bé empobrida, almenys als segles XVII i XVIII. La població ha augmentat lentament des d'aleshores i en els darrers decennis ha estat estacionària. Als darrers 150 anys, amb la construcció de la carretera d'Alzira i el tramvia, el poble ha canviat el sentit del seu creixement urbà.

L'església, primerament, era annexa a la del Ràfol, de la qual es va independitzar el 1536, amb l'advocació de Sant Joan Evangelista. Aleshores tenia el poblat d'Alfulell com a annex, el qual es situava dins l'actual terme. Darrerament, pertany a l'arxiprestat d'Alzira. Els seus llibres parroquials començaven el 1606 però foren cremats en la Guerra Civil. A l'Ajuntament es conserven acords des de 1801. Hi ha dues ermites dedicades a Sant Miquel i Sant Roc.

L'antiga circumscripció de la Foia Alta fou dividida entre Simat, Benifairó i Barx en la dècada dels 1830. Des del s. XVII, s'entenia que formaven part del seu terme les partides de la Rambla, Loar, Alboraig, Medrig, Rahal, Masil, Filutxar, Carraixet, les hortes de Xara, Alfurell i Alguasta i les séquies d'Aljumara i forana de Xara. Una part d'ell es perdé en un enfrontament legal al XVIII entre Santa Maria i Aigües Vives.(Tornar Dalt)


BENIFLÀ

Era una alqueria musulmana que formava part del terme general del Rebollet. Secularment ha estat un poble menut, del pla, a la vora del camí reial que conduïa des de Xàtiva a Dénia. Va arribar a tenir 25 famílies el 1609, però després de l'expulsió va restar pràcticament deshabitat. Un segle després, a penes si tenia 13 cases. Va créixer, durant el XVIII, i va tornar a minvar en el XIX. Va arribar a un màxim de població cap a 1930 i després ha patit diversos daltabaixos. Actualment creix cap a la circumval·lació, per on abans discorria el tren d'Alcoi. No té tradició industrial però la seua població treballa majoritàriament en aquest sector, a la construcció i, sobretot, als serveis.

Fou posseït pels comtes d'Oliva i després pels ducs de Gandia. Les seues terres reguen de la séquia d'Oliva però per costum immemorial no participava en les tasques d'agençament de l'assut d'Alcoi. Tal com resa la dita, Beniflà rega i regarà i a l'assut no anirà.

Parroquialment, ha estat un annex de Potries i la seua església es troba dedicada a Sant Jaume Apòstol. No obstant, la seua proximitat a Beniarjó ha fet que molts serveis hagen estat comuns amb aquell.

El seu terme, argilenc, es troba travessat per la séquia comuna de Gandia, en la qual dos molins fariners han estat tradicionalment la seua indústria més remarcable*. Avui encara se'n conserva un, on es podria reproduir el treball de la molta. Gràcies a ell eixien separats la farina, la sèmola i el segó. La sèmola, al capdavall, és el blat molt imperfectament i el segó la pell del cereal, també molta, que s'aprofitava per a alimentar els animals.
(Tornar Dalt)


BENIRREDRÀ

Abans de la conquesta cristiana fou una alqueria islàmica dependent del castell de Bairén. Donat el seu territori a Pere de Ribagorça, fill del rei, aquest traspassa el lloc a Guillem de Castro. En el segle XV fou posseït per Pere Ferrandis d'Ixer, en els començaments del XVI per la Seu de València i, darrerament, en el segle XVIII, per Miquel Escrivà i els seus descendents, des de 1800 comtes de Ròtova. També va ser governat durant un temps pels jurats de la vila d'Ontinyent.

L'església, dedicada a Sant Llorens, va ser filial de la parròquia del Real, de la qual es va desmembrar el 1534. Erigida en parròquia amb el patriarca Ribera, a les darreries del XVI, s'annexiona aleshores la desapareguda Alqueria Nova, que tenia església dedicada a Sant Joan Baptista. L'arxiu parroquial és prou complet i conserva llibres des de 1626. Des de 1644 serva igualment una interessant série de visites pastorals. La rectoria, el senyor feudal i els regidors col·laboraven en la gestió de molts dels assumptes públics.

A mitjan segle XIX, el militar i constructor del tramvia Gandia Carcaixent, Vicent Alcalà de Olmo, va adquirir la casa del senyor comte, va casar amb una veïna del poble i va emular els antics nobles amb actes filantròpics com ara la donació de campanes i la construcció del cementeri, on destaca el seu panteó familiar. El 1895 naixia, lligat a la parròquia, el que seria el primer dels cercles catòlics obrers de la Safor.

En una vora del seu terme menut (0,40 km2) destaca el noviciat de les MM Esclaves, d'estil neogòtic, construït el 1909 per l'arquitecte basc Epalza. Allí va ser instal·lat un hospital militar durant la Guerra Civil. Tot i que propietat gandiana, en les sues rodalies acull l'ermita de sant Antoni, al cim d'una estribació de la serra Falconera. El seu entorn natural ha patit un greu procés de degradació a causa de les noves vies de comunicació i el procés industrialitzador.

Malgrat que Gandia va pretendre la seua annexió el 1965, no s'hi va ajuntar, donat que en aquells moments no fitaven ambdós termes. (Tornar Dalt)

CASTELLONET

Al redós del tossal de Coello i al capdamunt d'una valleta, aquest poble tímid, recollit i menut resta ocult a la mirada de qualsevol viatger que no es decideixca a acostar-s'hi. És característica la porta d'accés de l'antic recinte murat que encara conserva, si bé rectificada en els anys cinquanta. A la plaça destaca l'antic palau del senyor. Des d'ella, cara avall, ens trobem amb el camí d'Alfauir, si bé antigament el de Ròtova, de ferradura, havia de ser el més important.

Va ser senyorejat, entre altres, per Miquel Ros i Valerià Boïl, qui el va vendre a Miquel de Santafé el 1575. Per això ha estat conegut, també, com a Castellonet de Santafé. A les darreries de l'Antic Règim els seus senyors eren els marquesos d'Almúnia. Es tractava, doncs, d'un senyoriu independent del monestir de Sant Jeroni. Però el casal monàstic cobrava part del terç delme i de la primícia, per a disgust dels senyors de la població.

La parròquia, dedicada a Sant Jaume, era ajuda de primera de la de Ròtova. Abans, havia estat annex de Palma i el seu servei religiós corresponia als jerònims de Cotalba. Durant el segle XVIII, el marqués de Ràfol va pledejar amb ells amb la pretensió de tenir un sacerdot sota el seu patronatge. El monestir acabà cedint part de les seues rendes i renuncià a la provisió de sacerdot. Servida per l'ecònom de Llocnou, la seua documentació (en aquest darrer poble) arrenca del 1852; i la municipal des de finals del XIX.

Com ha passat amb molts pobles del secà interior, el seu màxim de població arribà amb els començos del XX, però després ha anat disminuint. L'emigració s'ha donat cap a Alfauir, Llocnou, Ròtova i, sobretot, Gandia.

Cinc fonts brollen en el seu terme: Argoleja, el Tarro (d'on reguen unes 100 fanecades), Font Nova, el Massil i el Murtatell. L'ampliació darrera del rec ha tingut lloc, sobretot, arran del motor de Vicent Irene a Borró. (Tornar Dalt)

DAIMÚS

Alguns autors han especulat amb el seu origen greco-romà (Tanúsia) o han imaginat una gran població antiga fundada pels dianencs (Arthemis). Comptat i debatut, però, a hores d'ara, les restes més velles, segons les excavacions més recents, a l'antiga era del poble, són d'època romana. D'aquells temps és ben famosa la troballa del sepulcre romà de Baebia Quietae, les pedres del qual foren desmuntades, com encara recorden els vells. De fet, la població es situa al costat d'una via romana secundària que travessava el Serpis prop de la seua desembocadura i passava per davant de l'església.

A la vora de la falla que fa de graó i balcó als marjals i el mar, va formar part del terme general de Gandia. Joan Sifré va estar un dels seus primers senyors i al llarg del segle XV el senyoriu va guanyar en consistència arran de l'estabilització de la família gandiana dels Ros (1450) i, més endavant, amb la publicació de la crida de 1546. Amb aquesta, el territori s'organitza com una baronia i planteja les bases d'una identitat diferencial respecte a Gandia i el ducat borgià. La carta pobla data de 1612. Des de 1623, la família dels Ferrer s'enfronta a Gandia en un llarg plet per la jurisdicció i el bovalar, el qual perdura fins 1740, quan es delimita finalment el seu terme. Els comtes d'Almenara el posseïren fins el segle XIX.

La parròquia, de l'arxiprestat de Gandia i dedicada a sant Pere Apòstol, es va desmembrar de la col·legial el 1535 i va esdevenir annex de Miramar. No va guanyar la independència fins a les darreries del segle XVIII i, al capdavall, segons ens conta Francesc Pons, no es cobreix la plaça fins l'any 1902.

La documentació municipal que conserva és molt recent (les actes des del 1940, el registre civil des de 1873 i les quintes des de 1871). A l'arxiu parroquial hi ha quinque libri des de 1783. La parròquia s'independitza l'any 1902 (?).

Darrerament, la carretera d'Oliva al Grau de Gandia ha canviat el seu esquema de creixement i alhora ha fet de fita. Altrament, el desenvolupament de la platja ha ultrapassat les dimensions locals per arreplegar un turisme de diverses procedències i durador. Allí, en certs dies, es pot sentir el 'bouet': la remor de les pedres en la desembocadura del riu d'Alcoi. (Tornar Dalt)

LA FONT D'EN CARRÒS

El nom de Carròs prové de la família que senyorejà el castell i terme del Rebollet en els primers temps posteriors a la conquesta cristiana. Aquest castell simbolitzava la jurisdicció i el poder sobre tot el territori que després constituiria el comtat d'Oliva i, particularment, sobre l'anomenada honor de Rebollet.

És un poble típic de muntanya que, amb el temps, s'eixamplarà cap al pla. És per això que té el seu centre històric sobre la cresta d'un antic turó i molts carrers en forma corbada, tot resseguint els nivells de la coma. Des de la plaça on es troba la Font, abans amb set canelles, comencen els eixamples cap al pla. A l'esquerra, hi ha un Raval al voltant de l'ermita de Sant Antoni de Pàdua, cap a Potries. Un altre front de creixement s'adreçarà cap a Rafelcofer.

Alguns autors parlen d'orígens ben antics, en els temps de l'edat del ferro. Hi ha també restes d'un poblat iber, romanitzat posteriorment, així com fragments de possibles estàtues i monedes imperials. Altres parlen d'una població cristiana de nova planta fundada per Ximén Carròs. En tot cas, cal tenir en compte que les formes d'ocupació de l'espai de romans, musulmans i cristians són substancialment diferents. En el terme de Rebollet s'hi té notícia igualment de nuclis de població musulmana que acabaren definitivament abandonats, com ara Hixbar, Rafelxescar i Alcudiola.

L'església, dedicada a Sant Antoni Màrtir, és una de les més antigues de la comarca, erigida el 1329. Això indica, és clar, un prematur poblament cristià i explica la destrucció per les tropes castellanes de Pere el Cruel cap a 1364. El 1368 s'ha de promulgar una nova carta pobla, atorgada per Berenguer de Vilaragut, espòs d'Alamanda Carròs.

La rivalitat amb Oliva per esdevenir cap de la baronia del Rebollet és secular. Ben coneguda és l'èpica disputa per la possessió de la imatge de la Mare de Déu del Rebollet, amb intervenció de la força armada local i senyorial, la qual va tenir lloc en els començos del segle XVII. També disputaren ser cap de la rectoria, però el 1574 la Font esdevenia un annex i Oliva es quedava, per tant, amb les valuoses rendes primicials. A l'ermita de Sant Antoni s'afegeixen les de Sant Miquel (diuen que, també, antiga mesquita) i la Puríssima.

El creixement de la població serà constant, sobretot des del XVIII.. A més de l'agricultura, abans dels canvis del nostre segle, van ser molts els veïns dedicats a fer mitges de llana i mantes de llana i fil. Hi havia, així mateix, dues fàbriques de terrisseria, dos molins fariners, moguts amb l'aigua d'Alcoi, i una almàssera.

Com diu molt bé Camarena, és un d'aquells pobles que imprimeixen caràcter. És coneguda i reconeguda la fama dels seus habitadors com a cabuts... i sabuts. Compta amb un dels millors arxius municipals de la comarca, amb documents des del segle XVII. En canvi, gran part de l'arxiu parroquial es va perdre durant la guerra (amb alguna excepció, des de 1904). (Tornar Dalt)

GANDIA: BENIOPA

A la vora del barranc que pren el seu nom i la segella, ha estat sempre un nucli de proporcions considerables, nascut al voltant de les places major i de la presó. Després ha crescut cap al camí de Gandia i, en un altre sentit, passant el barranc, seguint el camí de Benirredrà. En aquest darrer s'hi forma com una mena de Raval fins el camí de Barx, el qual xocarà amb la dinàmica urbana gandiana, tan diferent.

A mitjan segle XIII, Jaume I hi va fer molt diverses donacions. Allí es concentraren també, el 1275, molts dels moros revoltats junt amb Al-Azraq i després reprimits pel fill natural del rei, Pere Ferrandis d'Híxar. El 1323 s'incloïa en el senyoriu de Gandia, donat a Pere de Ribagorça, pare del que seria Alfons el Vell. No obstant, va passar a altres famílies nobles, com ara els Cardona, els quals detentarien el domini al llarg del segle XV per acabar traspassant-lo als Borja. Ja en aquells moments es manifestava la que seria una de les constants definitòries del seu esdevenir: l'enfrontament amb Gandia, aleshores, en part, com a conseqüència de tenir-hi els jurats de Gandia certes competències jurisdiccionals.

Després de la commoció de les Germanies i la conversió forçosa, la rectoria es va separar de la de Gandia el 1535. En el darrer quart d'aquell segle s'erigiria en parròquia independent, amb l'advocació de Maria Magdalena, i incloent-hi 71 cases de cristians nous. Comprenia aleshores els annexos d'Alcodar, que tenia església dedicada a Nostra Senyora, i Benicanena. El 1609, els vells habitants del poble l'abandonaven per sempre més, camí de l'Àfrica.

A les darreries de l'Antic Règim, entre 1793 i 1805, Beniopa va protagonitzar un sorollós plet amb Gandia per la possessió de Marxuquera, el qual, finalment, va perdre. L'amollonament del terme actual no es va fer fins 1836. En aquells moments, els cronistes feien referència a l'augment demogràfic del poble i a alguns aspectes que li han donat fama, com ara l'activitat dels seus habitants com a llenyaters, la seua dependència de Gandia (sobretot dels seus propietaris i les seues marjals) i la seua marca de poble proletari (treballador de la terra d'un altre). Les dones es dedicaven a la cria de planters i als cucs de la seda. D'ací allò de que les benioperes tenen la panxa rasposa... de pujar a les moreres. El 1885 va patir amb especial virulència un dels darrers embats del còlera i es va haver de constituir un cordó sanitari.

Malgrat els recursos interposats i per via de decret, el 1965 perdia la seua condició de municipi independent. Això va ser molt sentit per les mateixes autoritats i pel conjunt del poble, el qual ha guardat gelosament els seus senyals d'identitat i ha procurat dotar-se d'un màxim de serveis autònoms.

Malauradament, l'arxiu parroquial és posterior a la guerra civil, llevat de dos llibres sagramentals, encetats a les darreries del XIX. L'Arxiu Municipal, amb documents des de l'any 1800, es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia. (Tornar Dalt)

GANDIA: BENIPEIXCAR

El duc de Gandia Alfons el Vell va donar aquest lloc al seu net, Hug de Cardona, l'any 1407. Abans, l'havia comprat a Joan Gascó. Anys després, també passà per les mans de Pere Martorell. En aquells moments, conformava un senyoriu conjuntament amb Beniopa i el Real. Com li va passar a Benirredrà o a Beniopa, des de ben prompte patiria la pressió de la propera Gandia, particularment en els aspectes fiscals i jurisdiccionals. Amb la fi d'aquell segle XV, Maria Enríquez el recupera per al seu ducat eixamplat. Gràcies a unes recents excavacions del Museu Arqueològic de Gandia s'han pogut documentar restes de cases i enterraments dels habitadors musulmans entre els segles XIV i XVII.

També en l'àmbit parroquial ha estat lligat al Real i, des de 1574, va estar annexionat a Benirredrà. Des de 1800 posseeix un vicari propi i és el 1953 quan es crea una parròquia independent. L'Església es troba dedicada a Sant Cristòfol.

Durant el segle XVI contenia una cinquantena de cases de moriscos, les quals es van reduir a la meitat en el segle següent, ja amb repobladors cristians, alguns d'ells d'origen italià. Cap a finals del XIX passa del mig centenar d'habitants i és entre 1900 i 1965 quan triplica la seua població, la qual va augmentar a un ritme molt accelerat, sobretot als darrers anys de la seua existència com a municipi.

El seu terme fou delimitat amb els pobles veïns el 1740. Posteriorment, però, es va pretendre la inclusió en els seus límits de l'Alquerieta de Martorell, aleshores propietat de Carles Ciscar. No pogué, tanmateix, guanyar la partida a la poderosa Junta de Defensa de Jurisdicció i Terme de Gandia i el 1817 perdia el plet i les 160 fanecades de l'altrament nomenada Alqueria d'Oriola.

El 1965 va ser annexionat a Gandia. Els informes adduïen que el seu terme era molt menut, que les edificacions no tenien solució de continuïtat amb Gandia, que ja hi havia unes habituds de vida en comú i els recursos municipals eren escassos.

El seu arxiu, amb documents dels segles XIX i XX, es troba ordenat i catalogat a l'Històric de la Ciutat de Gandia. Els quinque libri parroquials comencen en el segle XVIII.
(Tornar Dalt)

 

GANDIA: GRAU I PLATJA

Els seus orígens no estan del tot esclarits, si bé ha estat ocupat des de l'època romana i és ben probable que existís aleshores un fondejador per on eixien, per via marítima, aquells productes agraris transformats a les vil·les pròximes. Durant segles, hi ha hagut l'anomenada Torre del Grau, al costat de la qual hi havia una casa habitable i un almodí o magatzem per als productes que havien de ser embarcats. Íntimament lligat, doncs, al món marítim, s'hi instal·lava en uns terrenys no inundables voltats d'un mar que cada any es retirava unes passes i uns marjals que s'han antropitzat progressivament. El barri del Llavador sembla haver-se format arran de l'anomenada casa del Llavador, la qual fitava amb el pont de la Nora i la Séquia del Rei i on es rentaven llanes relacionades, és clar, amb el transport marítim.

A la Torre del Grau hi havia antigament soldats del Rei encarregats de la vigilància de la costa i, més endavant, carrabiners. També hi havia serveis relacionats amb la Sanitat Marítima, molt important, ja que les epidèmies com el còlera viatjaven amb els vaixells. Abans de la construcció del port hi ha ja moltes dones i joves que treballen en la preparació de les mercaderies que s'havien d'endur les 500 o 600 embarcacions que anualment s'acostaven a la seua platja: passa, taronja, cebes... En carros es traslladaven fins a la vora del mar en què els mariners, amb l'aigua fins el pit, carregaven les barques. La construcció del Port i el Ferrocarril d'Alcoi, inaugurats el 1893, suposen un gran pas endavant en l'economia i la demografia. La pesca i l'estiba han estat les activitats més característiques dels seus habitants, ben organitzats a través de confraries i un sindicalisme ben actiu.

Alguns autors parlen d'un trasllat de la capella de Sant Nicolau des de Santa Maria de Gandia al Grau en el segle XIV. L'ermita, dedicada al bisbe de Bari i administrada per la vila de Gandia, passarà a ser vicaria el 1876 i serà erigida en parròquia el 1953.

Molt relacionades amb el Grau hi ha les partides del Molí de Santa Maria, la Redonda (antic bovalar o zona de pastura d'ús comunal), Venécia (evidentment, inundable) i la Devesa, que fins el segle XIX va ser un gran bosc de pins, el qual separava de la mar les aigües dolces de la marjaleria.

Era tradició baixar des de Gandia i els pobles a la platja els dies de Sant Jaume, per Sant Joan, i pel Crist de la Sang. En els dies centrals de l'estiu s'improvisaven barraques amb canyissos a vora mar i els marells esdevenien un campament. El primer xalet va ser el de Morell, a la primera dècada del segle XX. Els plans urbanístics per a la platja nord daten dels anys 1930 i l'inici de la seua realització dels anys 50. Al sud de Sant Nicolau, a la platja de Venècia i Rafalcaït, els marellers colonitzaven les terres agrícolament. Després, construïen barraques amb canyes i fusta que acabarien esdevenint xalets, aprofitant la mare del riu. El 1967 s'hi constitueix una Junta de Contribuents de Venècia amb el primer objectiu de portar l'aigua potable.(Tornar Dalt)


GANDIA: LA VILA

Si bé s'ha especulat amb els seus orígens en l'antiguitat clàssica, la seua conformació com a nucli urbà és paral·lel al procés de conquesta cristiana i la constitució d'una xarxa de ciutats per iniciativa i interès reial. És raonable pensar que els habitants de la vila de Bairén baixaren per construir-la arran de privilegis reials que, entre altres coses, possibilitaren la construcció de muralles, la celebració de mercats i fires i la construcció de serveis públics. Sense prendre grans dimensions, prompte esdevindrà una vila farcida de cavallers, un centre comercial i, al capdavall, un centre polític amb la seua cessió al fill del rei, Pere de Ribagorça (1323) i amb la constitució del ducat reial l'any 1399. La vila, elevada al rang de ciutat en el segle XVII, tenia la seua autonomia de funcionament, el seu propi consell i la seua jurisdicció general que comprenia l'antic terme de Bairén.

És a la baixa edat mitjana quan alguns petits nobles, heretats al terme general de Gandia i altres propers, es van dedicar a la literatura fins al punt d'esdevenir plomes de renom universal: Ausiàs Marc, Joanot Martorell i Roís de Corella són els més sobresortits. Després de la mort d'Alfons el Jove (1422), el ducat retorna a la corona. Però la crisi municipal que es viu en aquells moments només es superarà amb l'aterrament i el patrocini dels Borja des del 1485. Aleshores, la vila pren una nova espenta: el 1499, la parròquia de Sant Maria esdevé seu Col·legial i cap a la meitat del XVI es completa una eixampla emmurallada dins de la qual hi quedarà una Universitat jesuítica i dos convents d'advocació franciscana. Francesc de Borja, el IV duc, segella la historia familiar i gandiana amb un alè de santedat i cultura contrareformista.

El 1740, per motivacions fiscals, tingué lloc la subdivisió definitiva del terme general de Gandia entre els pobles circumdants i la pròpia ciutat. El 1748, el ducat passa a mans dels Benavente i després a la poderossíssima família dels Osuna. Amb els començos del XIX, tanmateix, la ciutat de Gandia es trau de damunt la tutela ducal i, sota el signe de la moderació política, mamprén una tasca de modernització global. És a les darreries dels segle quan trenca definitivament la seua closca, s'aterren les muralles i s'eixampla, primer cap al sud (el Prado) i després cap a la zona ferroviària. També cap a la fi de segle, la construcció del ferrocarril cap a Carcaixent i Dénia, la línia a Alcoi i el port la situen en bones condicions per a la consolidació de la seua funció directiva d'un espai cada vegada més ample.

L'arxiu de la Seu enceta les seues series el 1540 i l'Arxiu Històric de la Ciutat conté fons municipals des del segle XIV i d'altres notarials, senyorials, familiars i d' imatges, els quals s'eixamplen a través de donacions i adquisicions. (Tornar Dalt)

GANDIA: EL RAVAL

Els ravals nasqueren amb la segregació racial i la marginació que patiren els habitants musulmans del nostre territori. El de Gandia conformava un recinte murat, separat de la vila, que durant l'edat mitjana disposava d'una organització pròpia i cert nivell d'autonomia. Això mateix fou origen de nombrosos conflictes i plets a causa, sobretot, de les competències d'alguns càrrecs com les del mostassaf de la vila i el del raval.

Durant el segle XVI tingué lloc una gran espenta cristianitzadora dels musulmans que, batejats a la força, esdevenien moriscos o cristians nous, després de la revolta agermanada. Els moros gandians foren dels primers en ser agredits. Beneïda la conversió pels poders establerts, l'antiga mesquita esdevé església annexa a la Col·legial l'any 1534. En part per acontentar els canonges de la Seu, els quals no volien que s'independitzara com les altres de la comarca. De la nova església depenien les alqueries de Martorell, Morera i Benieto, però les dues darreres foren adjudicades a Almoines amb la nova ordenació de 1574. Les rendes adscrites provenien de l'antiga ració dels alfaquís, però a penes comptaven amb un moreral i sis fanecades a la tocant partida de l'Assoch, avui urbanitzada. A les darreries d'aquell segle ja hi havia 30 cases de cristians, per 60 de moriscos. Amb la l'expulsió del 1609, les cases, com les terres, són ocupades per nous pobladors procedents, en la major part dels casos, de les rodalies.

El 1709, a causa d'una plaga de llagosta i per acord de la ciutat, s'iniciaren els novenaris de sant Josep. Des de 1694 existeix una butlla per a poder-hi custodiar el viàtic però no és fins 1733 quan es concreta el tema i s'assigna un vicari perquè atenga personalment el servei religiós. Aquest vicari era nomenat pel duc però havia de triar entre els capellans hàbils del Raval, en cas d'existir-ne.

El barri, habitat tradicionalment per veïns pobres i jornalers, havia començat a formar-se arran del pont d'Oliva, diuen que construït cap als inicis del XIV. A ell conduïa un carrer porticat ple d'obradors dels artesans. Les portes principals del recinte eren la de Sant Salvador, que mirava cap a Martorell, la d'Oliva, cap al pont vell i la de Sant Ponç.
(Tornar Dalt)

GUARDAMAR DE LA SAFOR

Té un terme molt menut, tan sols d'un quilòmetre quadrat, amb a penes 400 m de platja, el qual rega de la séquia comuna de Gandia. Algunes ceràmiques i monedes romanes semblen indicar l'existència d'una vil·la.

Encara s'endevina com a un antic recinte tancat, organitzat a l'entorn de la casa senyorial dels Tamarit (l'anomenada casa gran). Al seu costat, hi havia un trapig de sucre, que sembla va unit a la mateixa existència del lloc, instal·lat sobre la falla geològica o escarpa prelitoral. En conjunt, el poble sembla estructurat en quatre illes de cases amb tres carrers primitius, als quals s'afegeixen els del Molí i el Nou.

Altres noms que ha rebut, presos dels seus senyors, són el de Rafal de Verdaguer, el d'Alqueria de don Enric (al segle XVII) i, sobretot, el d'Alqueria dels Tamarit. El darrer senyor feudal, en el segle XIX, seria el marqués de Mirasol. Amb ell va emparentar la poderosa família dels Trénor, la qual va esdevenir molt influent i va fer construir diverses cases de camp per als seus arrendataris.

Per a parlar de la seua minsa població, hem de partir del segle XVI, quan apareixen els primers censos. Cap a 1572 era habitat per onze famílies i en els començos del XVIII n'acollia una vintena. Entre finals del XVIII i els inicis del XX s'estabilitza i creixerà, sobretot, en el primer terç del segle XX. Des dels anys quaranta, tanmateix, inicia un declivi, en gran part per la manca de serveis i d'espectatives. En els anys cinquanta, com la resta dels pobles de la mar, va experimentar una forta emigració cap a França.

Front a la casa senyorial es troba l'església, dedicada a Sant Joan Baptista. Aquesta constitueix un annex de Miramar des de 1535 i allí es serven els documents corresponents. L'Arxiu Municipal conserva les actes des de 1828 i la comptabilitat des de 1880.
(Tornar Dalt)


LLOCNOU DE SANT JERONI

El seu nom ho diu tot pel que fa als seus orígens. Els monjos de Cotalba el van fundar per tal de repoblar les terres de l'antiga alqueria del Rafalet de Bonamira, de la qual havien foragitat els moros el 1505, i s'havien avançat al que passaria el 1609. Després de cent anys de fracassos a l'hora de trobar conreadors, el 1607 prenen la determinació de fundar un lloc nou i aconsegueixen instal·lar tretze famílies procedents d'Alfauir i dues de Castellonet. La carta pobla, de 1609, és el seu document fundacional i és coneguda i publicada. On abans es trobava el Rafalet, va restar una granja, centre d'una finca que era gestionada directament pels monjos i a la qual acudien per esplaiar-se. Al seu voltant es poden trobar senyals d'habitació ibera i romana.

Aquell Rafal o Rafalet, abans d'esdevenir senyoriu del monestir de Sant Jeroni, havia estat en les mans de Ximén Pérez d'Arenós, cap a 1361, el qual el ven al cavaller Arnau Sarina. Després passa als primers ducs de Gandia i d'aquests a Sant Jeroni el 1424.

La població s'ha estructurat en un sol carrer a la vora de l'antic camí reial de Xàtiva a Dénia i, des de les darreries del XIX, carretera d'Almansa al Grau de Gandia. Als darrers anys s'ha eixamplat cap al sud amb un carrer paral·lel a la carretera. La partida de la Cuta i l'Ombria han constituït la tradicional reserva natural de bosc i de terrenys de conreu guanyats a la muntanya. Els corrals i les fonts són abundants en el seu terme.

Josep Camarena ens parla, a l'època de la seua joventut, d'una menuda indústria agrícola constituïda per dues almàsseres i tres cups per al vi. La situació del poble ha afavorit, també, el que hi haja moltes persones dedicades al transport. El mateix Camarena es troba entre els seus fills més estimats i reconeguts. Ha estat un dels pioners en la divulgació de la història i la realitat comarcal, ha creat i escampat el terme de Conca del Vernissa i ha sabut connectar la coneixença i l'estima per la naturalesa viscuda amb el saber acadèmic.

En el primer terç del segle XX, els Pobils eren la família més influent i posseïen l'almàssera de sempre. Els Tonets, que havien fet diners amb el comerç del vi, muntaren una altra i compraren als Trénor moltes propietats, abans dels frares. Per aquells anys, el poble va guanyar fama de ser molt enguixat a causa de les eleccions, de forma que tota la guarnició de la guàrdia civil d'Almiserà solia tenir ocupació.

La parròquia, amb l'advocació de sant Roc, va ser creada el 1953. Abans era annex de l'ajuda primera d'Almiserà. Conté llibres parroquials de Llocnou i Almiserà des de 1807 i de Castellonet des de 1852. A l'ajuntament es conserven les actes municipals des de 1847 i altres series des de 1835. (Tornar Dalt)

MIRAMAR

A la partida de l'Alcúdia és on es poden localitzar les troballes més antigues que es coneixen, dels temps dels romans. Amb la conquesta cristiana, la primera donació va correspondre a Sanxo Ximenis, si bé no queda reflectida en el llibre del Repartiment. Més tard va ser posseït, entre altres, per Pere Martorell (segle XV), en una època en que la població era coneguda com a Alqueria d'en Sapujada. Des de 1499 pertany al ducat de Gandia, ja que Maria Enríquez la va comprar als darrers senyors independents, els germans Balaguer. Després de llargs segles sota el domini ducal, el 1815 va encetar un costós procés per tal de revertir al patrimoni de la corona. Uns anys més tard, el 1832, tenia lloc la conflictiva i definitiva delimitació amb els marjals pertanyents a Bellreguard.

La seua zona més antiga és la dels voltants de la plaça del Trapig. Del seu costat, és el carrer major el que ha vertebrat el creixement els darrers temps. És remarcable la peculiaritat de què encara es conserven molts dels cognoms dels antics repobladors italians del segle XVII. Amb posterioritat, la població, va augmentar fins al segle XIX, però es va estancar en els dos darrers terços del XX. Des de 1910 es produeix una emigració important cap a França i Gandia. Des del punt de mira urbanístic, té una de les platges saforenques més planificada i que més prompte ha disposat de passeig marítim.

A uns escassos 12 m sobre el nivell del mar és el poble central en la línia de la falla. Els seus terrenys són sediments quaternaris arenosos i no es troben travessats per cap riu. Reguen, des de la séquia comuna de Gandia, per la séquia de Miramar, unes 229 Ha, la majoria de tarongers, les quals conformaven prop de 300 explotacions agràries cap a 1970. La ramaderia va tenir importància fins els començos del XX i després tan sols ha estat avícola.

L'església es troba dedicada a Sant Andreu. Guanya entitat parroquial el 1535, junt amb els annexos de Tamarit (Guardamar) i Daimús. Té documentació des de 1936 i llibres sagramentals des de 1919. (Tornar Dalt)


OLIVA: LA VILA.

Naix a la vessant d'una muntanyola amb la qual acaba la Serra Gallinera i el Tossal Gros. Orientada cap a la mar, aviat la delimitaran, extramurs, la séquia mare i el camí reial a Dénia. I per dalt, el castell anomenat de Santa Anna, del segle XVI.

S'ha especulat amb l'antiguitat dels seus orígens. De fet, el seu terme és de gran riquesa arqueològica: així ho palesen els poblats del Castellar i Elca o fins i tot la mateixa vila vella. Això, però, no té a veure amb la conformació de la vila que avui coneixem, la qual s'engega amb la conquesta cristiana. En el segle XIII és donada als Carròs, el 1382 passa als Riussec i, després, als Centelles. Aleshores, els termes d'Oliva i Rebollet conformen una unitat alhora dual: de fet se separen el 1413. El 1449 el seu senyor, Francesc Gilabert de Centelles, rep el títol de comte. Amb el XVI i a causa de la boda del duc Carles amb Magdalena Centelles, passarà a formar una unitat patrimonial amb el ducat de Gandia. D'aquell segle data un important eixample del recinte urbà que creix fins a l'actual carretera i al qual s'accedia per les portes del Raval, Molí, del Mar, Palau i del Pi.

Entre els seus fills més coneguts s'ha destacat, sobretot, la figura de l'il·lustrat Gregori Maians, si bé darrerament s'han revaloritzat també el seu propi germà, Joan Antoni, i el regent Gabriel Ciscar, a més dels ja esmentats Centelles.

La seua riquesa major ha estat tradicionalment agrícola. Els marjals han estat colonitzats per al cultiu de l'arròs amb el segle XIX, el qual passa a ser residual en la dècada dels seixanta del XX. La indústria ha vingut centrant-se al voltant de la ceràmica i els materials per a la construcció. Darrerament ha pres gran importància el turisme. Però, des de fa segles, l'activitat artesanal i terciària ha estat molt per baix de la del cap comarcal, tot i tenir una potència demogràfica equiparable i en molts moments superior. La immigració de les darreres dècades procedeix de l'interior valencià, de la muntanya alacantina, d'Andalusia i de Castella.

L'Arxiu de Santa Maria és, sens dubte, el millor de la Safor entre els eclesiàstics. Aquesta parròquia rebia de Pau IV, el 1575, el privilegi de ser plebania. L'Arxiu Municipal, abans ric, va ser destruït amb la Guerra Civil. Actualment estan incorporant-se fons privats i microfilms de l'arxiu senyorial dels Osuna. (Tornar Dalt)

OLIVA: EL RAVAL


El raval o vila nova d'Oliva es conformava al voltant de l'actual església de Sant Roc. Els seus orígens van lligats al processos de segregació racial que s'enfortiren amb la derrota dels musulmans revoltats amb Al-Azraq, el Blavet, cap a les darreries del segle XIII. Alguns autors, tanmateix, parlen d'un procés de concentració de la població musulmana del terme en temps del primer comte d'Oliva, al segle XV, adduint causes de seguretat.

Construït junt a la muntanya de Santa Anna, comunicava amb la vila a través del portal del Pi, del Palau i de la Verge Maria. A la seua vora, a l'actual partida de Sant Antoni, hi havia el convent de Nostra Senyora del Pi, el qual va estar reconstruït a la part baixa, l'actual, després d'un terratrèmol.

Sembla que la presència de cristians vells en el Raval és prematura. El 1527 ja en vivien 220 al costat de 300 moriscos. Aquells que amb major assiduïtat treballaven el canyamel i constituïen el suport humà de la riquesa sucrera. El 1534 tingué lloc la desmembració efectiva del barri de l'autoritat de Santa Maria, la qual cosa, sembla, tenia també efectes en l'organització d'un consell municipal autònom per a la 'vila nova'. Durant aquest segle, el creixement demogràfic fou considerable. Aleshores, gran part de l'expansió urbana s'orienta cap al camí de la Font i el camí vell de Gandia. La pèrdua de població del 1609 se supera també amb gran rapidesa, per la qual cosa Oliva continuà essent el nucli més poblat de la Safor d'aleshores. El 1621 es consuma l'agregació del Raval a la vila d'Oliva, el 1625 es promulgava la nova carta pobla i a les darreries del XVII es recuperaven els nivells de població d'abans de l'expulsió. El Raval ha aplegat durant molt de temps tanta o més població que la vila vella.

L'arxiu de Sant Roc, pulcrament organitzat, inicia les seues sèries el 1606. Amb els seus fons, i d'altres complementaris, els rectors Josep Maria Domínguez (1899-1900) i Francesc Pons (1989) han confeccionat unes valuoses cròniques. (Tornar Dalt)

PALMA

Aquesta antiga alqueria musulmana és un dels nuclis cristians més antics de la comarca. En ell s'estableix una de les seues primeres parròquies, de la qual prenen possessió els monjos jerònims l'any 1391, poc després de la seua arribada a Cotalba. La jurisdicció unida al seu castell abastava els actuals termes dels set pobles més orientals de la Safor: Llocnou, Almiserà, Castellonet, Alfauir, Ròtova, Ador i Palma mateix. Els mateixos que, eclesiàsticament, depenien del monestir de Sant Jeroni i dels quals obtenia unes sucoses rendes primicials. Els priors d'aquest monestir mantingueren una secular polèmica amb el bisbe, el qual preferia que la parròquia fora servida per un clergue secular.

Arnau de Romaní fou un dels seus primers senyors (1269). Poc després, el 1277, el cavaller sicilià Joan de Pròixita n'aconseguia el feu honorari i unificava els termes de Palma i Borró. Per arrodonir la feina, el seu hereu aconseguiria l'alta jurisdicció, de la qual no sempre els reis se'n desprenien. Gran part de la seua història va unida a la d'Ador, com també a la de Beniarjó, raó per la que no repetim alguns aspectes ja comentats.

A ponent de la població, segons ens informa Joan Cardona, hi ha la cova de la Clau, amb unes remarcables pintures d'estil naturalista o llevantí. Al mateix peu del tossal on es situa, la Plana, hi ha restes d'ocupació ibèrica. La seua topografia duu a una particular tipologia arquitectònica respecte als poblats de pla: les illes de cases esdevenen molt allargades i les places triangulars. La línia més primitiva de creixement seguia el camí de Beniarjó. Però en els inicis del XX es desplaça cap al pla on discorria la carretera, en un procés semblant al d'Oliva.

En el seu ample terme hi ha la Creu Blanca, la qual constitueix un escaló climàtic, sobretot pel que fa la pluja. I al costat del castell, el Penyal Poquet, descarnat en la recerca d'argila per als rajolars. A la serra Grossa i a la Falconera se situen diversos jaciments prehistòrics. La partida de les Jovades, pel seu nom, ens recorda els primitius repartiments immediats a la conquesta. Cap al nord i fitant amb Gandia, hi ha gran part de la Marxuquera Alta, amb la seua primavera esplendent i els seus estius secs i destructius. Als anys vint tingueren lloc els primers esforços infructuosos per traure aigua. Però als anys 50 aquests reeixiren i començaren unes ràpides transformacions en regadiu; i els primers xalets. En els 60 arriba l'aigua del pantà de Beniarrés, el qual havia eixamplat la seua cabuda.

L'església, dedicada a Sant Miquel Arcàngel, compta amb un arxiu molt ric, amb papers des de 1524, en el qual es fonamenta un estudi realitzat per un dels seus darrers rectors. En depenen una ermita, Santa Anna, i un cementeri que es fa fer el 1895 en terrenys donats per l'influent comte de Ròtova. L'Arxiu Municipal, fins els anys 1980, va estar un bon exemple de desídia en la conservació documental. Avui resten alguns papers des de mitjans del segle XIX però la major part són de l'època del franquisme. El registre civil sí es troba complet. Al Centre comarcal d'Arxius hi ha reproduccions de documents senyorials i escriptures del notaris que hi han treballat.(Tornar Dalt)


PALMERA

És un poble menut del pla de l'horta, plaçat entre Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa, del qual poble el separa el barranc de Palmera o Beneteixir. Abans de l'expulsió tenia 33 cases de moriscos. A mitjan segle XVII tan sols en tenia 12. Al llarg del segle XVIII duplica la seua població fins arribar als dos centenars d'habitants. Continua augmentant fins a l'entrada del segle XX, en la segona dècada del qual s'observa una incipient industrialització al voltant de la xarcuteria i les petites fàbriques de begudes. A partir dels anys trenta, però, experimentarà una congelació, acompanyada d'una certa emigració a Gandia i Oliva.

El carrer de la sèquia ha estat el vertebrador del creixement del poble. Després, com a Bellreguard i l'Alqueria, la lògica de desenvolupament original ha canviat en funció de la carretera Silla-Alacant.

Va pertànyer a Pere Desvalls, al segle XV, i en la centúria següent va ser posseït per Na Violant Pujadas, baronessa de Finestrat i senyora també dels llocs de Piles, Rafelsineu i Pedreguer, la qual casà amb Bernabé Borja, senyor d'Anna i Enguera. Un descendent seu, Ferran de Borja Pujadas, guanyaria el títol de comte d'Anna el 1604. Sembla que fins a la fi de l'Antic Règim, quan eren senyors el comtes de Cervelló, continuà formant una unitat política amb Piles. La jurisdicció suprema, això sí, corresponia a Gandia i el seu ducat. Per la seua situació, a mig camí d'Oliva i Gandia, ha estat el lloc tradicional de celebració de les juntes de regants de l'Horta de Gandia.

El seu terme és molt menut (0,9 km2) i va ser amollonat el 1725. En ell predominen el cítrics, els quals, el 1970, ocupaven 87 de les 94 ha conreades, la major part en règim de minifundi. Hi ha hagut una certa tradició de cria de ramat vacú i en les darreres dècades s'ha consolidat un certa tradició industrial. Malgrat això, la renda familiar mitjana era inferior a la comarcal

L'arxiu municipal és en gran part posterior a la Guerra Civil. Sí es conserva el registre civil complet. La parròquia, amb biblioteca, també va perdre la documentació amb la Guerra del 1936.

Era ajuda de primera de la de Piles, a la qual es va annexionar quan aquella es va separar de Gandia. El 1903 prenia possessió el seu primer vicari i des de 1953 és parròquia independent, tot comprenent el barri de Sotaia, de l'Alqueria. El temple es troba dedicat a la Puríssima Concepció.(Tornar Dalt)


PILES

En l'escarpa entre la costa i la terra ferma, Piles s'ha desenvolupat entorn a l'eix constituït per l'antic camí d'Oliva a Miramar. Bazzana el considera un lloc musulmà previ a la conquesta. És un poble gran per al tamany mig dels nostres nuclis. Cap a l'any 1800 ja tenia un miler d'habitants i des d'aleshores, tot i que amb ritmes irregulars, els ha duplicat.

En el XV en va ser senyor Francesc Verdeguer. En començar el XVI ho era Guillem R. Pujades i en els inicis del XVII en Joan Pujadas de Borja, comte d'Anna, qui també senyorejava Palmera i Rafelsineu. A les darreries de l'Antic Règim era el seu titular el comte de Cervelló, amb qui abundaren els plets en les primeries del XIX.

La parròquia, amb l'advocació de Sant Bàrbara, es desmembra de Gandia el 1535, juntament amb els annexos de Rafelsineu, després despoblat, i Palmera. Existia una ermita dedicada a Sant Antoni Abat, ja desapareguda, on després es va fer el cementeri. Malgrat formar part dels antics termes generals de Gandia, la parròquia acaba depenent de l'arxiprestat d'Oliva. Conserva documents des del segle XVII, molts d'ells relatius a Palmera. El llibre més antic és el registre de matrimonis (1584) i la primera visita pastoral data de 1620. A l'Arxiu Municipal tan sols podem trobar papers des del segle XX, si bé el registre civil es troba complet.

Té fama d'haver-se constituït en un important centre exportador de taronja, als comerços del qual havien d'acudir des dels pobles veïns. A la seua platja podem observar la torre de guaita millor conservada de la costa saforenca, construïda el 1577 per prevenir els atacs dels pirates berberiscs com Barba-rosa. Unes altres eren a Oliva, de la que no queda res, al Grau, a Xeraco i a la Vall. Després de l'expulsió morisca ja perderen la seua primigènia funció. Però les costes hauran d'ésser constantment vigilades, bé siga per motius sanitaris o fins i tot polítics. Al capdavall, són una frontera.

Ha tingut una de les platges d'estiueig més familiar i entranyable on es retroben molts dels emigrats a França que retornen temporalment. També hi va haver emigració cap a Amèrica. (Tornar Dalt)


POTRIES

És un dels pobles més coneguts de la comarca. Bé siga pel seu porrat, per la seua terrisseria (de malnom, els seus habitants són cassolers) o bé pels partidors d'aigües que distribueixen el rec per al conjunt de l'Horta de Gandia.

Com a antecedents prehistòrics de poblament a la zona cal remarcar els jaciments de la partida de la Casa Fosca, de finals del neolític, o de la muntanya dels Penyascals, de l'edat del Bronze. A la partida de la Campina-Catorzena, s'han excavat vil·les romanes on s'han pogut descobrir indicis de la fabricació d'objectes ceràmics, sobretot àmfores per al vi.

El 1252 va ser donat als Carròs, és a dir, que ha format part de l'antic terme castral del Rebollet, el qual, com és sabut, passaria des del segle XVI a les mans dels ducs de Gandia. L'amollonament del seu terme particular data de 1725. Com la resta dels pobles del Rebollet, formà part de la província d'Alacant fins 1847. Cap a mitjans del segle XIX disposava d'un camí carreter cap a Gandia, mentre que els altres eren de ferradura. Aleshores, en les cinc partides rurals que identificava Madoz es cultivaven 1300 fanecades d'horta i 200 de secà. Al llarg del darrer segle, l'evolució poblacional s'ha vist estancada, sobretot des de 1960, tot voltant el miler d'habitants. Paral·lelament, s'han produït moviments migratoris cap a Argentina, EEUU i França.

L'Arxiu Municipal s'ha vingut conservant amb molta cura i serva fons des de l'any 1799. La parròquia té els quinque libri des de 1753 i algun document anterior, tot contenint informació sobre Beniflà.

L'església té l'advocació dels Sants Joans i la seua plaça conforma el nucli urbà més antic. Curat des de 1535, va guanyar el rang de parròquia amb la segona reordenació de la diòcesi del patriarca Ribera i se li va adjudicar Beniflà com a annex. L'ermita del Santíssim Crist de l'Agonia, si bé amb antecedents previs, va ser alçada el 1854 amb motiu de l'epidèmia de Còlera. Va comptar també amb un oratori públic dedicat a Sant Ferran i Sant Blai. (Tornar Dalt)



RAFELCOFER

És un poble de pla a la vora del barranc de Palmera. A l'edat mitjana, el ravalet de l'Alcudiola, a frec del camí vell de Xàtiva, fou un poblat independent de mudèjars mentre que a Rafelcofer predominaven els cristians. De dimensions semblants fins 1609, després Rafelcofer prendria una dinàmica estable i ascendent mentre l'Alcudiola reculava. Avui conformen una unitat municipal i l'antagonisme tradicional entre els habitants dels dos nuclis ha desaparegut.

El nucli més antic és el que volta l'Església i el carrer Xiquet. Als darrers anys, el desenvolupament urbà ha seguit l'esquema longitudinal cap al camí vell de Xàtiva. A l'Alcudiola, com a manifestació d'una mena d'urbanisme fòssil, encara es conserven materials i tipologies propis de l'arquitectura morisca, tot en consonància amb l'escàs desenvolupament. La dinàmica demogràfica s'ha paralitzat amb el segle XX. Fins i tot hi ha un descens des dels anys trenta.

Al cim del Rabat hi havia un poblat ibèric. De les peces rescatades en les nombroses excavacions, una part és al museu de Gandia i una altra al propi de Rafelcofer. També s'ha trobat ceràmica, monedes i dues làpides dels temps de cultura romana. A l'edat mitjana és de destacar la carta pobla de 1368, que marca les clàusules bàsiques de relació amb els senyors del Rebollet i amb els ducs de Gandia al llarg de molts segles.

Els titulars de la parròquia són sant Antoni de Pàdua i sant Dídac d'Alcalà i forma part de l'arxiprestat d'Oliva. Com tantes altres, es desmembrà de Santa Maria el 1535, amb els annexos d'Alqueria de la Comtessa, l'Alqueria dels Frares i l'Alcudiola. Les seues partides més antigues són de 1902, però la major part dels documents desaparegueren amb la darrera Guerra. A l'Arxiu Municipal i al Jutjat tan sols trobarem documents des dels anys 1930.

Són característics del poble l'afecció a la pólvora i l'artesanat pirotècnic. Altrament, hi ha alguns precedents de treball industrial en els molins. Un d'ells es lliurava a descorfar arròs a causa de la proximitat dels marjals de Pego-Oliva. Com hem vist, la població s'ha ressentit de la no substitució d'aqueixes activitats. (Tornar Dalt)

EL REAL DE GANDIA

Dins del terme general de Bairén, sembla que fou un antic rahal o gran explotació rural musulmana. Durant l'edat mitjana, era identificat també com a Benicascaix. Avui, cap a llevant, encara es conserva el tancat de l'antic hort senyorial. Hi existia també un trapig que arribà a ser comprat per una companyia medieval alemanya.

Moltes coves del seu terme han estat excavades, en part per l'impuls de Joan Avargues, aficionat a la història i, sobretot, a l'arqueologia. Entre altres, la dels Teixons i la de Bolta, així com el poblat dels Bancalets. Pel seu tamany, és ben remarcable també el poblat de l'edat del Bronze del Molló Terrer. El duc Alfons el Vell el va traspassar en herència a Hug de Cardona, juntament amb Beniopa i Benipeixcar, i el 1425 en prenia possessió. El 1502, amb l'embranzida borgiana, tornà a formar part del ducat.

L'any 1738, el poble es va decidir a denunciar la ciutat de Gandia i els llocs de Benipeixcar i Benirredrà a causa de què els seus veïns tenien terres al Real i no volien pagar la contribució. Es desferma així un decisiu procés, que portarà a la definitiva subdivisió del terme general de Gandia el 1740. El seu territori particular és rogenc i es troba fertilitzat per les aigües del riu Vernissa. Es feien bones hortalisses, hi havia tres molins de tres pedres (dos de farina i un d'arròs) i abundava l'arriaria. La dinàmica industrialitzadora és molt recent i es deu a la proximitat de Gandia, la distància a la qual ha vingut escurçant-se. No obstant, abans, moltes fabriqueres treballaven a la propera Almoines.

Junt a la proximitat de Gandia, alguns trets religiosos marquen especialment la personalitat del Real. La parròquia té l'advocació de la Visitació de Nostra Senyora i va ser el 1535 quan es desmembrà de Santa Maria de Gandia, amb els annexos de Benipeixcar (que encara té), Benirredrà i Alqueria Nova. Encara conserva les partides sagramentals des de 1611. En els anys 1920 es va construir en el seu terme un dels grans símbols del catolicisme social: l'oratori del Sagrat Cor de Jesús. I més recentment, el Preventori de Nostra Senyora dels Desemparats. El franciscà Carmel Bolta, mort a Damasc el 1860 i beatificat el 1926, ha aconseguit fer-se un gran lloc en la memòria històrica del poble. Del seu costat, l'Arxiu Històric Municipal es troba en gran part en mans particulars.

Segons observa Camarena, és característic del Real que cada persona tinga un malnom diferenciat del familiar. Hi ha hagut gran afecció a la pilota, cosa que testimonia el carrer de Contramà o del Palau, i al joc de les bitlles o bolos. (Tornar Dalt)


RÒTOVA

Plaçat damunt d'un tossal, a la vora dreta del Vernissa, és un poble de trànsit entre el pla al·luvial i la muntanya. El seu nucli originari era allargat i caminer. S'estructurava a la vora del camí reial que arribava des de Gandia tocant un flanc de la casa senyorial o palau; esquema que es repeteix amb la carretera des de mitjan segle XX.

En el seu terme abunden les troballes de restes prehistòriques, entre les quals destaquen la cova de les Rates Penades, l'abric de la Penya Roja, la cova del Barranc Blanc i altres recers en procés d'estudi. Va aparéixer una làpida romana, ara al Museu de Gandia, en construir les cases de darrere de l'Església, potser en relació a la vil·la situada entre Ròtova i Alfauir.

Al llarg de la baixa edat mitjana hi va haver pobladors cristians que convivien amb els musulmans. Dins de l'antic terme del castell de Borró, havia de subjectar-se, no obstant, a la jurisdicció superior del castell de Palma. En el començament del XV, el seu senyor, Joan de Fluvià, va tenir un gran projecte hidràulic per millorar la séquia comuna de Ròtova i Alfauir i va acordar amb els jerònims la utilització de les aigües del Vernissa. Des de 1546 es regeix per la carta de població atorgada per Pere de Figuerola. Al capdavall, Ròtova era un dels pocs senyorius que havia escapat a la cobdícia dels Borja, el qual canviava de mans amb una gran velocitat. Propietat de la família Vich en entrar al XVI, passaria després als Polop, als Baiarri, als Balaguer i finalment a mans de Josep Faus, qui el compra en la darrera dècada del segle XVII. L'any 1800, Llorenç Bou de Penyarroja aconsegueix el títol de comte de Ròtova.

Tenia una demografia limitada (18 cases habitades el 1646), unes rendes minses i escasses possibilitats d'expansió, voltat com estava per senyorius vinculats als jerònims. No obstant això, en el segle XVIII es va consolidar com el nucli més important entre els pobles de la Conca del Vernissa. En la dècada dels vint del darrer segle va tenir lloc un cert creixement i es va obrar el barri de la Salut, però en conjunt, les darreres dècades han estat d'estancament.

La parròquia s'independitzà de Palma el 1535. Aleshores, el prior de Sant Jeroni s'obligava a posar un sacerdot secular per instruir els moriscos de Castellonet i Almiserà. Li pertanyien aquests com a ajudes de primera i Alfauir com a annex. Per aquells anys va ser rector el que després esdevindrà el venerable Miguel López de Grez, d'origen navarrès. Des del monestir de Sant Jeroni, després de la desamortització, es traslladen la imatge de la Mare de Deu de la Salut i el retaule major. La Verge de la Salut, procedent d'Onil, havia estat duta al monestir a conseqüència d'una epidèmia esdevinguda el 1752. Actualment, la parròquia encara conserva Alfauir com a annex. Té partides sagramentals des de 1620 corresponents a tots els pobles de la conca del Vernissa. Des de 1767, solament de Ròtova i Alfauir. L'Arxiu Municipal engega les seues sèries des de mitjan segle XIX. (Tornar Dalt)



SIMAT DE LA VALLDIGNA: EL POBLE

Existent ja als temps de la conquesta, aquest poble va nàixer entre les arrels orientals del Toro i el naixement del riu Vaca o Font Gran. Allò que més pregonament ha marcat el seu si és el naixement del monestir de Santa Maria, de monjos blancs, el qual es plaçà a la seua vora i dirigí la Valldigna durant un grapat de segles. En la baixa edat mitjana era, cal destacar-ho, l'únic lloc on habitaven cristians, llevat del Ràfol, sempre amb una vida precària.

El seu terme va ser delimitat amb el de Benifairó a través d'un procés que culmina el 1837. És aleshores quan es consoliden els actuals municipis. De bon antuvi s'acordà que comunament disposarien d'un zona de pastura al voltant de la partida del Portitxol i que ambdós pobles podrien abeurar els seus ramats a les fonts del Cirer, a Simat, i de l'Escudella, a Benifairó. El seu territori acull la pedania del Pla de Corrals, plaçat entre l'alt dels Tres Cucons i Malet i ben prop de l'emblemàtic massís del Buixcarró. Un altra penya important en les seues fites amb Barx és el pic de Penalba, a 764 m. A mitjans del XIX mantenia ramat llaner i cabrum, un molí fariner, dos d'oli, una fàbrica de terrisseria i quatre forns de pa.

L'església, dedicada a Sant Miquel, es va constituir en parròquia el 1534, tot independitzant-se del Ràfol i quedant-se la Xara com a annex. Pertany a l'arxiprestat d'Alzira i durant segles ha tingut també Barx com a annex. A més de la Xara, una altra ermita es troba dedicada a la Verge dels Desemparats, en el Pla de Corrals, i a les afores és la de la Verge de Gràcia.

L'arxiu municipal arrenca des del 1936. Els llibres sagramentals, incomplets, des de 1892. Sols hi ha un llibre del XVIII-XIX. Pertany al partit judicial d'Alzira. En els darrers temps, el creixement urbà s'ha adreçat cap a la cruïlla de camins que la comuniquen amb Alzira i Xàtiva. La dinàmica demogràfica ha estat molt positiva des de l'expulsió dels moriscos fins les primeries del XX, tot superant els 3000 habitants cap a 1930. En la segona meitat del XX ha estat lleument regressiva. (Tornar Dalt)

SIMAT: SANTA MARIA DE LA VALLDIGNA


Va ser el 1298 quan Jaume II, probablement atabalat per la presència sarraïna i, d'altra banda, per a eterna honor de Déu i per les ànimes dels seus parents, va donar tota la vall d'Alfàndech a l'abat del monestir cistercenc de Santes Creus. En tres dies, Bononat de Vilaseca, capellà major del rei en les seues campanyes, prenia la possessió efectiva. Les fites les constituïen els termes de Cullera, Corbera, Alzira, Barx, Barxeta, Bairén i, de forma extraordinària, s'endinsaven una milla dins la mar. La delimitació del seu terme amb del de Bairén data del 1301, si bé va ser modificada per una sentència de 1388

La monarquia pagava així deutes contrets i afermava el domini del territori front al poder de Castella i front a la mateixa població musulmana. El mateix privilegi de fundació contemplava ja el traspàs de les alqueries de la Vall: Simat, Xara, Benifairó, Alfulell, la Taverna i l'Ombria. Només el Ràfol, com sabem, tenia una escadussera població cristiana. Pocs anys després, passaran a les mans de l'abat Barx, Massalari i Alcudiola -les dues darreres, com el Ràfol, a la vora del camí entre Gandia i Cullera-.

Els dominis que amuntegà el monestir de Santa Maria ultrapassaren, també, els límits de la Valldigna i s'escamparen, sobretot, cap a la Ribera i l'Horta de València. Amb tot, no arribaren més enllà dels límits d'allò que era abastable per als seus administradors. L'antiga alqueria de Benivaire, al terme actual de Carcaixent, va ser una de les més importants i darreres donacions de Jaume II (1311-1318). El 1329 rebia Rugat, a la Vall d'Albaida, de Pere el Cerimoniós, i el 1351 comprava el poble d'Almussafes.

Una llarga llista de butlles, privilegis, eixamplaments de jurisdicció, exempcions i altres actes, acabaven d'arrodonir el territori, el poder i les propietats d'un dels senyors eclesiàstics més importants del País. Una senyoria en les mans d'una comunitat que podia arribar al centenar de monjos blancs.

La majoria de les cròniques coincideixen en assenyalar el llarg abaciat d'Arnau d'Aranyó, a la segona meitat del XIV, com a una de les èpoques més glorioses del cenobi. Més endavant, tanmateix, les eleccions abadials concitaren forces encontrades i provocaren conflictes virulents que serien resolts des de Santes Creus, Poblet o Benifassà. Entre 1460 i 1529 els abats foren comendataris, és a dir, absentistes nomenats entre personatges poderosos, com foren alguns membres de la família Borja. Davant dels fets de l'expulsió de 1609, l'abadia es plantejaria de canviar al seu favor les condicions de la carta pobla, les quals només serien acceptades per tots els veïns cap a la fi del segle.

Els plets i conflictes de caràcter antisenyorial serien cada vegada més freqüents fins la dramàtica exclaustració definitiva dels monjos, el 1835, la qual contrastava amb les mostres d'alegria dels valldignencs, que veien el final de la seua condició de vassalls.
(Tornar Dalt)


SIMAT: LA XARA

Aquesta descripció és necessàriament asimètrica en relació a la resta, en la mida que es tracta de l'únic nucli despoblat al que se li dona entrada. A això s'afegeix el cas tan especial de la Valldigna, la qual es va mantenir com a terme general i municipi únic fins el segle XIX. La Xara mai no ha estat una entitat local, ni tan sols una aljama en temps de moros, ja que eren el conjunt dels musulmans de la Valldigna, majoritaris, els qui la formaven. En la Vall hi havia, això sí, una antiga divisió territorial consuetudinària: la Foia Alta, que comprenia la Xara, Simat, Benifairó, Alfullel i Barx, i la Foia Baixa amb Tavernes, l'Ombria, el Ràfol i Massalari. Sembla que aquesta divisió estava originada per la partició de les aigües de la Font Major

La Xara va estar una antiga alqueria musulmana, la qual era citada en les fonts de mitjan segle XIII com a Axara, dins dels termes generals d'Alzira, d'on després se separà la Valldigna. Les excavacions realitzades per Josep Torró van proporcionar evidències d'enterraments mudèjars al seu subsòl.

La particularitat més decisiva d'aquesta població va ser la seua no acceptació de la conversió forçosa al cristianisme, la qual impulsaren els agermanats i poc després, el 1525, legalitzava un decret de Carles I. Ja aleshores, desapareixen de la Xara 50 dels seus pobladors. Però uns anys més tard, el 1532, fuig el poble sencer: uns dos-cents moriscs. Sembla que, a la vista de les vexacions patides, no esperen l'expulsió posterior. Aquell any, el famós pirata barbaresc Barba-rossa havia saquejat Piles i embarcava a Cullera prop de 2000 moriscos, entre els quals hi havia els antics habitadors de la Xara. L'any següent s'hi estableixen 16 pobladors cristians. Tanmateix, arribats a 1609, aquests s'estimen més instal·lar-se en altres indrets de la Vall i deixen definitivament despoblat el lloc. En aqueixa no-consolidació del poblat rau la clau de la conservació de l'antiga mesquita, després esdevinguda ermita rural sota l'advocació de Santa Anna.(Tornar Dalt)


TAVERNES DE VALLDIGNA

Col·locada entre la falda meridional de la muntanya de les Creus i el riu Vaca, va guanyar la seua preeminència poblacional al si de la Valldigna arran de la desaparició del Ràfol i el trasllat dels seus habitadors, cristians, a l'antiga Gebal Cobra musulmana.

Sobretot a les darreries de l'Antic Règim i dirigida per la seua oligarquia local, Tavernes creixeria intensament a la contra del monestir, tot constituint una mena de contrapoder. Malgrat el seu considerable augment de població, però, la seua diversificació social no seria excessiva, tot existint una immensa majoria de llauradors.

La desaparició dels monjos consolidaria el seu paper capital a la contrada valldignenca. De fet, la seua configuració urbana data sobretot del XIX, on destaca la figura del prohom i alcalde progressista Gabriel Hernández. En aquell segle, la població es duplica i es funden l'hospital, gestionat per les germanes de la doctrina cristiana, i altres infrastructures sanitàries i urbanes. Va ser el 1916 quan se li va concedir el títol de ciutat. Tanmateix, la industrialització és relativament recent i comença amb els inicis del segle XX. La carretera i el tramvia, realitats i símbols de desenvolupament, han esdevingut a la fi barreres per al creixement.

El seu terme està constituït per l'antiga Foia Baixa. En ell s'hi troba la muntanya i antic poblat de l'Ombria, l'església del qual es trobava dedicada a Sant Antoni Abat. També tenia els caserius de Teularet i la Marina, així com els despoblats de Massalari, Ràfol i l'Alcudiola, avui noms de partides.

En el barranc de Bolomor hi ha una cova que ha esdevingut clau per explicar els antecedents poblacionals més antics de la Safor, superiors als dos-cents mil anys, durant el paleolític inferior. Restes d'un queixal, abundants eines tallades i ossos d'espècies animals ja extingides permeten establir-ho així. També hi ha al terme altres jaciments de períodes més recents.

La parròquia de Sant Pere Apòstol pertany a l'arxiprestat de Sueca i va ser erigida el 1535. Se separava, així, de la primitiva del Ràfol. Aleshores, la major part dels seus habitants eren encara moriscos. Les seues partides conservades més antigues daten de 1717 i els llibres de l'altra parròquia, de Sant Josep, de 1954. Hi havia les ermites de Sant Josep, Santíssim Crist de la Sang i Sant Llorens, aquesta darrera on era l'antiga Alcudiola, transformada en ermita i desapareguda.

Formava part del partit judicial d'Alzira i, després, del de Sueca. L'Arxiu Municipal és ric, amb actes des de 1724, cosa que ha contrastat amb la seua deficient situació.
(Tornar Dalt)


VILALLONGA

Té el seu origen en l'agrupació de tres alqueries musulmanes del terme del castell de Vilallonga. Els seus noms eren Cais, l'Alcúdia i la Plaça (o la Font, segons alguns autors). Totes plegades, conformaren una 'llarga vila' i arran de la conquesta cristiana foren rebatejades amb el nom actual d'etimologia llatina. El topònim compta amb un acurat estudi de Ximo Juan Cabanilles.

Alguns referents destacables del patrimoni arqueològic són les coves del Pastor (neolítiques) i el jaciment dels Aiguamolls, romà, les peces recentment rescatades del qual es troben al Museu Arqueològic de Gandia. També s'han fet excavacions a la necròpolis o maqbara de l'antic poblat de Cais.

Plaçada als peus de la Safor, disposa de fonts i aigües abundoses. Però la utilització per al rec del capdal del Serpis fou sempre problemàtica a causa dels interessos dels regants de l'horta gandiana. Encara en el seu terme es troba l'assut d'Alcoi o d'en Carròs, on es desvia l'aigua que secularment ha regat la major part d'aquesta horta. Durant el segle XIX, els antics molins de vora riu foren transformats en fàbriques de l'Electricista Alcoyana.

Les famílies nobles més conegudes que han detentat el senyoriu del castell durant l'edat mitjana han estat els Romaní, els Llençol i els Boïl, si bé sembla que el primer beneficiari fou el cavaller basconavarrés Dídac López de Haro, el 1254. La política expansiva dels Borja, però, va fer que passara a formar part dels seus estats poc després de l'expulsió morisca, el 1621.

Amb l'embranzida cristianitzadora posterior a les Germanies s'hi configuraren dues rectories (1535). La de la Font incloïa Cais, l'Alcúdia i Buixerques (a mil passos del nucli urbà). L'altra, a Reconxent, comprenia Forna i l'Almàsseta. Altres alqueries nomenades i progressivament despoblades són Reconx, Ràfol, i Simat. Una mostra de la pluralitat d'entitats religioses és l'existència, avui, de la capella de Nostra Senyora de la Font, l'església del barri de l'Alcúdia o l'ermita de Sant Antoni, a més de les capelles de Sant Llorens i la de la troballa de la Verge de la Font. Abans hi havia, encara, l'oratori semipúblic de les germanes de la Caritat de Santa Anna, dedicades a l'ensenyament.

L'actual parròquia està dedicada als Sant Reis i compta amb un bon arxiu, les partides més antigues del qual daten de 1631. S'hi guarda, també, la carta pobla i un document sobre la troballa de la Mare de Déu de la Font. A l'Arxiu Municipal podem trobar materials des del segle XIX: correspondència des de 1838 i actes des de 1868.

És, sens dubte, un d'aquells pobles que imprimeix caràcter. El seu ample terme, amb la Vall de la Safor, la mola muntanyenca i el riu d'Alcoi, li dona uns trets especials.
(Tornar Dalt)

XERACO

Inclòs a l'antic terme general de Bairén o de Gandia, ha estat un poble on conviviren durant molts anys musulmans i cristians. També ha estat, donada la seua situació, un clàssic punt de trobada entre els valldignencs i la gent de Gandia i la seua Horta.

El territori és ric i proper a la mar, la qual cosa el feia propici per a invasions piràtiques. D'ací la seua típica torre de guaita. Per ell discorre el riu Vaca, que pren el nom de Xeraco en el seu darrer tram. L'inicial amollonament del terme (1740) no va incloure, tanmateix, la partida de les Marines, amb la seua tradicional pineda. Aquesta va ser agregada, malgrat les queixes de Gandia, a partir de 1834. Les fites amb Xeresa també foren problemàtiques, sobretot a la zona muntanyenca, la qual tenia un tradicional ús comunal. A la fi, el 1889, després d'un munt de conflictes i anècdotes, fou dividida a parts iguals entre tots dos pobles. Més antigament, el 1388, ja s'havia fet un amollonament al nord, per tal de salvar les diferències amb el monestir de Santa Maria, però aquest es referia al terme general de Bairén.

La cova del Vell i el poblat de la Barcella constitueixen els testimonis més antics de presència humana. La primera donació coneguda després de la conquesta va ser feta a Arnau Bosquet, junt a 30 companys seus d'armes, l'any 1248. En els inicis del XV va ser, entre altres, del cavaller Roderic Rius i de Joan de Nàtera. El 1478, Joan II en fa lliurament a Bernat Almúnia. Tres quarts de segle més tard, Joan Jeroni Almúnia el venia a Francesc de Borja (1550)*.

Va dependre eclesiàsticament de Gandia, fins que el 1535 es va erigir en rectoria de moriscos. El 1574 esdevé annex de Xeresa, de la qual s'independitza el 1755, en ser constituïda en vicaria. Té una ermita dedicada al Crist de l'Agonia, un oratori semipúblic dedicat al Sagrat Cor i un altre públic de Josepa Gómez.

En el moment de l'expulsió morisca tenia 42 famílies i, després, la seua recuperació demogràfica fou lenta. Durant aquest darrer segle, la dinàmica econòmica i demogràfica ha estat molt positiva, afavorida per una agricultura intensiva i comercial. Donat que no arribava l'aigua de riu, ha estat tradicional el rec amb sínies, però la transformació dels marjals i els pous van obrir unes perspectives que abans no tenia, a les quals es fa afegir la fama dels seus productes primerencs, com ara la bajoqueta, i les bones comunicacions. Altrament, com sabem, la franja costanera s'ha revaloritzat en extrem. En hivern, la marjal propiciava la cacera d'ànecs i aus aquàtiques.

La documentació del l'Arxiu municipal és posterior a la Guerra Civil, sí bé les actes s'enceten el 1884. A la parròquia, amb bon ordre, hi ha documents des de 1833, si bé les sèries completes comencen a les darreries del segle. (Tornar Dalt)

XERESA

Plaçada al terme general de Bairén, entre la falda d'una muntanya i el barranc de la Martina, sols va acollir, durant segles, població musulmana.

El seu traçat originari és semblant al de Simat, amb una zona alta, tortuosa, i un 'raval' a l'entorn de l'antic camí de Gandia. Des de la meitat del XIX el poble ha passat a l'altre costat del barranc. La part més nova s'organitza seguint els camins de Xeraco i de la Mar. El segle XX ha estat de creixement demogràfic, en la seua primera meitat, i d'estancament després.

Té una estació prehistòrica en la muntanya de Calameu, sobre el camí de Xeraco, i restes de ceràmica romana que es van trobar al caseriu de la Servana. Com també alguna inscripció. Conserva trossos de muralla antiga, la qual cosa pot suposar una habitació des de l'antiguitat.

Jaume I donà l'alqueria musulmana a quatre famílies el 1249. Passa el 1309 a Jaume Palau i poc després al metge Joan Almelio? Durant el XV, el cavaller Galceran de Vic hi va fer grans plantacions de sucre i va construir un trapig, que després trasllada a la Vila Nova de Gandia. Va arribar a tenir jurisdicció suprema, però aqueixa independència va acabar el 1487, quan el lloc és venut per Joan de Vic als ducs de Gandia. Després de l'expulsió morisca es va atorgar nova carta de població el 1611.

Depengué eclesiàsticament de Gandia fins 1535 i amb la reordenació del patriarca Ribera s'annexiona Xeraco. L'església es troba dedicada a Sant Antoni de Pàdua i en el Ravalet es troba l'ermita de la Santíssima Trinitat. Els llibres parroquials començaven el 1687 però es destruïren en la darrera confrontació civil. El municipal té actes des de 1817 i algun document del XVIII.

Madoz, a mitjans del XIX, ens parla d'un clima propens a les terçanes i les pleuresies, de segur a causa de la proximitat marjalenca. Poc abans, el comú havia tingut freqüents disputes amb el duc a causa de la seua disponibilitat. Els marjals acaben amb el dic d'argila sobre el que discorre l'antic camí reial de Cullera o camí de l'arena. En un dels extrems del seu terme, a la vessant sud del Montdúver, hi ha una bella raconada al voltant del Corral de Velázquez. Més avall es troba la Font del Molí i una zona que ha estat la més ferma i on s'ha practicat el rec des de ben antic. (Tornar Dalt)


Jesús E. Alonso

(1999)

per al CEIC Alfons el Vell i la Mancomunitat de Municipis de la Safor

 

Bibliografia