EL GENERAL DOMINGO RIPOLL (1809-1886):
EN EL REMOLÍ DE LES LLUITES CIVILS
Al ple de l’estiu de
1809, en els mateixos inicis d’un segle i de la invasió francesa que assetjava
el nostre territori, va nàixer a Vilallonga
el nostre protagonista. Fill de Vicent Ripoll, d’aquest poble, i de Rosa
Gimeno, nascuda a Atzeneta d’Albaida.
Al llibre de les festes de la Mare de Déu de la Font, de
1983, ja es va publicar una ampla ressenya del seu gruixut expedient militar,
la qual cosa ens estalviarà haver de recontar tots els seus mèrits i
incidències en la milícia. No anem a insistir, doncs, en el seu ample,
conflictiu i fins i tot esgarrifador currículum. Tan sols anem a incidir en
alguns aspectes que, em fa la feta, poden tenir un particular interés per
definir el seu tarannà històric.
El primer fa referència a la seua forma d’ascens. No és el
nostre un militar de carrera, d’acadèmia, sinó més aviat el prototipus dels que
havien de ser els protagonistes d’una nova mena d’exèrcit. El que naixia com a
conseqüència de l’esfondrament de l’antiga milícia aristocràtica. El que es
conformaria arran de la Guerra de Napoleó i les lluites entre liberals i
absolutistes. El que tenia, indubtablement, un caràcter diferent amb uns
components molt més populars. Ripoll, orfe de pare, va ingressar a l’exèrcit
com a voluntari quan tenia vora divuit anys. Partia, doncs, de la honrosa clase de quintos. La seua prova
de foc, tanmateix, i les claus del seu meteòric ascens, es trobarien en la seua
activa participació en la primera guerra carlina que va tenir lloc entre 1833 i
1840. El mateix novembre del primer any rebia el seu bateig de foc i no
pararia, en primera línia, fins el mateix fi de la Guerra. Allò que potser el
marcaria d’una manera més profunda és la seua integració, el 1836, en el batalló franc de la Rioja Alavesa. Aquest
cos no era més que la regularització i l’assumpció per les autoritats d’una
partida cristina que l’any anterior havia format l’antic guerriller Martín
Zurbano. Aquest i les seues tropes guanyarien una gran fama d’efectivitat en la
lluita contra els carlins, però també de crueltat i de repressió immisericorde.
Un cop
acabada la guerra en el País Basc, amb el pacte de Bergara, el batalló passà a
Catalunya i el Maestrat. Va ser allí on Domingo, el 1840, quan era capità, pren
els primers càrrecs de responsabilitat com a governador militar de Reus,
primer, i després de Vic i Solsona. En el trànsit entre 1840 i 1841 va ser
també, al llarg d’uns mesos, governador militar de la pròxima i important plaça
de Xàtiva.
Amb la caiguda en desgràcia de Baldomero Espartero, cap
militar seu i líder popular de la revolució, arribava la seua marginació i
ostracisme. Pitjor encara. En la dècada dels quaranta va arribar a patir tres
processaments a causa, sobretot, de la seua militància progressista i els seus
lligams professionals i familiars amb Zurbano. Val a dir que aquest, esdevingut
cunyat seu, havia estat perseguit i afusellat, després de veure fer el mateix
amb els seus dos fills. Els carlins reintegrats a l’exèrcit dels moderats no el
perdonaven Zurbano i els seus. Patí, doncs, empresonaments i consells de guerra
per a, més endavant, alçar el vol amb
les dues conjuntures en què els progressistes es feren amb el poder: el bienni
1854-56 i el sexenni revolucionari que va de 1868 a 1874. Sembla que solament
es feu la seua situació suportable amb el quinquenni d’O’Donnell (1857-1863).
Durant aquest període es suavitzaren les formes del famós espassot conservador,
Narvàez, i s’assajà una política integradora al si d’un exèrcit fortament
esquerdat. És durant el sexenni, concretament el 1872, quan els seus mèrits són
definitivament reconeguts i és ascendit a mariscal de camp. Sembla, tot i això,
que no va perdre els seus lligams amb la Safor. Aquell mateix any fou elegit
diputat a Corts pel districte de Gandia, lloc en el que seria substituït per
Sinibald Gutiérrez Mas al cap de cinc mesos. La seua renúncia, doncs, va
permetre l’inici de la brillant carrera política del que seria recordat com a
promotor del port de Gandia i el ferrocarril cap a Alcoi. Ripoll, del seu
costat, era nomenat aquell novembre Capità General de Castella la vella, amb
seu a Valladolid.
Amb la Restauració monàrquica d’Alfons XII,
l’estrella de Ripoll tornava a declinar. Els seus darrers anys es caracteritzaren
pel dolor. Fracassadament, va intentar alçar la losa que cubre la honra de un beterano militar i netejar el seu
expedient de nefastes referències.
Ripoll, doncs, no obeeix al prototipus de militar del segle
XX, el qual podria estar encarnat per Primo de Rivera o el mateix Franco. Tant
les seues arrels com les seues actuacions responen a un altre model de militar,
propi del XIX. Com podia ser Espartero, fill d’un carreter que arribà a ser
regent, o el mateix guerriller riojà Martín Zurbano. La seua trajectòria o
tarannà és, també, l’antítesi perfecta d’un altre militar lligat a la Safor,
aquest de militància carlina, com fou Alcalà de Olmo. Tampoc Ripoll es trobà
entre les files dels més oportunistes que saberen navegar al bell mig de les
virulentes lluites partidistes. La seua opció, sempre al costat de la
revolució, va ser clara. Per això,
probablement, va ser també encarnació de la glòria i la misèria d’allò que ell
mateix va definir com a la política (que)
todo lo atropella, y arrastra a los hombres como un río desbordado.
Per a
la revista Bresca, de Vilallonga